
Ja no queden illes recòndites, exuberants i inhabitades
per naufragar-hi, diu el geni esquàlid que surt de la llauna de sardines. Ni
escriptors a sou disposats a reviure aventures setcentistes, a fer de Dafoe del
vint-i-u, insisteix l’esperit multicolor, reconvertint les cuites salvatges d’un
aïllat amb el seny begut en material d’autoajuda. I encara menys, rebla amb expressió severa el
geniet desdentegat com un nadó, aventurers imperials com Robinson Crusoe. I
mirant fit a fit qui ha obert confiadament la llauna li demana amb el nas a
tocar del seu front: quin indígena voldria estar al servei d’un tronat que se
sent déu perquè es creu sol a l’illa i, a sobre, respondre al nom absurd de
Divendres? I