L’any que acaba per als museus espanyols confirma la debilitat d’una bombolla artística que semblava inesgotable. Després de 30 anys de carrera frenètica per col · locar aquest país lluny de l’apagada artístic i museogràfic en què li havia deixat la dictadura, després de tres dècades invertint en els mitjans (faraònics) sense pensar en els seus fins, després d’haver viscut “una realitat fictícia i amb un model insostenible-sostenible “, com apuntava acostar-tadament Manuel Borja-Villel, director del Museu Reina Sofia, a aquest diari en conversa amb Manuel Fontán, director d’exposicions de la Fundació Juan March, els fons públics, asfixiats per el deute nacional, han donat l’esquena al projecte artístic amb una retallada del 30% en la seva aportació, tant Ministeri de Cultura i comunitats autònomes com ajuntaments.

El primer damnificat va ser el Museu Chillida, que arrencava l’any amb un cadenat. Però a la llista de l’assetjament i enderrocament es van sumar el centre Gustavo Torner de Conca (obert el 2005) i el polèmic tancament del Niemeyer a Avilés, entre d’altres. Si en 2010 els efectes de la depressió econòmica es van notar en la reducció del nombre d’exposicions, aquest any s’ha qüestionat la pròpia supervivència. En molts casos, organitzar una exposició de 30.000 euros, considerada de les “barates”, suposa avui l’acomiadament d’una persona de plantilla.Fins i tot, referents incontestables com el Cercle de Belles Arts ha vist el perill de prop quan Cultura va voler retirar la seva partida pressupostària aprovada i publicada al BOE. Afortunadament, la setmana passada van saldar deutes.

No obstant això, les vaques magres i un pacte d’Estat agilitzar l’aprovació de la llei pròpia del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS), que li permet més autonomia a l’hora de gestionar el seu pressupost i independència en la recerca de finançament. Les línies mestres de la llei, a les quals va tenir accés aquest diari, especifiquen el caràcter públic de la institució, però amb la “incorporació de les pràctiques del sector privat perquè el museu sigui un referent en l’artístic i en la gestió”. Ha estat un any en què les arts s’han esforçat per reforçar la seva pacte amb l’empresa.

El Prado no s’atura

També el Museu del Prado ha reaccionat davant la minva de l’aportació pública amb una mesura inèdita en aquest país: obert cada dia, fins i tot Setmana Santa, convertint-se en el museu europeu amb un major horari d’obertura (3542 hores l’any). Després d’un any de negociacions amb el sindicat, la direcció del Prado va aconseguir un acord que li permetrà, segons les seves previsions, una aportació de beneficis per finançar fins a un 60% amb recursos propis (un augment del 15%). En aquests moments, la direcció del Museu Reina Sofia es troba en una negociació similar.

Precisament, en la pinacoteca nacional es va produir la notícia més esperada de 2011 i, probablement, la més important dels últims 30 anys, després de l’arribada del Guernica: l’exhibició del vi de la festa de sant Martí, de Pieter Bruegel el Vell, després de gairebé un any de restauració després de la seva compra el 2010, per set milions d’euros.El paisatge dels excessos de la ebrietat de la festa, pintat a la primasobre la tela, es mostra temporalment a la Sala D, en un muntatge que dóna a conèixer el procés de recuperació de la sarja amb tremp a la cua del segle XVI , una tècnica excepcional i delicada que fa d’aquest quadre una joia, que quan el va adquirir el duc de Medinaceli es va valorar per més del doble que el pagat per Les filadores de Velázquez.

Encara que es va blindar en fals, Cultura i la seva direcció general de Belles Arts van signar amb les principals associacions professionals de les arts visuals un pla estratègic per “consolidar i salvaguardar els recursos públics” davant “la situació crítica per la qual travessa” el sector. Al llarg de l’any es va elaborar un pla, compost per set línies estratègiques, amb la intenció de crear un marc inèdit a Espanya per donar suport al art contemporani i la millora de la situació sociolaboral dels creadors, enmig de les retallades pressupostàries .

Però va arribar massa tard davant l’avançament de la celebració de les eleccions generals i en els seus budells tota reforma quedava en mans de la intervenció del Ministeri d’Hisenda. Aquest diari ha pogut saber que el secretari d’Estat de Cultura, José María Lassalle, ja ha tingut contactes amb les associacions interessant-se per la viabilitat del pla afavorit per Ángeles Albert, directora de Belles Arts.

“Totes les accions” d’impuls i desenvolupament queden pendents de fer-se sota la supervisió d’Hisenda, com l’aplicació de l’IVA cultural reduït i unitari (al 8%) que demanen des de fa anys els galeristes espanyols. Un galerista recordava que tenen la taxa que se’ls aplica a les pells. Si les indústries culturals rendeixen un tribut del 9%, la compra d’art es grava amb un 18% (després de l’última pujada aquest any). ”No respon al patrimoni artístic i cultural”, es queixava el galerista en l’edició 30 d’ARCO.

El nomenament de Carlos Urroz com a director d’ARCO per salvar l’escull de l’edició anterior sembla que ha funcionat: els mateixos venedors que s’indignen amb el seu IVA estaven contents per veure una fira més seriosa i professional. És a dir, més selectiva, amb menys galeries i més professional. ”Hem fet molta cultura, ara cal fer comerç”, resumia una galerista històrica el dia de l’obertura de la nova era de la fira. Però en el fons, amb aquesta frase anunciava el canvi del model cultural del país: del coneixement a la rendibilitat.

Els comptes de Cervera

En aquest sentit, Carmen Cervera es va veure en l’obligació de prorrogar per un any més la cessió de la seva col · lecció a l’Estat espanyol. Davant el panorama descoratjador dels comptes públics, va prendre la decisió a principis de 2011, davant l’imminent canvi polític al país i després d’una negociació molt aspra amb Ángeles González-Sinde, de deixar la patata calenta als que van aprovar la compra de la col · lecció del seu marit, per 350 milions de dòlars, el 1993.

Dotze anys després, Cervera torna a trobar-se amb el llavors ministre d’Educació i Cultura i avui president d’Espanya, Mariano Rajoy, responsable de l’ampliació del palau de Villahermosa i de la signatura del contracte de cessió, el 1999, que, inexplicablement després de aixecar un museu per a aquesta col · lecció, deixava sense tancar la destinació de la mateixa una vegada complert el termini. Mentrestant, a Màlaga, Cervera tornava a repetir la jugada amb la seva col · lecció menor i personal. Aquesta vegada ha signat una cessió de 15 anys. Després, quan s’hagi revaloritzat gràcies a l’empara del museu públic, ja es veurà.

La inversió en conservació i protecció del patrimoni va tornar a veure retallada des del Ministeri de Cultura i administracions locals. Tal i com denuncia el sector, la situació de deteriorament dels monuments s’agreuja i els concursos per a la seva recuperació són per al pressupost més barat, marcat per les empreses no especialitzades que ja no tenen obres en la construcció immobiliària. Les institucions s’han radicalitzat en els seus retalls i recursos. ”Els perills que havien de eliminar del monument no es fan per falta de coneixement, ia canvi li fan més mal”, explicava a Públic Gonzalo Rei, vicepresident de l’Associació Espanyola d’Empreses de Restauració del Patrimoni Històric.

Una de les grans alegries de l’any és el descobriment dels arxius fotogràfics sobre la Guerra Civil i exili de Guillermo Zúñiga, el pare del cinema científic espanyol. Tal com va avançar Públic, i salvant les distàncies, naixia d’aquells documents inèdits conservats a casa familiar un nou Robert Capa, molt menys cru i sensacionalista que el gran fotògraf hongarès. En aquests moments, no han arrencat les tasques de classificació de negatius, pel · lícules i documents de l’arxiu de l’artista que va estar prop de la cúpula del Govern de la II República.

EL MEU COMENTARI:

A d’altres països es dóna suport a la Cultura malgrat la crisi perquè es considera una part important del tarannà de la Nació, però a Espanya, això es tracta només si t’afavoreix políticament, sigui dreta o esquerra. O només si veuen que aquesta Cultura sigui “comercial”. O si a través d’ella es poden difondre els seus “valors”. A França es veu la Cultura com això, Cultura, i no és gens estrany veure un senyor conservador com en Nicolas Sarkozy tot celebrant l’aniversari del cantant Serge Gainsbourg, molt allunyat de les seves idees i fins i tot de la seva manera de veure la família.