Le chef du gouvernement italien, Silvio Berlusconi, qui selon un repenti aurait eu des liens avec la Mafia, a menacé, samedi 28 novembre, d'"étrangler" les auteurs de films et de livres sur Cosa Nostra, qui donneraient une piètre image de l'Italie à travers le monde. "Si je trouve qui est l'auteur de [la série télévisée à succès] 'La Pieuvre' et qui a écrit des livres sur la Mafia, je jure que je l'étrangle", a déclaré M. Berlusconi lors d'une réunion publique à Olbia, en Sardaigne.
L'enquête sur les attentats de 1993, notamment celui des Offices à Florence, avait été archivée en 1998, mais a pu être rouverte grâce aux déclarations à la justice du repenti Gaspare Spatuzza. Selon lui, MM. Berlusconi et Dell'Utri auraient été les interlocuteurs privilégiés de son boss, Giuseppe Graviano, dans le monde politique.
Marcello Dell'Utri, aujourd'hui sénateur, a commencé sa vie professionnelle comme employé de banque en Sicile avant de rejoindre la Fininvest, la holding de Silvio Berlusconi. Il est un des fondateurs de Forza Italia, le mouvement créé en 1994 pour lancer M. Berlusconi en politique. Accusé d'avoir été "l'intermédiaire et l'homme providentiel" pour préparer l'arrivée sur la scène politique italienne de forces bien disposées à l'égard de Cosa Nostra, il a été condamné à neuf ans de prison pour association mafieuse mais a fait appel du jugement.
La cour d'appel de Palerme, transférée à Turin pour des raisons de sécurité, doit entendre vendredi le témoignage de M. Spatuzza.
En Berlusconi demostra la seva obsessió perquè nomès es digui allò que vol, fins i tot al cinema. No content amb el poti-poti que fa indirectament al Festival de Venecia (Llenos d’Or per actors de les seves pel.lícules i d’aqueix al.lucinant premi a tota una carrera al Sylvester Stallone, un insult per a qualsevol cinèfil), aquí tenen un altre botò com a mostra. Això d’ara és perquè és implicat en assasinats de la Màfia de fa gairebé vint anys, però alhora, demagògicament, vol “combatre” la imatge que s’ensenya d’Itàlia arreu del món en sèries com a “La Piovra”. Que potser aqueixa imatge el perjudica a ell, oi?




Una altra d'aquestes pel·lícules que hauria d'haver tingut més consideració per part del públic d'aquí, almenys el del cinema madrileny al qual vaig ser, que només hi era jo a la sala, un Dimecres a la nit. Perquè seria la causa de que no fos ningú? Perquè és l'enèsima història d'adulteri, justificat a més, que sembla l'“especialitat” del cinema francès? Perquè surt en Sergi López, i per ser català —i el seu personatge també— no val la pena veure-la? Perquè el personatge del marit apareix com a antipàtic? Esperem que no. D’acord amb que l'argument no és res d’original, però el cinema americà, per exemple, ens ha venut milions de cops l'argument de “noi troba noia-noi perd noia-noi recupera noia”, i a la gent això el segueix agradant. A un poble del sud de França, en Samuel (Yvan Attal, “La meva dona és una actriu”) encarrega les reformes d'un cobert a un amic, però en haver de pagar poc perquè la seva dona Suzanne (Kristin Scott Thomas, “El pacient anglès”, “El joc dels idiotes”) vol fundar una sala de fisioteràpia, contracten a un obrer català, l’Ivan (Sergi López), que ha de fer-ho ell tot sol. Per un accident de cotxe d'ell, la Suzanne se sent culpable i li acompanya cap a Girona, a veure la seva filla (és separat). Però com passa en aquest tipus de pel·lícules, s'enamoren apassionadament i ella, una burgesa acomodada, però avorrida, decideix separar-se del seu marit i els seus dos fills adolescents. En Samuel encaixa fatal la infidelitat i l'abandonament de la seva dona i decideix fer-li la vida impossible, aprofitant els seus contactes amb l'alcalde i d’altres gents locals. El més important d'aquesta pel·lícula no és pas l'argument, sinó les sensacions que et deixa, com les mirades de la Kristin Scott Thomas. Yvan Attal encarna un marit que a mesura que avança la pel·lícula se'n va tornant més antipàtic i odiós, cosa que justifica del tot l'adulteri, com és gairebé norma no escrita en una pel·lícula francesa. Ah, l'escena del començament, que no comentaré aquí, juga a l'equívoc i al suspens; espereu fins al final. En Sergi López es desmarca parlant de tant en tant en català, fins i tot cantant “El setè cel”. Algunes escenes es van rodar a prop de Girona, i hi ha uns preciosos paisatges de la zona. La banda sonora son fragments d’altres bandes sonores, de Georges Delerue i Antoine Duhamel.
PARTIR: * * *
http://www.imdb.com/title/tt1315962/
http://www.youtube.com/watch?v=I_vJcoqnQYI&feature=player_embedded
http://www.youtube.com/watch?v=KQpZmmuHaVY&feature=player_embedded



Un dels còmics més grans del cinema és sens dubte el Jerry Lewis, i un dels més peculiars. A França és el còmic americà més estimat, encara que la seva millor època va ser als anys 1960, i ara està gairebé retirat, havent fet poques pel·lícules l'últim quart de segle, i fins i tot havent fet papers dramàtics (“El rei de la comèdia” de Martin Scorsese o “Somiadors a Arizona” d'Emir Kusturica). Va començar fent pel·lícules amb el seu amic Dean Martin (“Visqui com un patxà”, “Hollywood o res”…), però en començar aquella dècada es va separar d’en Martin i va començar la seva carrera en solitari. Juntament amb el cineasta Frank Tashlin, que va fer diverses i curioses comèdies, va aprendre a dirigir, i així el 1960 va dirigir la seva primera pel·lícula, sobre un pobre infeliç que treballa com a grum d’un important hotel de Miami. És un grum que no parla mai, fins al final de la pel·lícula no ho fa, però per la seva barroeria, malgrat la seva honradesa, fa un embolic darrera un altre. Com adverteix un personatge al començament, la pel·lícula no té pas argument, és una cadena de “gags”, un darrera l’altre, però fa passar una estona divertida. Alguns d'ells són ben enginyosos i fins i tot satírics, com l'autoparòdia que en Lewis fa, interpretant-se a sí mateix en una delirant escena, envoltat del seu seguici de centenars de persones, o les escenes amb un doble del Stan Laurel. De vegades recorda, pel seu humor surrealista i gairebé “d'autor”, al Jacques Tati, per la barroeria del seu personatge, tant de semblant a la del llegendari Monsieur Hulot i pels pocs diàlegs, per la qual cosa s'explica que a França se l’estimin tant. Fa poc de temps, a un cinema de París, es va celebrar una “marató” de les seves millors pel·lícules, amb el cinema ple d'espectadors, malgrat que els seus millors films daten dels anys 1960. Després d’”El grum”, uns anys després va fer “El professor guillat”, la seva millor pel·lícula, que recentment va tenir un mediocre “remake” amb l’Eddie Murphy.
EL GRUM: * * *
http://www.imdb.com/title/tt0053644/
http://www.youtube.com/watch?v=JMBPqY9P4Wk