El sobiranisme necessari

• rtremosa
• enllaç permanent
• Política catalana
• dimarts, 2 de març de 2010 | 00:21h

Aquest diumenge s’ha celebrat a Catalunya la segona onada de referèndums sobiranistes a 80 municipis catalans. Per bé que la participació ha estat del 22%, amb un descens de sis punts en relació a les consultes del passat 13 de desembre, cal sumar els 60.000 vots favorables d’ahir als 193.000 obtinguts llavors, una xifra gens menyspreable si es valora la manca de complicitat dels poders públics espanyols i catalans i dels grans mitjans de comunicació a l’hora de difondre la consulta de diumenge. Ahir vaig acompanyar a votar la meva família de Molins de Rei i vaig dir als mitjans de comunicació que el centralisme asfixiant que practiquen des de Madrid els alts funcionaris de l’Estat, amb total complicitat de PSOE, PSC i PP, donen a un nombre de catalans cada vegada més gran incentius creixents per a separar-se: en la mesura en què l’Estat espanyol es resisteix en ple segle XXI a europeïtzar-se (tant en descentralització política com en pràctica econòmica: reformes de mercats i transposicions de directives amb esperit europeu...), la supervivència de l’economia catalana passa de manera creixent per aconseguir quotes de sobirania. En aquest sentit, unes declaracions meves d’ahir (“la independència és la teulada que corona l’edifici: el primer pis de la casa és la gestió de les infraestructures, el segon pis és el concert econòmic i el tercer pis són les seleccions esportives”) van generar a l’Avui.cat alguns comentaris que voldria respondre, al voltant de si primer és la independència o bé si aquest procés es pot obtenir de la manera gradual tot just ara comentada, i que vaig desenvolupar ara fa un any en el meu llibre “El sobiranisme necessari” (entrevista de Miquel Macià, Editorial Malhivern, 2009).

• Comentaris: 6
• Vull llegir la resta de l'article