
Arribes al meu cos,
sense reflexos ni ombres.
Véns i, en el fons,
els teus passos són
el fons de les meues empremtes.
Arribes al meu cos,
com si fores
un transeünt nou
que dorm en l’estació
dels records.
Véns al fons
i des del fons
d’un continent únic
i precís.
Arribes al meu cos,
el converteixes en la teua llar,
el meu destí.
Arribes a mi,
sense reflexos
ni ombres.
Ras i curt.
Fa deu anys tothom discutia si l'any 2000 suposava, o no, l'entrada al tercer mil·lenni, al segle XXI.
Fa deu anys no havia passat ni l'11S, ni l'11M ni altres dies fatídics, la punta de l'iceberg del que algú ja anomena la III Guerra Mundial.
Ni havia explotat la bombolla especulativa d'internet, ni, de bon tros, la bombolla immobiliària.
Potser per això teníem temps de perdre el temps en aquestes cabòries.
Avui suposo que tenim massa maldecaps per, ni tans sols, parar un moment l'atenció de si ja hem entrat, o no, a la segona dècada del segle XXI.

Aquest és el títol de la jornada organitzada el 20 de novembre de
L'objectiu d'aquesta jornada era el de reflexionar sobre la incidència de l'ensenyament en l'ús social de la llengua, i, per fer-ho, és convidà experts del conjunt dels territoris catalans: Jaume i Gerard Fullana, mestre i periodista, respectivament, membres d'Escola Valenciana; Maira Isabel Cerdó Capellà, professora de secundària i membre de la junta de l'Obra Cultural Balear; Míriam Almarcha París, andorrana que és mestra de conferència de la Universitat de Perpinyà; Rita Peix, formadora de català de l'Institut Universitari de Formació de Mestres de l'Acadèmia de Montpeller a Perpinyà.
Cada ponent exposa la situació al seu territori d'origen. En el text adjunt trobareu el text de la meva exposició, que parlava de la situació al Principat de Catalunya.
Nota: en la imatge, Casa dels Països Catalans de la Universitat de Perpinyà

Sembla que els de UPyD, es presentaran a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Als de Can Ciutadans no els deu fer gaire gràcia, doncs segurament els prendran les cadires. Però no deixa de ser significatiu el reforçament del nacionalisme espanyol des de que tenim el Tripartit col.locat a la Generalitat.
I no serà pas pel marcat perfil nacionalista dels Governs del Tripartit, i molt menys encara, s'han comportat amb un perfil una mica sobiranista. Però sigui per l'Estatut o pel finançament, on Catalunya hi.....

"Escriure, ganivetejar les coses per mostrar l'interior de la matèria infinita."
"Tocar l'estranger, estar fit a fit davant la confusió, no veure la manera de desfer l'entremalitat i esbutzar-se de rialles, anar a la cacera del desconegut com el ca que flaira el vol de mort de l'au, frenar el carnatge que creix a les totes, cremar-se en l'espera d'un esdeveniment inoblidable, d'un saber invisible, d'un llarg silenci marí."
"Relligar, cosir, embastar, travar, refer la Història i el més íntim."
Notes esparses escrites al llarg d'un passeig de solitud, en solitud. Un passeig que dura dies.
Imagín el començament d'històries: escric començaments. Per què no puc imaginar un llibre de començaments (o de finals)?
Per exemple: 1-«El que avui sé d'ella no em serveix per res i el que ella sap de mi em fa molta de falta.» 2- «Per a mi tot havia tornat clar d'una forma misteriosa i en tots els plans: no hi ha sortida possible fora d'una recerca acurada de les variacions i canvis fondos que el fet d'haver-te conegut ha produït a la meva vida.» 3- «Em digueres: no pots res contra la Història. I et vaig respondre: sempre he estat sol amb la Història. Per què en tants de moments de la Història, la poesia i la bellesa es troben molt a prop, proximitat física esgarrifadora, amb els pitjors horrors del món com la tortura o l'assassinat?
————————————————
[Foto tranquil·litzadora de Michel Kenna]
(...)
De matí som a Mora de Rubielos, un poble amb un encant especial, malgrat que l'han vestit d'una fúria comercial per la roba d'hivern que ens torba, que som davant les estacions d'esquí de la serra de Gúdar, i sembla que som a Suïssa, a Andorra, qui-sap-lo. Al forn hi ha un rètol serigrafiat que deixa entendre qui som els visitants, els turistes ocasionals a l'hivern: davant una bandera amb blau diu: productes típics. Davant una quatribarrada sense diu, productes típics. Vaja que saben llengües a Mora, i la fornera tampoc no té la culpa de l'embolic de noms entre valencians i valencians (com que els catalans tenen uns altres embolics, aquest no el fan notar gaire).
De vesprada pugem a Rubielos de Mora, que és un poble germà del primer, però aquest ha conservat un major encant, amb tot de palaus i cases senyorials, fins i tot acollia el general Cabrera i els seus, i altres nobles de bon viure. Ací el trànsit turístic és més de passejar, malgrat el fred, som a un grau, malgrat que havíem arribat amb tres, i si hem de triar, potser que tornarem primer per aques poble, amb la llum natural del dia.
Ai, no ens hauríem de morir mai, hem escoltat que deia algú, sobretot si el viure és aquest deixar anar el temps entre menges, poblets farcits d'una màgia noble, lectures amb petites dosis (Apa, que ha llegit 'Les esponeroses figueres' un article de Ferran Zurriaga a Mètode -possiblement la millor revista de ciència dels Països, editada per la Universitat de València, ens demana quantes classe de figues diferents hi ha a Mallorca, ens ho diu i ens quedem parats: "figuera moruna, que adorms el sentit, nirvana de lluna, sensual de la nit."
És veritat, no ens hauríem de morir mai.

Aquest dies, a voltant del debat vers la possible prohibició de les curses de braus a Catalunya, a iniciativa no oblidem, de la societat civil, s'han sentit molts arguments.
O potser no tants ... el sector abolicionisme a fet el seu discurs, el que toca. El que es lògic. Si Catalunya ja n'ha fet una llei que prohibeix la tortura dels animals, com es pot sostenir una excepció tant flagrant?
El sector taurí s'ha embolcallat amb la bandera, majoritariament amb l'espanyola, però també amb la catalana. Com si això justifiques quelcom o fos per si mateix un argument. La seva defensa ha estat acusar els abolicionistes de separatistes. Una tècnica i tàctica recurrent i que fa cent anys ja va utilitzar el govern espanyol per evitar que cap població del Estat fos solidària amb l'aixecament de la Setmana Tràgica ...

"Les cançons ens han d’ajudar a unir coses ben desaparellades: les classes socials, les diferents cultures i races, els diferents pobles"
Que algú s'aixequi enmig d'una sala atapaïda de públic, en ple desenvolupament d'una taula rodona, i amb l'ukelele a la mà enceti una cançó que tota l'audiència segueix amb entusiasme, només pot passar, possiblement, en un acte dedicat a un personatge singular, amb estil i esperit propi, que en el seu moment va connectar amb el poble essent força políticament incorrecte.
Això ho vam viure fa unes setmanes, a la sala Betúlia de Badalona.(continua)