Cercador per data
Judeofòbia de baixa intensitat
Avui s'escau el setantè aniversari de la conferència de Wannsee, el paratge prop de Berlín on els jerarques nazis van planificar la solució final del genocidi contra els jueus europeus.
- Comentaris: 1
Josep Dencà s el somni de l’Estat CatalÃ
Compagina la seva tasca a les conselleries esmentades amb la presidència de les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC). L'objectiu personal de Dencàs consisteix en dotar la joventut d'uns valors nacionals i d'una disciplina enfocada en la lluita per la independència de Catalunya. Les JEREC s'organitzen en escamots, tal com ho havia fet l'organització subversiva d'EC durant la dictadura (...)
A Iberdrola tenen cura del medi ambient de la seua butxaca
Sembla que l'any 2010, la plenipotenciària Iberdrola, que (diu que) té cura del medi ambient va obtenir d'un govern que comptava amb un ministeri, pomposament, anomenat del "medio amibente rural y marino", aplica la màxima del Sr. George W Busch en la lluita contra els incendis:
Si volem acabar amb els incendis forestals cal tallar tots els arbres. Va dir aquell senyor amb cognom tan vegetal!
EL REAL MADRID NO ES MEREIX JUGAR AMB EL BARÇA
No és que no s’ho mereixi perquè el Real Madrid sigui un mal equip. No només és l’equip que té el palmarès més important del fútbol mundial, sinó que actualment és també un dels millors equips del món. Però amb això no n’hi ha prou per a poder jugar amb el Barça. I tampoc perquè el Barça sigui actualment el millor equip del món. El problema que fa que el Real Madrid no tingui prou categoria per a jugar amb el Barça és tot un altre.
El problema que té el Reial Madrid és que no només no sap perdre, sinó que utilitza la violència a l’hora de jugar. Que no sàpiguin perdre és penós però és un problema d’ells. Ara bé: que utilitzin la violència és inadmissible. I també és inadmissible que els àrbitres i la Federació Espanyola de Futbol mirin a una altra banda.
L’estratègia que segueix el Barça fora del camp sembla intel.ligent. Com que la violència pràcticada pel Madrid es veu arreu del món i contrasta vivament amb la cavallerositat dels blaugranes els dirigents del Barça pensen que així fan més mal al Madrid que no pas denunciant-lo.
Però això només seria així si a Espanya no hi haguès tants seguidors incondicionals del Madrid i si el Madrid encara conservés d’aquell señorío que diuen que tenia, una miqueta de vergonya. Però a Espanya l’anticatalanisme fa que els seguidors del Barça extracatalans siguin molt minoritaris i la vergonya que puguin tenir els jugadors del Madrid, en Mourinho i en Florentino Pérez és inexistent.
En aquestes, això que fa el Barça de continuar jugant i parar l’altra galta em sembla senzillament és un risc inassumible. I és inassumible perquè si les coses continuen com estan – i recordem que el Barça pot arribar a jugar sis partits cada any amb el Madrid – les possibilitats que algun jugador del Barça es lesioni de per vida són cada vegada més altes.
Jo penso que el Barça hauria de ser molt més valent i molt més digne. I quan els jugadors del Madrid comencen a fer el bèstia i l’àrbitre mira cap a una altra banda, abandonar el terreny de joc en senyal de protesta. Ningú no sap què passaria després, però és d’imaginar que el recolçament dels afeccionats al fútbol d’arreu del món seria absolut.
I el Madrid no només passaria vergonya, sinó que finalment es veuria obligat a rectificar.
Terrassa: un col·lectiu de mares magribines volen parlar catalÃ
Havien participat en un programa municipal d'acollida i orientació de persones nouvingudes.
- Comentaris: 4
El milió de visites (a les entrades)
Acaba de passar fa ben pocs minuts: el comptador de vistes d'aquest blog ha superat ja el milió de visites a les entrades. Aquesta és l'estadística en aquest mateix moment:
Com podeu veure, no queda tampoc gaire perquè arribem al mig milió de visites a la portada. I una dada: avui ja portem 2.515 visites a les entrades. Fa ja un cert temps que s'han disparat, les visites diàries a les entrades. No sempre és fàcil d'interpretar-ho, però us asseguro que fa tot just potser un parell d'anys n'estàvem força lluny.
Me n'alegro que el blog interessi d'aquesta manera. I gràcies, un altre cop.
General
- Posts: 3600
- Comentaris: 905
Visites a la portada
- Avui: 424 visites
- Aquesta setmana: 2737 visites
- Aquest mes: 12812 visites
- Des de l'inici: 479496 visites
Visites a les entrades
- Avui: 2515 (visites)
- Aquesta setmana: 10835 (visites)
- Aquest mes: 47028 (visites)
- Des de l'inici: 1000347 (visites)
Com podeu veure, no queda tampoc gaire perquè arribem al mig milió de visites a la portada. I una dada: avui ja portem 2.515 visites a les entrades. Fa ja un cert temps que s'han disparat, les visites diàries a les entrades. No sempre és fàcil d'interpretar-ho, però us asseguro que fa tot just potser un parell d'anys n'estàvem força lluny.
Me n'alegro que el blog interessi d'aquesta manera. I gràcies, un altre cop.
- Comentaris: 1
EL MES PETIT DE TOTS
El més petit de tots va ser una escultura adoptada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat (1937) com a icona de la seva activitat. La figura és un nen milicià que crida a lluitar contra els facciosos i avança vestit amb una granota d'obrer -vestimenta característica dels milicians-, amb una senyera a la mà dreta i el puny esquerra alçat, representant l'esperit de combat i resistència del poble català. Va ser creada per l'escultor Miquel Paredes. De l’escultura es va fer una tirada reduïda banyada en or per entregar a personalitats mundials: Pius XI, el president de la República Francesa, Jordi VI de Gran Bretanya, Lazaro Cardenas de Mèxic, el President Roosvelt... De la tirada popular es van vendre més de 60.000 copies, amb el franquisme la majoria es van destruir per por a represàlies. Salvada dels anys de foscor, en una masia del barri de la Torre al costat de l’església de sant Pere ad Vincula, he tingut a les mans una d’aquelles figures.
Si n’eren tres germans/ que van a la caserna/ tots tres cantant a cor/" volem guanyar la guerra" /ram ram rataplam/ " volem guanyar la guerra"/ El gran porta fusell/ l’altre, tambor i trompeta /i el més petit de tots/ empunya una bandera/ ram ram rataplam...
Per encàrrec del Comissariat, Pere Quart va escriure aquesta cançó sobre el vailet, que va cantar -amb la música d’“Els tres tambors”- l’Emili Vendrell amb la cobla Barcelona, les corals i les escoles de la comarca la van difondre a bastament. Lola Anglada en redactà i il•lustrà un conte.
La mare fa el cor fort/ i els fills abraça i besa/ quan és el més petit/ somriu i llagrimeja/ ram ram rataplam/ somriu i llagrimeja. Arriba el capità/ li diu amb veu severa/ aquest no pot venir/ que encara és massa tendre / ram ram rataplam/ ...
El Comissariat de Propaganda va néixer l’octubre de 1936. El seu principal propòsit era el de difondre la realitat cultural catalana pel món. Va tenir un paper propagandístic destacat durant la Guerra Civil.
En Miquel Paredes i Fonollà (Barcelona, 1901-Ceret 1980) es va formar a la delegació de l'Escola de Llotja de Gràcia. Els anys trenta participà en exposicions col•lectives a Barcelona i a Madrid i aconseguí el primer premi en un concurs per trobar l'al•legoria de la República. Durant la Guerra Civil col•laborà en monuments com ara el soldat de l'exèrcit popular instal•lat a la Plaça de Catalunya. La seva obra més coneguda és El més petit de tots. Exiliat el 1938, realitzà en pobles del Rosselló monuments als morts de la guerra, i treballà en diferents oficis. Morí sense que se li hagués reconegut la seva obra.
És per aquest infant / i tots els de la terra/ que els homes lluitarem/ fins a morir o vèncer /ram ram rataplam/ fins a morir o vèncer/ La tropa ja se’n va/ la mare li’n fa festa/ i el més petit de tots/ enlaira la bandera/ ram ram rataplam/ enlaira la bandera.
Publicat El 3 de vuit 20-01-12
Si n’eren tres germans/ que van a la caserna/ tots tres cantant a cor/" volem guanyar la guerra" /ram ram rataplam/ " volem guanyar la guerra"/ El gran porta fusell/ l’altre, tambor i trompeta /i el més petit de tots/ empunya una bandera/ ram ram rataplam...
Per encàrrec del Comissariat, Pere Quart va escriure aquesta cançó sobre el vailet, que va cantar -amb la música d’“Els tres tambors”- l’Emili Vendrell amb la cobla Barcelona, les corals i les escoles de la comarca la van difondre a bastament. Lola Anglada en redactà i il•lustrà un conte.
La mare fa el cor fort/ i els fills abraça i besa/ quan és el més petit/ somriu i llagrimeja/ ram ram rataplam/ somriu i llagrimeja. Arriba el capità/ li diu amb veu severa/ aquest no pot venir/ que encara és massa tendre / ram ram rataplam/ ...
El Comissariat de Propaganda va néixer l’octubre de 1936. El seu principal propòsit era el de difondre la realitat cultural catalana pel món. Va tenir un paper propagandístic destacat durant la Guerra Civil.
En Miquel Paredes i Fonollà (Barcelona, 1901-Ceret 1980) es va formar a la delegació de l'Escola de Llotja de Gràcia. Els anys trenta participà en exposicions col•lectives a Barcelona i a Madrid i aconseguí el primer premi en un concurs per trobar l'al•legoria de la República. Durant la Guerra Civil col•laborà en monuments com ara el soldat de l'exèrcit popular instal•lat a la Plaça de Catalunya. La seva obra més coneguda és El més petit de tots. Exiliat el 1938, realitzà en pobles del Rosselló monuments als morts de la guerra, i treballà en diferents oficis. Morí sense que se li hagués reconegut la seva obra.
És per aquest infant / i tots els de la terra/ que els homes lluitarem/ fins a morir o vèncer /ram ram rataplam/ fins a morir o vèncer/ La tropa ja se’n va/ la mare li’n fa festa/ i el més petit de tots/ enlaira la bandera/ ram ram rataplam/ enlaira la bandera.
Publicat El 3 de vuit 20-01-12
Canes 2012: Nanni Moretti en presidirà el jurat
El director italià Nanni Moretti serà el president del jurat de la 65a edició del Festival de Canes.
L'any 1997, Moretti ja n'havia format part, del jurat i n'esdevingué en tanta mesura l'home fort, que tinc la impressió com si ja n'hagués estat aquell any de "president". Esclar que tenia al capdavent de l'equip Isabelle Adjani; però l'acompanyaven algunes personalitats especialment remarcables (Paul Auster, Tim Burton, Mike Leigh...) i, tot així, ell es convertí en una mena de malson per a Adjani (que no se'n sabé reprimir i, just acabat el certamen, ho va explicar públicament). El cas és que aquell any hi hagué Palma Ex-Aequo (per a El sabor de les cireres, de Kiarostami i L'anguila, de Shohei Imamura), el Grand Prix fou per a The Sweet Hereafters, d'Atom Egoyan, i el Premi del Guió se l'endugué La tempesta de gel, d'Ang Lee.
Això dels "homes forts" o "personalitats clau" del certamen no és tan estrany. Recordem, sense anar més lluny, que fa dos anys l'espanyol Victor Erice (segurament amb un tarannà més subtil) esdevingué clau perquè l'equip encapçalat per Tim Burton acabés donant la Palma a L'oncle Boonmee que pot evocar vides anteriors, d'Apichatpong Weerasethakul. En moltes ocasions, és la mateixa presidència del Jurat que esdevé clau, especialment influent sobre la resta de membres: Quentin Tarantino, el 2004; David Cronenberg, el 1999...
Veurem qui li posen de jurat, a en Moretti, i si podrà exercir de gall en el galliner o ho haurà de compartir, ara que és ell el president. Esclar que els anys tampoc no passen en va i, per exemple, el Moretti d' Habemus Papam (2011) va resultar força més serè que el que havíem conegut anteriorment (sense perdre, però, gens de lucidesa i gosadia!). I veurem també amb quin material haurà de treballar, és a dir les pel·lícules que li programaran en competició.
Les coses, però, mai no acaben de ser excessivament previsibles. Per exemple, es podria pensar que ho pot tenir magre un dels títols que més sona cara a Canes 2012, The Grandmasters, de Wong Kar-wai; però resulta que precisament el 1997 (quan Moretti exercí de mascle alfa al jurat), el xinès guanyà el premi de Millor Director (amb Happy Together)...
He de confessar que, com saben els amics, enguany jo pensava que seria Pedro Almodóvar el president del jurat. Tampoc no era pas la primera vegada que ho deia; però el fet que l'enganxi entre dues pel·lícules, que aquest cop toqués cineasta europeu i que el manxec (molt apreciat al Festival) hi hagi fet gairebé de tot menys presidir el jurat, em duia a concloure que Almodóvar tenia força números. I de fet, Moretti n'ha estat escollit gairebé pels mateixos motius. El festival volia celebrar la 65a edició amb un president europeu, ha declarat Thierry Frémaux, delegat general del certamen, que, a l'agència France Pres els ha afegit: Canes ha tingut tres presidents americans en quatre anys i és bo tornar a un d'europeu. I és que hi ha una llei no escrita, un costum, d'anar alternant el costat de l'Atlàntic alternativament (Robert De Niro, 2011; Tim Burton, 2010; Isabelle Huppert, 2009; Sean Penn, 2008; Stephen Frears, 2007...), si bé, efectivament, l'elecció de Burton va alterar-ho un xic tot (però de fet, ell viu a Londres!). D'altra banda, Moretti també ho ha estat anteriorment gairebé tot a Canes: present en 14 ocasions (com a director, o actor, o productor; a Un Certain Regard, a Competició, Fora de competició...), hi ha guanyat la Palma d'Or, el Premi de Millor Director, i com ja he comentat, el 1997 hi formà part del jurat. I, per altre cantó, després d'uns anys força intensos en la brega anti-Berlusconi, amb documentals i havent enllestit ja tot el que ha significat Habemus Papam, efectivament, ell també és un any de transició, ideal per a assumir l'encàrrec que li han fet des del Festival de Canes. A més, els darrers mesos sembla que la seva íntima ha canviat, segons expliquen les tafaneries, des que se l'ha vist molt ben acompanyat en algunes festes cinematogràfiques i ves que tot plegat no l'hagi fet més assequible.
Hi ha com una mena de litúrgia d'acceptació del càrrec per part dels escollits, que passa per declarar que és un honor, el seu vincle amb el certamen i la mena d'experiència cinematogràfica que es pensen que serà. Moretti no s'ha decantat ni una ratlla del guió previst; per bé que hi ha afegit un notable component vivencial: És una alegria, un honor i una gran responsabilitat, presidir el jurat del festival cinematogràfic més important del món, festival que té lloc en un país que sempre ha tingut consideració pel cinema i l'ha respectat. I hi ha afegit: Com a cineasta, he viscut sempre amb emoció la participació dels meus films a Canes. I com no podia ser d'altra manera ha esmentat la seva experiència de 1997: Me'n recordo també agradablement de la meva experiència com a membre del jurat a l'edició dels cinquantenari, l'atenció i la passició (sic) amb què el nostre jurat va viure i discutir (sic) tots els films. I ho arrodoneix fent esment al seu rol d'espectador, conscient que el paper d'un jurat comença per la mirada: Com a espectador -diu-, mantinc per sort la mateixa curiositat que quan era jove i és per tant un gran privilegi assumir aquest viatge pel cinema mundial contemporani.
Per cert, en Moretti podrà comptar amb un as a la màniga: cada cinc anys, el certamen sol empescar-se un premi especial (a la 60a edició fou per a Paranoid Park, de Gus Van Sant; a la 55a, per a Bowling for Columbine, de Michael Moore; a la 45a, per a Howard's End, de James Ivory...) i, esclar, resulta que enguany som a la 65a...
FOTO Nanni Moretti
L'any 1997, Moretti ja n'havia format part, del jurat i n'esdevingué en tanta mesura l'home fort, que tinc la impressió com si ja n'hagués estat aquell any de "president". Esclar que tenia al capdavent de l'equip Isabelle Adjani; però l'acompanyaven algunes personalitats especialment remarcables (Paul Auster, Tim Burton, Mike Leigh...) i, tot així, ell es convertí en una mena de malson per a Adjani (que no se'n sabé reprimir i, just acabat el certamen, ho va explicar públicament). El cas és que aquell any hi hagué Palma Ex-Aequo (per a El sabor de les cireres, de Kiarostami i L'anguila, de Shohei Imamura), el Grand Prix fou per a The Sweet Hereafters, d'Atom Egoyan, i el Premi del Guió se l'endugué La tempesta de gel, d'Ang Lee.
Això dels "homes forts" o "personalitats clau" del certamen no és tan estrany. Recordem, sense anar més lluny, que fa dos anys l'espanyol Victor Erice (segurament amb un tarannà més subtil) esdevingué clau perquè l'equip encapçalat per Tim Burton acabés donant la Palma a L'oncle Boonmee que pot evocar vides anteriors, d'Apichatpong Weerasethakul. En moltes ocasions, és la mateixa presidència del Jurat que esdevé clau, especialment influent sobre la resta de membres: Quentin Tarantino, el 2004; David Cronenberg, el 1999...
Veurem qui li posen de jurat, a en Moretti, i si podrà exercir de gall en el galliner o ho haurà de compartir, ara que és ell el president. Esclar que els anys tampoc no passen en va i, per exemple, el Moretti d' Habemus Papam (2011) va resultar força més serè que el que havíem conegut anteriorment (sense perdre, però, gens de lucidesa i gosadia!). I veurem també amb quin material haurà de treballar, és a dir les pel·lícules que li programaran en competició.
Les coses, però, mai no acaben de ser excessivament previsibles. Per exemple, es podria pensar que ho pot tenir magre un dels títols que més sona cara a Canes 2012, The Grandmasters, de Wong Kar-wai; però resulta que precisament el 1997 (quan Moretti exercí de mascle alfa al jurat), el xinès guanyà el premi de Millor Director (amb Happy Together)...
He de confessar que, com saben els amics, enguany jo pensava que seria Pedro Almodóvar el president del jurat. Tampoc no era pas la primera vegada que ho deia; però el fet que l'enganxi entre dues pel·lícules, que aquest cop toqués cineasta europeu i que el manxec (molt apreciat al Festival) hi hagi fet gairebé de tot menys presidir el jurat, em duia a concloure que Almodóvar tenia força números. I de fet, Moretti n'ha estat escollit gairebé pels mateixos motius. El festival volia celebrar la 65a edició amb un president europeu, ha declarat Thierry Frémaux, delegat general del certamen, que, a l'agència France Pres els ha afegit: Canes ha tingut tres presidents americans en quatre anys i és bo tornar a un d'europeu. I és que hi ha una llei no escrita, un costum, d'anar alternant el costat de l'Atlàntic alternativament (Robert De Niro, 2011; Tim Burton, 2010; Isabelle Huppert, 2009; Sean Penn, 2008; Stephen Frears, 2007...), si bé, efectivament, l'elecció de Burton va alterar-ho un xic tot (però de fet, ell viu a Londres!). D'altra banda, Moretti també ho ha estat anteriorment gairebé tot a Canes: present en 14 ocasions (com a director, o actor, o productor; a Un Certain Regard, a Competició, Fora de competició...), hi ha guanyat la Palma d'Or, el Premi de Millor Director, i com ja he comentat, el 1997 hi formà part del jurat. I, per altre cantó, després d'uns anys força intensos en la brega anti-Berlusconi, amb documentals i havent enllestit ja tot el que ha significat Habemus Papam, efectivament, ell també és un any de transició, ideal per a assumir l'encàrrec que li han fet des del Festival de Canes. A més, els darrers mesos sembla que la seva íntima ha canviat, segons expliquen les tafaneries, des que se l'ha vist molt ben acompanyat en algunes festes cinematogràfiques i ves que tot plegat no l'hagi fet més assequible.
Hi ha com una mena de litúrgia d'acceptació del càrrec per part dels escollits, que passa per declarar que és un honor, el seu vincle amb el certamen i la mena d'experiència cinematogràfica que es pensen que serà. Moretti no s'ha decantat ni una ratlla del guió previst; per bé que hi ha afegit un notable component vivencial: És una alegria, un honor i una gran responsabilitat, presidir el jurat del festival cinematogràfic més important del món, festival que té lloc en un país que sempre ha tingut consideració pel cinema i l'ha respectat. I hi ha afegit: Com a cineasta, he viscut sempre amb emoció la participació dels meus films a Canes. I com no podia ser d'altra manera ha esmentat la seva experiència de 1997: Me'n recordo també agradablement de la meva experiència com a membre del jurat a l'edició dels cinquantenari, l'atenció i la passició (sic) amb què el nostre jurat va viure i discutir (sic) tots els films. I ho arrodoneix fent esment al seu rol d'espectador, conscient que el paper d'un jurat comença per la mirada: Com a espectador -diu-, mantinc per sort la mateixa curiositat que quan era jove i és per tant un gran privilegi assumir aquest viatge pel cinema mundial contemporani.
Per cert, en Moretti podrà comptar amb un as a la màniga: cada cinc anys, el certamen sol empescar-se un premi especial (a la 60a edició fou per a Paranoid Park, de Gus Van Sant; a la 55a, per a Bowling for Columbine, de Michael Moore; a la 45a, per a Howard's End, de James Ivory...) i, esclar, resulta que enguany som a la 65a...
FOTO Nanni Moretti
- Comentaris: 2
Els col·legis de LlÃria contra les retallades del PP
Ahir en el Col·legi Sant Vicent, i hui el Col·legi Sant Miquel, alumnes, pares i professorat s'han manifestat a les portes dels mateixos davant la ruina econòmica en la que el PP ha deixat la Generalitat Valenciana i que com a consequència de la mateixa ha deixat sense recursos els centres educatius de Llíria.
La Comunitat Educativa ha volgut mostrar el malestar pels deutes que el Consell manté amb els institus i col·legis.
Els centres han acordat que mentre el Govern del PP no rectifique no es podran fer activitas extraescolars o de qualsevol altre tipus, fet que provocarà que les emprerses socio culturals i d'animació educativa, així com les empreses de transport es veuran afectades també per esta negligent gestió econòmica que el PP ha provocat durant els ultims 15 anys de gestió.
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
