
Mira les monges!
Verge Santíssima del Sant Remei! Què està passant?
L'Esperit de llibertat de Catalunya s'escampa i es contagia.
La
llibertat comporta excel·lència i aquesta excel·lència es concreta en
aquest moment, per a mi, en l'excel·lent article d'ahir 28F de Salvador
Cardús que ací t'adjunto:
http://paper.avui.cat/article/
"L'INSTRUMENT SIMBÒLIC d'aquest desacomplexament, d'aquest alliberament de les pors tan llargament covades, és la repetició del principal gest del ritual democràtic: un vot dipositat a l'urna... pel fet d'atrevir-se a repetir el gest sagrat de la democràcia, i com més es faci repetint les garanties pròpies del mecanisme autèntic per evitar que sigui un escarni més, es converteix aquesta simulació en un veritable acte subversiu, en un desafiament d'una gran força rupturista."
(Fotografia: Monges Clarisses votant lliure i cristianament el 28F del 2010.)
A l'hora d'observar els fets, sempre procuro tenir present el vell proverbi xinès: "Quan el savi assenyala la Lluna amb el dit, l'imbècil es queda mirant el dit". I avui és un dia per tenir-ho molt en compte. Les consultes en una vuitantena de poblacions i a tres-cents mil catalans sobre la independència de Catalunya no són la Lluna: són el dit. Els vots, la participació, els resultats, són un gest extraordinàriament important i insòlit que en la seva segona edició, el 13 de desembre, ja va convocar l'atenció de mig món. Des de l'encert d'Arenys de Munt, amb la tercera convocatòria d'avui i la quarta ja anunciada per al 25 d'abril, les consultes representen un canvi de registre de conseqüències encara ara imprevisibles en el camí cap a la independència de Catalunya. Però atenció: l'important és allò que assenyalen, no la foto fixa que alguns en voldran fer.
LA PRIMERA I MÉS IMPORTANT CONSEQÜÈNCIA d'aquesta constatació és que no seria raonable confondre els resultats de la consulta amb la voluntat, o amb tota la voluntat política d'independència dels catalans. Tot just s'acaba d'entrar en un procés fonamental per desdramatitzar i descriminalitzar la idea d'independència. Es tracta, principalment, de fer notar a tota la ciutadania que la pregunta per la independència és possible i legítima. Que els catalans es poden permetre la llibertat de pensar en la independència. Que no han de tenir por dels propis somnis. Que hom es pot donar permís per imaginar allò que durant tant de temps i per a tanta gent ha estat prohibit. Que s'ha acabat el temps de "ja m'agradaria, però no és possible", restricció mental que ha estat -i segueix sent- el veritable obstacle per seguir avançant en l'únic i genuí camí de l'emancipació nacional. En el fons, les actuals consultes han de ser enteses com un tribut pòstum a l'impressionant vers de Miquel Martí Pol, aquell "Tot està per fer, i tot és possible", que va sembrar amb generositat i que ara ha germinat en tants esperits. Aquesta és l'autèntica jaculatòria -ara els multicultis en diuen mantra- de les consultes independentistes!
L'INSTRUMENT SIMBÒLIC d'aquest desacomplexament, d'aquest alliberament de les pors tan llargament covades, és la repetició del principal gest del ritual democràtic: un vot dipositat a l'urna. Es tracta, només, d'una representació, d'una simulació. No és, en realitat, un vot en el sentit fort de la paraula, perquè no té poder de coacció. No té l'aval de qui ostenta la veritable capacitat de coacció legítima, que és l'Estat. Però, pel fet d'atrevir-se a repetir el gest sagrat de la democràcia, i com més es faci repetint les garanties pròpies del mecanisme autèntic per evitar que sigui un escarni més, es converteix aquesta simulació en un veritable acte subversiu, en un desafiament d'una gran força rupturista.
DES D'AQUESTA PERSPECTIVA, ja es veu que el resultat en si mateix no és el més important. Les condicions de les convocatòries no són les mateixes, per a bé i per a mal, del que podria ser un veritable referèndum per la independència. Els favorables al sí no disposen dels mitjans i els suports que tindrien en un plebiscit formalment convocat. Però els defensors del no, lògicament, tampoc no participen del debat tal com ho farien si anés de debò. I no ho fan perquè als partidaris del no, de moment, els surt més a compte amagar-se sota les faldilles de l'Estat que protegeix la seva renúncia. El dia que vagi de veres, prou que es faran sentir! Per tant, els resultats no fan la foto finish de l'independentisme, sinó de l'estat actual d'un procés de revolta política en permanent evolució. I la foto d'aquesta nit sortirà, inevitablement, borrosa. Aniria bé, per tant, que passi el que passi, dilluns ningú es confongués en la valoració dels resultats, començant pels mateixos organitzadors.
I QUÈ ASSENYALEN, DONCS, LES CONSULTES? On és la Lluna que el savi ens vol fer descobrir? Doncs el que és fonamental en tot aquest moviment és, precisament, aquest nou desvetllament nacional després d'una llarga letargia. L'ebullició arreu del país és un fet del qual no és segur que es tingui encara una consciència prou clara. En part, perquè als mitjans de comunicació els manca informació. En part, perquè encara no saben quin valor donar-li. Però també perquè els qui s'adonen de què va dissimulen i esperen que passi la rierada o que arribi l'oportunitat d'aturar-la. Tal com denunciava aquesta setmana Vicent Partal a Vilaweb, a Joc brut, hi ha indicis seriosos que l'independentisme serà combatut amb les pitjors armes.
AQUESTA REVOLTA NO TÉ INTERLOCUTORS ben definits i desborda absolutament les plataformes coordinadores o els caps més visibles. Els perfils dels voluntaris i dels assistents als actes que aquests dies es multipliquen arreu del país, d'altra banda, no són els que coneixíem en aquests ambients: la confluència de gent jove, dones i gent gran; de professionals de tots els àmbits i nivells; la pluralitat d'orientacions ideològiques, fan pensar que s'està formant un nou corrent central, que ja no passa pel centre polític definit pels partits clàssics, sinó que ha desbordat els cursos habituals i busca noves lleres. Vull dir que l'independentisme que arriba no tan sols desplaça el centre del paisatge polític de sempre, el que coneixíem fins ara, sinó que n'està creant de nous políticament verges i que no sabem, encara, qui els poblarà.
UNA DE LES PRINCIPALS CLAUS DE L'ÈXIT de les consultes és que s'ha produït un canvi radical d'estratègia política que havia estat hegemònica al nostre país, i que consistia a buscar la força en l'ambigüitat. Es tractava d'utilitzar una terminologia que no espantés ningú amb el supòsit ingenu que això permetria aconseguir grans majories. Expressions del tipus "sobirania compartida", "segona transició" o "dret a decidir", obviaven la paraula final i que hi era implícita, la independència. Però el cert és que l'ambigüitat ha estat el gran fracàs de l'estratègia de reconstrucció del nacionalisme català des de la Transició fins ara, abocat a un progressiu desdibuixament dels horitzons i a la deserció corresponent per fatiga crònica. Ara, en canvi, es parla clar. Ara tothom entén què es discuteix, bé sigui per anar-hi a favor o en contra. I la sorpresa és que això sí que està creant un corrent d'opinió central, amplíssim i d'una gran solidesa.
PROBABLEMENT, ELS IMBÈCILS DEL PROVERBI xinès, demà estaran discutint els percentatges de participació. Els qui vulguin veure la Lluna, en canvi, avui hauran descobert que aquest país té un nou futur.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Diumenge, 28 de febrer del 2010
Pica Panter al Pica’m: “Anit el Vicent Galduf i jo mateix vam decidir anar a fer costat a l’Antoni Furió. Dius pâ què? Doncs perquè és un crac, així de clar. Mireu si és crac que en primera fila estava fins i tot

L'any passat vam començar a l'escola l'activitat de rítmica amb la Cèlia Lucas i ens va funcionar molt be.
Enguany la Cèlia va engegar de nou l'activitat, però per altres compromisos laborals ens va haver de deixar i va ocupar el seu lloc la Sandra Llop.
Dissortadament la Sandra també ens ha hagut de deixar per incompatibilitat horària amb la Universitat per la qual cosa hem hagut de cercar nova monitora. 
La Isabel González la responsable de l'activitat de rítmica ha trobat una nova monitora, la Patrícia Crespo que va començar formalment el passat 26 de febrer.
Per a qualsevol aclariment sobre aquesta activitat us podeu adreçar a la Isabel o la nova monitora la Patrícia.
NOTA: La foto que acompanya aquest article correspon a l'exhibició de rítmica que es va fer durant la IV Trobada Esportivade l'any passat. Com podeu veure entre el públic hi han judocas, jugadors de futbol i bàsquet i es que la Trobada esportiva és un bon moment per a veure totes les disciplines esportives que es treballen a l'escola dins les activitats extraescolars.
Post núm 1097 ♦ ampaescolasantaanna@mesvilaweb.cat
Vinc d'un aniversari d'un exalumne que acaba de fer-ne trenta. Trenta ja li està bé, i tant. Vull dir que, després d'un cap de setmana intens, una festa entre exalumnes i vells amics que eren pares d'escola m'anava perfecta. Per acabar-me de morir de cansament. Però ho he passat bé, perquè és tan sa de veure els teus ex que ara són persones que fan això i allò, i s'hi dediquen encara a l'estudi, i fan goig, molt de goig, de veure'ls contents i pagats de la vida que fan. No van ser els primers alumnes, i jo els vaig tenir amb vuit anys, i ara n'han fet trenta, vol dir que, si no em descompte, que no de veritat, la cosa podia ser pitjor. Però no. Bausset no faria raó de tot això, al contrari, encara tenim tantes coses per fer i tants compromisos a atendre. Ves que és dilluns i fem dues hores de festa, així que ja no pense en treballar. Aquesta nit faig vacances, i abans que siga la una ja seré al llit. Ha de ser fantàstic gitar-se cada dia tan enjorn. I fer trenta anys amb aquell goig, i més coses que han de ser fantàstiques, amb trenta. Amb quaranta, i amb cinquanta. I amb cent. Pregunteu-li-ho a Bausset, que ell no menteix, que no en té necessitat, i a aquestes alçades, com afegí l'Honorable Pujol, ja no el farem canviar.
Per molts anys, Xavi. I Guillem, i Carles, i Sergi, i Maria i Mireia.


Acabo d'arribar dalt d'una muntanya no gaire alta. He sortit d'un bosc espès d'avets i he sortit a la clariana del cim. Fa ventet, aquí, però porto caputxa. És mitjanit.
Any other name - Thomas Newman, de la B. S. O. d'American Beauty

21. REMEIS EFECTIUS
Des que va néixer tothom el va titllar d’insubstancial i no passava dia que algú no li recriminés el fet de no tocar de peus a terra.
Una tarda de vent no va tenir cap més remei d’anar amunt i avall, sense parar gens quiet. Fins que va poder lligar-se una estona a la branca d’un ametller en flor.
Des d’allí, i mentre se sentia més inflat que mai, li va venir al cap una idea que podia fondre-li tots els mals i canviar-li molt la vida.
El dia següent...

Aquest diumenge s’ha celebrat a Catalunya la segona onada de referèndums sobiranistes a 80 municipis catalans. Per bé que la participació ha estat del 22%, amb un descens de sis punts en relació a les consultes del passat 13 de desembre, cal sumar els 60.000 vots favorables d’ahir als 193.000 obtinguts llavors, una xifra gens menyspreable si es valora la manca de complicitat dels poders públics espanyols i catalans i dels grans mitjans de comunicació a l’hora de difondre la consulta de diumenge. Ahir vaig acompanyar a votar la meva família de Molins de Rei i vaig dir als mitjans de comunicació que el centralisme asfixiant que practiquen des de Madrid els alts funcionaris de l’Estat, amb total complicitat de PSOE, PSC i PP, donen a un nombre de catalans cada vegada més gran incentius creixents per a separar-se: en la mesura en què l’Estat espanyol es resisteix en ple segle XXI a europeïtzar-se (tant en descentralització política com en pràctica econòmica: reformes de mercats i transposicions de directives amb esperit europeu...), la supervivència de l’economia catalana passa de manera creixent per aconseguir quotes de sobirania. En aquest sentit, unes declaracions meves d’ahir (“la independència és la teulada que corona l’edifici: el primer pis de la casa és la gestió de les infraestructures, el segon pis és el concert econòmic i el tercer pis són les seleccions esportives”) van generar a l’Avui.cat alguns comentaris que voldria respondre, al voltant de si primer és la independència o bé si aquest procés es pot obtenir de la manera gradual tot just ara comentada, i que vaig desenvolupar ara fa un any en el meu llibre “El sobiranisme necessari” (entrevista de Miquel Macià, Editorial Malhivern, 2009).