AÇÒ ÉS UNA CRIDA A HISTORIADORS I ESTUDIOSOS DIVERSOS PER A COMPREHENDRE'NS MILLOR:
Crec que ens han estat estafant intencionadament o sense intenció des de fa un parell de segles dosificant-nos una teoria encotillada que ens 'explicava' tal i com l'establishment d'ací i d'allà volia que fóra: com una lleu vacuna innòcua amb el pas del temps.
Les societats nacionals són una creació humana inconscient individualment, no són pas obra dels reis, ni els governs, ni els exèrcits, etc. encara que sí els condicionen. Ni Guifré, ni els Berenguers, ni els Ramons, ni Jaume I, ni successors diversos ens van fer. En haver començat a conèixer la microhistòria, l'ús de registres d'arxiu més capaços i el creuament de dades de la gent real d'altres temps sembla que ajuda a tenir una nostra percepció actual més afinada.
Dic que som aquella pobra gent que baixa amb les tropes feudals, que escarneix els moros autòctons desplaçant-los i repoblant posteriorment perquè han eixit del seu lloc d'origen qui fa Catalunya i els catalans. Els comtats mítics no es tenien a si mateixos ni tan sols per catalans. És després, i ja assentats als nous territoris, que la Renaixença convingué a denominar la Nova Catalunya, quan s'implementa el gentilici extensible a tots. Sé que tota la historiografia des de la Renaixença ençà em va a la contra i jo contra ells. No és que tu lector vages al rebuf espanyolista sinó que ella, la Renaixença, anava al seu rebuf per a intentar acoblar-se al poder 'central' i més fort d'aleshores per motivacions econòmiques de mercat tancat. En aquest sentit és perquè són tan especials Borriana i Reus (pel marcat caràcter lliurecanvista) d'ambdues poblacions. Els altres, l'usaven de reraguarda i coartada perquè era la manera de tindre un petit badall per on alenar la nostra burgesia en ascens, ja sia d'Alcoi com la de Terrassa, Sabadell o després la industrial dels Güell, A. López, Milà, etc.crec que, en aquest sentit, el fusterianisme també és seguidor d'una Renaixença borda i a rebuf del nacionalisme identitari español però obre l'espita per on olorar d'altres cosmovisions.
Si tinguera temps i fóra historiador provaria a esbrinar que aquelles pobres gents que anaven baixant des del Pirineu i repoblant terres des del Segrià fins a Múrcia fan esdevenir catalans al conjunt d'habitadors entre Salses a Oriola. Anteriorment ni tan sols se'ls passava pel cap i a més el seu món era ben petit, tret d'anècdotes venjatives de l'estil de la rèplica a Al Mansur.
El colp de gràcia causal seria convertir i crear dos regnes proto-estats: un peninsular i un altre a cavall de la mar i la llesca septemtrional. És a dir, els principatins dels comtats arriben a ésser catalans precisament perquè els mallorquins i els valencians existim. Faré un paral·lelisme: els castellans esdevenen españols, precisament, quan van a Amèrica, i no abans. Som els nous mallorquins i valencians qui inventem i fem circular el gentilici "cathalà o cathalans" i llurs derivats per tota la mediterrània.
El lexicògraf Francesc Ferrer Pastor em deia que la primera volta que apareix 'llengua cathalana" amb tots els ets i uts actuals és en una escriptura de compra-venda d'un terreny al seu poble La Font d'en Carròs (la Safor) entre un parcer i un notari i d'una manera contundent i mai abans sinó que són reelaboracions renaixentistes. Abans usaven expressions dubitatives com ara romanç, parlar pla, etc. Contemporàniament a les invasions almogàvers dels Rogers de Llúria, Roger de Flor, dels Entença, etc per Sicília i Sardenya i el sud de la bota itàlica és quan pren cos això de ser de català políticament.
Mireu l'explicació bastant pausible que fa Pere Maria Orts i Bosch sobre la mallorquinitat-valencianitat de la bandera de les quatre barres com a identificació entre població i un tros de drap al final del post. Un habitant dels comtats mai no podria haver-ho fet abans. Pertanyien a diversos senyors i no al Senyor rei, de qui és el seu penó o estendart en exclusiva.
És complex revisar tota la documentació historiogràfica i la seua valuosa aportació des del segle XIX ençà, però fóra necessari també, veure-les amb 'd'altres ulls i neurones'.
Crec que hi ha dues línies d'estudi complementaries per a comprendre-nos actualment:
segueix més avall en el "Vull llegir més..."
Crec que ens han estat estafant intencionadament o sense intenció des de fa un parell de segles dosificant-nos una teoria encotillada que ens 'explicava' tal i com l'establishment d'ací i d'allà volia que fóra: com una lleu vacuna innòcua amb el pas del temps.
Les societats nacionals són una creació humana inconscient individualment, no són pas obra dels reis, ni els governs, ni els exèrcits, etc. encara que sí els condicionen. Ni Guifré, ni els Berenguers, ni els Ramons, ni Jaume I, ni successors diversos ens van fer. En haver començat a conèixer la microhistòria, l'ús de registres d'arxiu més capaços i el creuament de dades de la gent real d'altres temps sembla que ajuda a tenir una nostra percepció actual més afinada.
Dic que som aquella pobra gent que baixa amb les tropes feudals, que escarneix els moros autòctons desplaçant-los i repoblant posteriorment perquè han eixit del seu lloc d'origen qui fa Catalunya i els catalans. Els comtats mítics no es tenien a si mateixos ni tan sols per catalans. És després, i ja assentats als nous territoris, que la Renaixença convingué a denominar la Nova Catalunya, quan s'implementa el gentilici extensible a tots. Sé que tota la historiografia des de la Renaixença ençà em va a la contra i jo contra ells. No és que tu lector vages al rebuf espanyolista sinó que ella, la Renaixença, anava al seu rebuf per a intentar acoblar-se al poder 'central' i més fort d'aleshores per motivacions econòmiques de mercat tancat. En aquest sentit és perquè són tan especials Borriana i Reus (pel marcat caràcter lliurecanvista) d'ambdues poblacions. Els altres, l'usaven de reraguarda i coartada perquè era la manera de tindre un petit badall per on alenar la nostra burgesia en ascens, ja sia d'Alcoi com la de Terrassa, Sabadell o després la industrial dels Güell, A. López, Milà, etc.crec que, en aquest sentit, el fusterianisme també és seguidor d'una Renaixença borda i a rebuf del nacionalisme identitari español però obre l'espita per on olorar d'altres cosmovisions.
Si tinguera temps i fóra historiador provaria a esbrinar que aquelles pobres gents que anaven baixant des del Pirineu i repoblant terres des del Segrià fins a Múrcia fan esdevenir catalans al conjunt d'habitadors entre Salses a Oriola. Anteriorment ni tan sols se'ls passava pel cap i a més el seu món era ben petit, tret d'anècdotes venjatives de l'estil de la rèplica a Al Mansur.
El colp de gràcia causal seria convertir i crear dos regnes proto-estats: un peninsular i un altre a cavall de la mar i la llesca septemtrional. És a dir, els principatins dels comtats arriben a ésser catalans precisament perquè els mallorquins i els valencians existim. Faré un paral·lelisme: els castellans esdevenen españols, precisament, quan van a Amèrica, i no abans. Som els nous mallorquins i valencians qui inventem i fem circular el gentilici "cathalà o cathalans" i llurs derivats per tota la mediterrània.
El lexicògraf Francesc Ferrer Pastor em deia que la primera volta que apareix 'llengua cathalana" amb tots els ets i uts actuals és en una escriptura de compra-venda d'un terreny al seu poble La Font d'en Carròs (la Safor) entre un parcer i un notari i d'una manera contundent i mai abans sinó que són reelaboracions renaixentistes. Abans usaven expressions dubitatives com ara romanç, parlar pla, etc. Contemporàniament a les invasions almogàvers dels Rogers de Llúria, Roger de Flor, dels Entença, etc per Sicília i Sardenya i el sud de la bota itàlica és quan pren cos això de ser de català políticament.
Mireu l'explicació bastant pausible que fa Pere Maria Orts i Bosch sobre la mallorquinitat-valencianitat de la bandera de les quatre barres com a identificació entre població i un tros de drap al final del post. Un habitant dels comtats mai no podria haver-ho fet abans. Pertanyien a diversos senyors i no al Senyor rei, de qui és el seu penó o estendart en exclusiva.
És complex revisar tota la documentació historiogràfica i la seua valuosa aportació des del segle XIX ençà, però fóra necessari també, veure-les amb 'd'altres ulls i neurones'.
Crec que hi ha dues línies d'estudi complementaries per a comprendre-nos actualment:
segueix més avall en el "Vull llegir més..."
1. D'una altra banda caldria esbrinar la torrentera que uneix els urgellistes que passant pels Colom, els agermanats de Mallorca i València, els angelets de la terra, els remences, els maulets, general Basset, els Llorenç de Tortosa, els bandolers de la Costera, de la vall d'albaida, de l'Horta, i Serrallonga feien contra el poder, del romanticisme d'en Tomàs de Villarroya, Galiana, Carles Ros, els federalistes pi-margallans, els revolucionaris enderrocadors de muralles i ciutadelles de Constantí Llombart, M. Aguiló, À. Guimerà, desemboca en els Estat Català, Estat Valencià, les Esquerres territorials del segle XX, Palestra, etc. fins a Fuster, Max Cahner, Cirici, Ciurana, Ballester i Canals, Borràs, Martínez Vendrell, Època, Llombart etc. fins a nosaltres els seus hereus contemporanis que jo anomene la 'generació Lòpez" pels Tena, Bofill, Crespí, etc.
2. I l'altra: els trastamaristes, els cardones, els català de Valeriola, la tercera generació dels Borja, els Requesens, las academias de nocturnos, els aragonesos i principatins que esclafen les germanies, els Rocabertí de Peralada, els de Pau Claris que sols feien que canviar d'amo, les branques valencianes i principatines dels marquesos de Cerdenyola, els intel·lectuals d'estil de la Peña, els A. de Montblanch, els Mayans, els Finestres i els Balmes, les burgesies proto-industrials d'Alcoi, Terrassa i Sabadell, els carlistes, les renaixences col·laboracionistes dels Aribau, Pitarra, Milà i Fontanals, Llorente i Querol, i els mil-i-un capellans de les illes, les lligues, les cedes, els franquistes, els cambons, els Marchs, els Villalonga, els Barceló, els Esquerré, els Lladró, els blaveros, els gonelles, els blasquistes, els Ciudadanos i una bona part del socialisme i convergisme unionista actual.
PS: massa feina per a un xic que no és historiador.
DOS ANECDOTES SUCOSES:
1. Fa una setmana a la llibreria París-València trobí un d'aquells facsímils que edita Olivert a les seues llibreries que era un diccionari Llatí-Valencià/ València-llatí fet per un mossèn dit Sempere publicat en 1737. Però no havíem quedat que des d'Almansa i la ciguda de Barcelona no hi havia res i que tothom reculava segons els historiadors, doncs per a què voldrien editar un llibre així?
A mi em passa com a Lluís-Vicent Aracil, que pensa que des de la Renaixença ençà ens han estat 'venent' una cronologia 'encaixista' truncada intencionadament.
I molta gent fa seguidisme per allò que fa uns anys criticaven els sociòlegs americans: el FACILISME i no enfrontar-se a l'statu quo. No ens ha d'estranyar que n'Aracil fóra expulsat fa més d'una dècada de la universitat de Barcelona malgrat ser una de les persones més excel·lents universlment amb qui comptem després d'haver confegit els estris fundacionals d'una disciplina nova dita sociolingüística.
2. LA BANDERA adés esmentada: Possiblement tan sols sembla ser una qüestió estètica, però crec que hi ha molta sociològia econòmica darrere d'aquest afer de "valèncians i mallorquins". La Senyera, com a bandera tampoc existia als comtats.
Si em permeteu explicaré el que vas entendre a Pere Mª Orts i Bosch sobre la Senyera al País Valèncià: les 4 barres eren el distintiu de l'estandart del casal de Barcelona. Per això l'usa exclusivament el rei en Jaume. En la conquesta dels Regnes musulmans de baixant des de Lleida a València i Mallorca, el rei anava donant viles i ciutat als senyor feudals que l'acompanyaven en la "ràzzia" i invasió de les terres del sud dels Pirineus i les illes. Les viles i ciutats que ell es quedava són aquelles que detenten el seu estendart. Lo màxim a què aspirava un lloc, vila o ciutat era ser REIAL, i no pas d'un senyor feudal que encara 'expremien' més els habitants d'aquell lloc, pagant delmes i tributs a senyor i aquest al Rei. Quan algun senyor feudal intentava assetjar i quedar-se amb alguna vila, ciutat, el que feien els habitants era traure-hi l'emblema reial a les muralles per tal de cridar les tropes del rei en el seu auxili i contra el senyor feudal. Heus ací, que per primer vegada en la història de la humanitat s'identifica població i un tros de drap.Cinc segles abans que la revolució francesa identifiqués semiòticament la tricolor "drapeau" amb el poble francés.
Mireu les viles i ciutats reials: València, Xàtiva, Poblet, Oriola, Sagunt, Tarragona, Tortosa, etc. Per això, des de Lleida fins a Oriola hi ha més senyeres quadribarrades que en la resta de la corona. Barcelona, per exemple, té la creu de sant Jordi. Podreu concloure que la Senyera (la de les 4 barres) si és alguna cosa és Valenciana però de "valencianitat i mallorquinitat" des de Lleida fins al sud valencià passant per Ciutadella. És a dir, "occidental" i no pas "oriental". És en haver revolució al Principat, quan la noblesa dels antics comtats fuig cap a València i s'instal·la. Durant els segles XIV i XV, que València esdevé capital de la corona i Cap i Casal de tota la confederació catalana. Per als que no ho sabien: la primitiva corona d'Aragó era blanca i blava, no pas la senyera de les quatre barres. Com la historiografia espanyola i catalanera categòricament diu.
