Preguntes

• aleix
• enllaç permanent
• Política als Països Catalans
• dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 23:48h

Realment, què van pactar el Mas i el Zapatero, a més de l'Estatut catalunyès?
Què va fer, i per què, el Montilla amb tot el tema de les llicències televisives?
Què té a veure l'Estat espanyol en la gran agitació independentista dels darrers temps a Catalunya? I CiU?
De què ve el gir regionalista de l'independentisme catalunyès?
De què li ve al Mas defensar ara el Concert econòmic?
Com és que els socialistes catalunyesos tornen a parlar d'estat federal?
Com encara l'Estat espanyol el procés cap a la independència d'Euskal Herria?
Ens podem trobar amb un Parlament catalunyès amb menys diputats formalment independentistes després del 28-N que abans?
PSOE, CiU i PNV preparen una nova transició espanyola per aturar l'independentisme basc?
Tornen a ser els Països Catalans la torna de l'acord d'estabilitat estatal?

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

Pronòstics

• pereto
• enllaç permanent
• dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 23:29h

Avui ha estat un dia agitat per als informadors de política estatal: el govern central ha estat remodelat en profunditat. Un pronòstic, tanmateix, no s'ha verificat: la ministra Garmendia continuarà gestionant les retallades pressupostàries en recerca per a l'any vinent. Ella mateixa s'engolirà el gripau. Mentrestant a Gran Bretanya el primer ministre anuncia retallades fabuloses en la despesa pública (començant per la casa reial), però minimitzant l'efecte sobre aquelles partides més sensibles com la salut, la cooperació, l'educació i la recerca. La davallada en l'àmbit de la investigació serà menor del que s'havia dit, segons informa avui Nature. Un tercer pronòstic, la consideració de Campus d'Excel·lència Internacional per al projecte presentat per les dues universitats públiques de la ciutat de València i el CSIC, VLC-Campus, sabrem si es satisfà demà dijous, quan en Màrius Rubiralta ho anuncie en roda de premsa a partir de les 11 del matí. Per cert, els gestors del projecte haurien pogut tindre cura del domini d'Internet del web principal: no sembla que un .com, propi d'iniciatives privades, siga el més representatiu per a un consorci d'institucions públiques de l'àmbit educatiu i científic, on s'hi adiu molt més un .edu, reconegut internacionalment com un domini acadèmic.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Resposta a Manuel Cuyàs (I): els crítics als festivals

• vador
• enllaç permanent
• 8.1. Debats
• dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 23:28h

Diumenge, publicava un article de Manuel Cuyàs titulat La Mostra s'ha acabat, el diari El Punt (afortunadament, el replicant Avui no el va reproduir), sobre el contingut del qual hi ha algunes coses que vull comentar. Tot i que el tema central és la Mostra de Cinema de Mataró, de passada també parla dels crítics que cobreixen els festivals de cinema. Ara, en aquest apunt, em centraré en la qüestió dels crítiques i crítiques a festivals, i en un altre, tocaré el que diu de la Mostra mataronina.

Quins diaris llegeix, el Sr. Cuyàs? Pel que ha escrit, sembla que, tot i ser subdirector d' El Punt, poc es llegeix el que hi publiquen els crítics que envien als festivals de cinema. Més aviat, fa tot l'efecte de ser un lector impenitent dels Carlos Boyero i companyia, és a dir, de mitjans com El País, El Mundo...

Cuyàs escriu: Un festival, com el de Venècia o el de Sant Sebastià, és un conclau de crítics que es reuneixen per sortir dient que no hi ha cap pel·lícula de les que veuen que els faci el pes. Aquests crítics passen quinze dies veient cine, que és una activitat passiva que molta gent els envejaria, i en comptes d'estar contents fan com si els haguessin torturat (..) Per mi que els crítics de cine exageren una mica i diuen aquestes coses per fer-se perdonar les vacances pagades i a cos de rei que passen.

Esclar que no esmenta Canes específicament, però les referència a Venècia o Sant Sebastià són a tall d'exemple, i per tant queda clar que està parlant dels grans festivals. Si, sense anar més lluny, s'hagués llegit les cròniques de Canes 2010 d'Imma Merino (al diari... El Punt), hauria trobat coses com ara Olivier Assayas duu al festival de Canes un film esplèndid sobre el terrorista Carlos (20.05.2010); "Copie conforme" és un bell film que, mostrant la bellesa de la Toscana sense esteticisme i homenatja el Viaggo a Italia, de Rossellini; reflexiona sobre l'amor, l'art (a través del tema de l'original i la còpia) i el treball d'imitació de la vida dels actors (Kiarostami demana a Canes la llibertat de l'empresonat Jafar Panahi, 19.05.2010); L'africà fa un cinema del present que ens interpel·la vivament i que va fer mantenir l'interès per una secció oficial en què també sembla que es nota la crisi econòmica i generalitzada (Mahamat-Saleh Haroun du al festival de Canes un crit de dolor africà, 17.05.2010); Mike Leigh aporta el primer gran film a concurs a Canes (16.05.2010); "Oncle Boonmee", del cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul, va ser reconeguda ahir amb la Palma d'Or del festival de Canes. Aquest és un premi valent a la llibertat, l'originalitat i el sentit estètic d'un cineasta que fa present en els seus films la tradició animista del seu país (..) El film de Beauvois és d'una gran consistència i sobrietat amb alguns moments especialment bells (Palma d'Or a un conte de fantasmes, 24.05.2010)...

És evident que, a la crítica del mateix diari de què Cuyàs és subdirector, hi ha hagut pel·lícules que li han fet el pes i que ha reflectit les reflexions, les emocions que li han desvetllat, la bellesa que li han trasmès. I dóno fe que, al llarg de tants i tants anys que he compartit el Festival de Canes amb Imma Merino, l'he vista riure i plorar, emocionar-se i indignar-se, alegrar-se i emprenyar-se amb les pel·lícules que se'ns han mostrat. Perquè al Festival no hi va de vacances i molt menys de vacances passives, sinó que hi va a treballar, amb tot el rigor professional, amb l'exigència que escau i oberta a les obres d'autèntic valor artístic, sensible a les qüestions humanes i socials que s'hi plantegen. No cal explicar, però ho explico perquè vull, que són ben pocs els dies de Canes que té temps per dinar i, dormint poquíssim, traginant amunt i avall l'ordinador portàtil, buscant estones per passar crònica i fer els articles, brega per veure no tan sols les pel·lícules en competició, sinó tantes com pot, de la resta de seccions, que tinguin un veritable interès (amb particular i admirable atenció envers els documentals i els films clàssics).

I Imma Merino no és l'única. Del mateix diari, els dies que Àngel Quintana és al certamen, us ben asseguro que no para de veure i veure pel·lícules. I com ells, tants i tants altres crítics i crítiques.

No és cap tortura, per a nosaltres, ser a un Festival com el de Canes. Ben al contrari. Això no vol dir que hàgim de comportar-nos com a panxacontents imbecilitzats dedicats a estafar els lectors i lectores dels diaris o a l'audiència radiofònica. Tenim l'obligació de transmetre la nostra mirada crítica, que és laudatòria i positiva davant obres de debò i negativa quan així valorem el que se'ns presenta. I així actuem.

Per cert, suposo que Manuel Cuyàs ja sap distingir entre crítics i periodistes, perquè hi ha uns quants mitjans que, de crítics, no n'envien pas als grans festivals. A Catalunya tenim força bons periodistes que cobreixen els certamens, i la seva tasca ha de limitar-se a informar, recollir material de les rodes de premsa o de les entrevistes que solen mantenir amb algun famós en companyia d'un bon grapat d'altres periodistes... S'ha de reconèixer que a vegades agafen terreny de crítics, com a l'inversa, els crítics també hem de fer tasques estrictament informatives (som els enviats especials del mitjà). Les diferents perspectives i sensibilitats poden fer, doncs, que la visió global dels certamens sigui diferent. I, per exemple, quan la programació tira cap a cinema d'autor més difícil, sol haver-hi una tendència periodística a desinteressar-se'n; mentre que, viceversa i també a tall d'exemple, quan s'hi projecta propostes de cinema nord-americà, amb estrelles, sovint els periodistes s'hi aboquen més que no pas els crítics.

També s'ha d'admetre que els que cobreixen un reguitzell seguit de festivals arriba un moment que acaben la corda i queden poc disposats a empassar-se qualsevol cosa. I això es nota, a les cròniques.

Tanmateix, uns i altres. Periodistes i crítics. Tant els que van a molts certamens, com els que anem a pocs. La immensa majoria, hi penquem molt. I goso afirmar que molts, ben a gust. Això no treu que sempre n'hi ha uns quants per als quals el millor dia del festival és quan tornen a casa o que la pel·lícula que els agrada més és la que es munten ells, com a "víctimes" de la seva professió: els Boyero i companyia (que, a més, aquests no em feu pas dir si, de treballar, treballen gaire, a part de deixar anar a l'ordinador el que els sua a l'engonal...).

Com a intel·lectual que és, més valdria que Cuyàs es preocupés perquè el manyoc ElPunt+Avui no hagi cobert enguany la Mostra de Venècia i que no deixin penjat el Festival de Berlín. En tot cas, em sembla lamentable que algú com ell i amb el càrrec que té dins del seu mitjà, es permeti fer afirmacions tan lleugeres, tan ofensives (que coi vol dir amb això de "vacances a cos de rei"?), que revelen amb quina frivolitat parla d'una cosa sense saber-ne pas ben bé res.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

CASATS QUE ES VOLEN DESCASAR

• ramonverdaguer
• enllaç permanent
• CONTES
• dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 23:24h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

L'Última Troballa

• ricardgarcia
• enllaç permanent
• Lectures
• dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 23:08h

A mi, era aquesta la part del programa que més m’agradava. Suposo que això era així perquè en lloc d’embolicar-se amb teoritzacions crítiques, el que feia el presentador era donar peu al convidat perquè aquest es lluís explicant les interioritats de la seva feina. Si a això hi afegim la traça del Jordi Llavina per convertir l’entrevista en una conversa distesa, el resultat era poder recollir informació de primera mà sobre les claus de l’obra que es presentava.

Però com totes les coses bones, Fum d’estampa es va acabar. Ara, però, podem tornar a gaudir de la faceta del Jordi Llavina com a periodista literari, ja que des de fa un parell de setmanes s’emet L’Última Troballa, un nou programa dirigit per ell i realitzat pel Carles Gala.

Aquest programa, que es pot veure a Penedès TV i també a través d’internet, té una durada aproximada de 20 minuts, la major part dels quals es dediquen a entrevistar l’autor convidat tot passejant per diversos indrets, de manera que el programa es fa a peu de carrer, que és on neix molt sovint la literatura. També s’hi inclouen recomanacions de llibres i, això és novetat, la recomanació d’un bloc de caràcter literari. En el primer programa, que es va dedicar al Jordi Puntí, es va recomanar el bloc Totxanes, totxos i maons del Joan Josep Isern; i en el segon, que s’entrevistava la Neus Canyelles, es va recomanar aquest Cupressus sempervirens que ara llegiu. Tot plegat, fins i tot les preguntes a la gent del carrer sobre les seves preferències literàries, fa que L’Última Troballa tingui un format força àgil i gens ensopit. Té bona pinta i esperem que tingui, també, llarga vida.

Amb la intenció d'arribar a tot arreu, tot i que s’emeti des d’una televisió comarcal, el programa també té presència a internet no només a través de la pàgina web de Penedès TV, sinó que també és present a facebook i compta amb un bloc propi. Perquè aneu fent boca de cara a la propera emissió, us deixo el vídeo de dalt. A partir del minut 13:05 –aquesta és la falca d’autobombo- hi podeu veure i escoltar la referència al Cupressus... Que vagi de gust!

• Comentaris: 4
• Vull llegir la resta de l'article

28-N: les eleccions autonòmiques com a etapa prèvia per a les espanyoles

• jrenyer
• enllaç permanent
• Cròniques d'una ocupació
• dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 23:08h

La dinàmica política catalana ha entrat en una fase encara més intensa de sucursalització. Les seleccions del proper 28-N formalment estan convocades per a cobrir l'estadi autonòmic d'autogovern, però després de la sentència del tribunal Constitucional buidant de contingut l'Estatut han esdevingut irrellevants per si mateixes.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

El cas Gürtel a l’any 2012

• vicentgalduf
• enllaç permanent
• Camps al PAI de les Meravelles
• dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 21:34h

En un futur proper, tot el planter del cas Gürtel es reuneix per recordar vells temps...

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Amics de Lacomba

• LlosaLozano
• enllaç permanent
• Juan Lacomba Guillot
• dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 21:26h

A l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues podem trobar...

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Vila-Chollosa, no paga o paga massa

• josepselva
• enllaç permanent
• dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 21:16h

Al País Valencia tot és possible. Els principatins, com ens diuen allà, tenim una manca de capacitat per comprendre que al antic Regne de Jaume I mai passi res, per molt que passi.  O com deia el recordat Ovidi, “encara passa poc”.

Afortunadament això que explique ha passat a una Vila Joiosa, i s’ho deuen haver agafat amb alegria, mes val, perquè sinò és per plorar (de rabia).

Puig que al País Valencià el bilingüisme es bífid i la serpent del PP malda per aprofundir el bifidisme d’una llengua  fin a tallar-la per la meitat si poguès, els municipis tenen una dualitat de noms, i en castellà Vila Joiosa es converteix en Villajoyosa i passem de la joia als joyos o las joyas, que lliga mes en l’afer que ens ocupa.

Resulata que amb totes les galtes o amb tot el morro, el regidor de la susosditxa villa ,Sr. Francisco Pérez Melero (PP), ha ajornat “fins que hi hagi diners” el pagament dels proveidors per atendre, amb els 286.840 € que hi ha a caixa, els sous dels funcionaris, dels Regidors, i de l’Alcalde, la seguretat social, els “proveedores que la legislación considera prioritarios" (Hisenda, Seguretat Social i organismes de l’Estat), els pagaments a proveedors "pendientes de ejercicios anteriores" i els préstecs bancaris.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Altres veus: "Bicicleta, cullera, poma", de Carles Bosch

• vador
• enllaç permanent
• 2.1.0. Altres veus [AV]
• dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 20:42h

Bicicleta, cullera, poma (Bicicleta, cuchara, manzana), de Carles Bosch

Emotiu. Curull de sentiments. Didàctic. Omnicomprensiu. Parlem d’una pel·lícula que cal anar a veure; que s’ha de veure (Biclileta, cullera, poma, Pere Meroño, blog Pere Meroño)

Per una banda, ens trobem amb tot allò que té de reportatge didàctic per conscienciar l'espectador, on els protagonistes són diversos metges que parlen sobre els efectes d'aquesta plaga que afecta un terç de la població mundial de més de seixanta anys. Per altra ens trobem amb l'evolució durant dos anys d'una persona que va fer pública la seva malaltia i que es converteix en paradigma de malalt i dels efectes de l'Alzheimer. Entre les dues pel·lícules, la que guanya la partida és la segona. Pasqual Maragall no només és un cabdill en la lluita contra l'Alzheimer, sinó un gran actor, que omple la pantalla i provoca que l'efecte publireportatge doni pas a una crònica humana (Retrat d'un home públic que vol ser lliure, Àngel Quintana, Avui+ElPunt) 

(..) no vol glorificar la figura política i social de l’[ex]president, sinó que centra el discurs en l’anàlisi del desordre imposat pel procés degeneratiu. Informatiu i formatiu, el document no demana que sentim compassió per la celebritat malalta; s’interroga què és aquest procés, i com s’esdevé i condiciona el present dels captius i, sobretot, dels qui els envolten (Bicicleta, cullera, poma, Xavier Sáez, Time Out Barcelona) 

Maragall i els seus accepten despullar-se davant la càmera, en el sentit més ortodox del cine documental que demana, sobretot, la complicitat dels personatges retratats, aquella espontaneïtat davant les càmeres que no ha d'amagar la lucidesa davant les coses de les quals es parla. I si el resultat emociona és pel seu caràcter senzill abans que per la seva condició d'evident (Retrat i conscienciació, Quim Casas, El Periódico)

***

FOTO El president Maragall, a Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article