
Realment les festes ja són passades. Però com a Bétera som del morrió ample, que per això vam alçar dues vegades el campanar, les allarguem fins el vint-i-dos. Un colp passat el Gos, ve la morralla, i justament avui el tancament l'ha fet aquest carxot d'aiguat que ens ha caigut enfadat com un mal de ventre. Encara sort que la cosa ha sigut breu, perquè el desastre hagués pogut ser minso. Els camps tenen saó per uns dies i, si no ha fet mal, l'aigua serà benvinguda. El color de la Calderona, després de fer net, era bell de paisatge extraordinari, quan encara no havia tornat el sol completament. El Gorgo, Rebalsadors, la Penya d'Olocau, Penyes Altes lluïen aquells colors del rodeno fresc, pur des del pla de Bétera.
De vesprada, mentre algune parades del mercat medieval (!) evitaven la humitat i decidien si obrien o no, es llegia un fragment de la Carta Pobla, sobre el Repoblament cristià de Bétera, que ara fa quatre-cents anys. 'Molt aseat' han dit algunes veïnes que ho han vist. Nosaltres no hem pogut pujar a veure res, que enllestim els preparatius del viatge, i ens deixem tota aquesta ferralla de males putes defensores d'un poble que no és el nostre. Com que no fan prou sang, amb els impostos, els fraus, les corrupcions, la mediocritat o l'església, ara ens envien a casa tardofranquistes vestits amb el ciri pasqual i la pàtria indivisible. Com que és l'estiu, i ells mai no descansen, sempre van tocant-nos el nano: peguem-los, peguem-los fort mentre no es decidisquen a demanar-nos la independència.
Ah, com les festes que s'estiren com una goma, el mal dels espanyols també és elàstic. Cada dia pot esdevenir pitjor.
Açò de l’independentisme catalunyès sembla més aïnes una casa de putes sense ama. Tots al sac, i el sac en terra. Lamentable. Tanmateix previsible. Ara calia un colp de geni sobre la taula espanyola, i si amb aquest colp no trencàvem la taula, almenys li fotríem un bona sotragada als espanyols.
Ja no es tracta de si es guanya o es perd, es tracta, simplement –i per necessitat– de fer un gest de dignitat.
Els espanyols deuen estar baquejant-se de riure amb l’espectacle que estan oferint Solidaritat, Reagrupament, Esquerra i CiU. Ja dic: una casa de putes sense ama, on cadascú folla amb qui vol i al preu que vol, i tots fent-se la competència. Si tots aqueixos partits i organitzacions són els que ens han de traure a una vora, ja podem donar-nos per ofegats. Vull dir: no seran ells els qui aconseguiran, ni ara ni mai, la independència de Catalunya.
No ens hem d’estranyar si el Defensor del Pueblo o la seua «falangista en funciones» insisteixen a tirar sal en la ferida. El català és un poble covard, que encèn la metxa i quan veu que la flama corre s’apressa a tirar-li aigua. Ells ho saben i per això se’n foten de nosaltres sempre que els ve de gust.
De què serveix cridar a la insubmissió, escandalitzar-se, retraure-li a la “defensora” el seu passat falangista? Bufes de pato. Si ella actua amb aquest menyspreu és perquè sap que no hi haurà resposta contundent i efectiva. En què està quedant l'èxit de la manifestació del 10J? En una metxa encesa pel poble català i apagada pels seus polítics.
L’únic gest digne i útil contra el menyspreu espanyol és posar-se d’acord per la independència. Però posar-se d'acord ara, per a ara, no per a la legislatura que vindrà o l'altra de més enllà. És ara que l'olla bull. La legislatura que vindrà potser se'ns apagarà el foc i es refredarà l'aigua.
Encara que el primer intent no es guanye, ja seria prou victòria descompondre el cos arrogant dels espanyols, demostrar-los que és de debò, que el poble català vol la independència. Mentre això no passe, els espanyols continuaran sense respectar-nos i humiliant-nos a plaer.
"La temptació independentista. Una anàlisi crítica de la radicalització del nacionalisme català", d'Àlvar Thomàs i Jordi Manent, amb la col·laboració de Marc Arza, Pagès Editors, Lleida, 2010.
Breu comentari reflexiu sobre la política espanyola (hahahahaha) Suposo que no caldrà afegir que com més prompte marxem, millor ens anirà.

Antònia
Maria Cruelles i Torner, ets una dona de seixanta-dos anys, d’una bellesa
serena i amable, vídua, que, quan els teus dos fills han partit de casa —Joan, de vint anys, que estudia
audiovisuals a la Universitat de Vic, i Francina,
de divuit, que té una beca per fer teatre amb Arianne Mouschkine a París—, vas sovint a l’aeroport de Son Sant
Joan i agafes el primer avió buit cap a un lloc d’Europa.
[Foto Gabriel Ramon]

Una calitja com un fogasser
ens tanca i estreny,
ens ofega.
No passa un bri d’aire,
ni es belluguen les fulles dels arbres,
ni l’herba respira.
És lletosa, fumada i obscura la tarda.
S’oculta la lluna
i la pruna no dansa.
El sol fa vacances darrera el filat,
escalfa i escalfa i no brilla...
I basarda, basarda, basarda
que la pluja s’anuncia i no arriba
Meteorologia variable

Mechanics by K.HEINZ OMET
Creure
em genera una sensació
semblant a un terratrèmol.
La idea
repta els passadissos
del pensament,
imaginat mirall,
causalitat acaçada per la raó,
projectada
sobre l'esquena
dels dubtes circulars.
Un fanal
il·lumina
el racó
on dormia la resposta,
un perquè que es fon
vençut
pel diàleg de la veritat
i la seua penombra,
la mentida.
Creure
aniquila el batec
de la vigília.
Em fa deure't la paraula
i compartir-la,
obrir la nansa
invisible,
sentir l'aixopluc on viu
la meua ment,
pendent de satisfer
la prova
de la creença.
Creure
és la ferida secreta
que retalla
la dictadura
de les hores i els límits.

AODIC.- La idea i la cosa.- Una coalició de pols part impulsors i que proposin candidats presentables; jurídicament forts i no atrapats.
No està be que el grup parcial SCI des del dia 16 hagi tancat la porta a l’adhesió de persones i a la coalició amb Reagrupament.Cat, SI, CNI, Cercle Català de Negocis, i Catalunya Acció que la volen fer. O obrir SIC a tots els altres o fer una coalició amb els altres grups pols promotors.
Els candidats han de ser persones serioses, presentables, serenyes, no atacables, i sotmeses a amonestacions prèvies.
Assemblea oberta de diputats per la Independència de Catalunya Ara. "AODICA" sonaria en català "audica".

Mortadel·la, on ets? A la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou? Encara ets d'excursió per la muntanya? Que has perdut el teclat, el bolígraf o la llibreta? Mortadel·la, on ets? Que et trobem a faltar!
En l'exposició "La remor persisteix. Llunàtics (1991-2002) que hem fet aquest dies a Marçà hi havia un munt de cartells polítics, ja que som i ens volem un grup polític en el senti primigeni de la paraula. Un dels cartells zapatistes que hi havia va rebre un comentari despectiu perquè hi apareixia gent amb passamuntanyes, zapatistes. Un que passava va dir que si no haguessin fet res dolent no en portarien... Quin fart de riure. Bé, pensava en aquest vídeo aleshores i ara el penjo que l'he vist al Facebook.