CARRER QUI NO PASSA

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dilluns, 19 d'abril de 2010 | 20:32h

Processó d’abrics negres i de vestits grisos, fantasia emmordassada, cos atomitzat, signes exteriors de tristesa col·locats en els replecs dels pensaments, la primavera just estrenada rere els vidres d’aquesta clínica desplega un cel d’austeritat i entela uns pins vells d’un verd quasi negre que van de banda a banda dins un vent tempestuós, el mar enfora és una taca blanquinosa d’onades entre teuladers i campanars, l’horitzó és confús, intent assumir aquests petits no-resos que ens singularitzen i em donen un sentiment orgullós d’unicitat. Un silenci espès, pesat, fondo que em fa sentir els batecs dels polsos, del cor i de l’escrit. Et mir, Carme Júlia, dins el llitet blanc d’acer inoxidable amb aquests tubs de plàstic que et surten del catèter del braç esquerre i pugen a una bossa rosada al cap curucull d’un pal lluent, i aquests altres que s’afiquen als oronells, entremig de les benes que et tapen la fesomia, i surten d’una bombona d’oxigen.

[Foto de Sebastià Perelló]

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article