Cercador per data

Cercador per data

« Desembre 2011 »
dl dt dc dj dv ds dg
   1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

Roldós i els pioners.

He pogut anar a visitar l’exposició Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners, al Palau Robert, a Barcelona. Em feia gràcia conèixer els orígens de la publicitat als mitjans escrits del nostre país i l’eclosió de la comunicació per la imatge i, efectivament, aquesta mostra és molt il·lustrativa (mai millor dit) d’aquests cent anys d’arrencada i desenvolupament de la publicitat com a activitat creativa.

C’est l’amour?

Una cerimònia. Fa uns mesos. Edifici de tall manxesterià. Amb força públic. En un moment determinat, un grup pren comiat. Petons i abraçades. Abraçades i petons. Uns se’n van, altres hi romanen (...)

AMAIUR parlarem amb el PP

Sabino Cuadra (Amurrio, 1949), diputat electe d’AMAIUR per Nafarroa, és una referència per al sindicalisme a l’esquerra abertzale. Va exercir com a advocat laboralista durant la dictadura i la Transició, fins 1979, quan va començar a treballar al Govern de Nafarroa. Va ser membre de CCOO i, des de 1997, de LAB. La seva trajectòria política també és dilatada. Va pertànyer a LKI, ZUTIK, BATZARRE I EUSKAL HERRITARROK. Ara, arriba al Congrés en nom d’AMAIUR (...)

Lucio Magri, Il Manifesto i els comunistes catalans de tendència trotsquista (OEC)

Lucio Magri, Il Manifesto i els comunistes catalans de tendència trotsquista (OEC)
Ha mort Lucio Magri, fundador del diari Il Manifesto
El comunista, periodista i fundador del diari Il Manifesto, Lucio Magri, es va suïcidar ahir, mitjançant mort assistida, en una clínica suïssa.
Els diaris Il Manifesto i La Repubblica publiquen avui en les seves portades la notícia de la decisió de Magri, de 79 anys, que travessava una greu depressió després de la mort de la seva dona.
El cos del periodista serà traslladat a la ciutat de Recanati, al centre d’Itàlia, on serà enterrat amb la seva dona Mara, com va ser el seu desig.
Segons publica Il Manifesto, “la seva vida s’havia fet insuportable, tant en l’àmbit polític com personal, en particular després de la mort per un càncer de la seva dona, Mara“.
Magri, afegeix el diari, havia deixat tot escrit: “No vull funerals, si us plau, ni totes aquestes inútils commemoracions. I de necrològiques ni parlar-ne. Luciana (Castellina) s’ocuparà de la gestió editorial dels meus textos. Per als amics i companys deixo una carta que llegiran quan tot s’hagi acabat“.
En aquest mateix bloc ens havien fet ressò de la seva última visita a Barcelona per presentar la traducció al castellà del seu llibre “El sastre de Ulm: el comunismo del siglo XX, hechos y reflexiones” (Barcelona: Viejo Topo, 2010)
Fundació Catalana d’Investigacions Marxistes (29-XI-2011)
Records de la Itàlia roja: Lotta Continua, Il Manifesto i Potere Operaio (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda, Lucio Magri i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto
En el capítol "Viatge a l'estranger" del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) ja havia parlat de la importància cultural i política que, per a un militant d'esquerres de finals dels seixanta i començaments dels setanta, significava poder viatjar a l'estranger.
En aquell breu capítol de les meves memòries havia escrit: "Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping".
Aquí caldria fer un incís: també era prou barat si amb cotxe -n'hi cabíem cinc- es repartien les despeses de benzina. Amb tenda, anant a dormir als càmpings de les ciutats on arribàvem i menjant entrepans -una pizza o un plat calent d'espaguetis era un veritable luxe d'aristòcrates!- no sortia gaire car.
[Continuar]

Antonio Vivaldi: Nisi Dominus in A major RV. 803




(Part I)


(Part II)


Berlín 2012: Mike Leigh en presidirà el Jurat

El cineasta anglès Mike Leigh presidirà el Jurat Internacional de la 62a edició del Festival de Berlín, que tindrà lloc del 9 al 19 de febrer de 2012, segons que ho ha fet saber avui l'organització, amb una nota que remarca:

Al llarg dels gairebé quaranta anys de la seva carrera cinematogràfica, Mike Leigh s'ha distingit com un dels cineastes més destacats del cinema d'autor i  protagonistes del nou cinema britànic. La seva manera de fer comporta donar als actors molta llibertat per improvisar en desenvolupar els personatges. Leigh retrata la societat britànica amb un estil francament realista, tanmateix humorístic. Les seves pel·lícules han rebut nombrosos premis internacionals i diverses nominacions als Oscars.

Leigh ha dirigit més vint 20 films, a més d'exercir com a director de teatre, dramaturg i guionista. Primer va estudiar art dramàtic i posteriorment escenografia. Posteriorment va assistir a l'Escola de Cinema de Londres, de la qual és ara president.

El 1972 va debutar amb Bleak Moments, amb què guanyà el Lleopard d'Or al Festival de Cinema de Locarno. A Canes s'endugué el premi al Millor Director el 1993 per Naked i la Palma d'Or el 1996 per Secrets i mentides, que posteriorment congrià un total de cinc nominacions a l'Oscar. El 2004, Vera Drake, molt considerat estudi seu sobre la societat els personatges del qual presenten una extraordinària profunditat, va ser guardonat amb el Lleó d'Or a Venècia.

Mike Leigh ha estat convidat al Festival de Cinema Internacional de Berlín en diverses ocasions: hi va presentar Meantime (Fòrum 1984), el curtmetratge The Short and Curlies (Panorama 1988) i Life is sweet (Panorama, 1991). L'última vegada que hi havia participat fins ara fou a la Competició de 2008, amb la comèdia social Happy-Go-Lucky, amb Sally Hawkins, que va guanyar l'Ós de Plata a la Millor Actriu. La pel·lícula més recent de Leigh és Un altre any (en competició a Canes 2010 i nominada a un Oscar).

Des de la dècada dels seixanta, Leigh també ha treballat com a director de teatre i escriptor, havent-se-li dut als escenaris més de vint obres. Actualment té la seva peça Grief en cartellera i programada als teatres britànics fins a final de gener de 2012.

***

FOTO Mike Leigh

gràcies


















gràcies

per considerar...
per comprendre, 
per explicar-te
per matisar,

per mostrar-te, 
el què sents,
per confiar-te, 
per sincerar-te

i poder comprendre't

gràcies

per la teva delicadesa,
per la teva generositat,
per compartir,

per dir,
per fer,
per viure,

per atrevir-te,
per entregar-te
per estimar.

 

50 anys de Cavall Fort

Ara es deu estar acabant al Cosmocaixa de Barcelona una festa d’aniversari ben especial, la dels cinquanta anys de la revista Cavall Fort. Per un seguit d’imprevistos que ara no fan al cas no he pogut anar-hi, com tenia previst. Però no m’ha semblat fora de lloc afegir-m’hi rellegint aquest article, que vaig publicar a La Vanguardia ara fa set anys, quan la revista va arribar al miler de números.

[...] 

Cavall Fort, aguanta't fort

La revista infantil Cavall Fort arriba als cinquanta anys. Per molts més! És una publicació que em porta molts records, i tots agradables. Potser va ser el meu primer contacte amb la llengua i la cultura catalanes. Estaré eternament agraït als meus pares el dia que van tenir la bona pensada de subscriure'ns (a mi i als meus germans) a una revista diferent d'altres del moment (TBO, Tío Vivo, Pulgarcito), perquè arribava per correu, perquè era en català i perquè combinava dibuixos amb textos prou amens per al públic infantil.

Eren meitats dels seixanta. Cada dues setmanes entrava a casa una publicació que ens entretenia amb temes divulgatius (ciències, natura, història), ens introduïa en qüestions que no sentíem a l'escola, lògicament (drets humans, pacifisme, progressisme cristià) i ens "atrapava" amb els dibuixos protagonitzats per personatges tan populars com Jep i Fidel, Jan i Trencapins (i els Barrufets), la Patrulla dels Castors... Hi havia baralles entre els germans per ser el primer en llegir-lo quan arribava a casa.

Com a record més personal tinc l'haver guanyat una edició del concurs que apareixia a la penúltima plana. El premi: un lot de llibres infantils. No cal dir la il·lusió que em va fer.

Cavall Fort tenia (i potser encara el té) un lema preciós: "és una prova d'amor i de respecte per als nens i les nenes que l'han de llegir". Era realment això: un intent seriós i ben aconseguit d'oferir al públic infantil un producte que el tractés com el futur públic adult que seria (que seríem) pocs anys després. Un producte digne, atractiu i, quan més necessari era, en català.

Vull acabar aquest apunt reconeixent el paper de l'església catalana en l'aparició al mercat de Cavall Fort. Potser aquests dies de commemoracions no es destacarà gaire i serà injust, però la publicació infantil va ser possible perquè alguns bisbats (crec recordar Vic, Solsona i Girona) van donar la cobertura legal que va possibilitar que Cavall Fort aparegués amb regularitat sense problemes de censura tardofranquista. És just reconèixer-ho en un moment, l'actual, caracteritzat per memòries històriques però també selectives.

[A la imatge, portada de Cavall Fort de Llucià Navarro, el meu dibuixant preferit]

Casal de Nadal

Benvolgudes famílies:

Us oferim la possibilitat de que els vostres nens puguin jugar durant els dies feiners de les vacances de Nadal al “I Casal de Nadal” organitzat per l’AMPA. Podeu veure la informació complerta al document adjunt.





Paginador

Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor

Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Roger Palà

Al darrera la nevera

Roger Palà

Una Syriza catalana: Storify

Gemma Pasqual i Escrivà

Gemma Pasqual i Escrivà

Gemma Pasqual i Escrivà

La prova: #novullpagar

Toni Cucarella

Cucarella

Toni Cucarella

Qui és «personal normal» per al conseller Puig?

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.