Cercador per data

Cercador per data

« Març 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031        

Un premi literari i algunes reflexions amb "El dilema de Faust"

Dimarts passat vaig rebre, a la seu d'Omnium Cultural a Barcelona el IV Premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà. He dubtat molt i fins aquest moment no m'he decidit a donar-li una certa "publicitat" a la qüestió. No us en sabria dir ben bé el motiu, suposo que en el fons sempre que escric una entrada una mica auto-referencial m'acabo sentint, d'alguna forma, malament. Finalment m'hi he decidit i aprofitaré per fer una mica d'autobombo del llibre que començarà a ser distribuit (cosa que en poesia no assegura en absolut que estigui present als prestatges) la setmana vinent.
El llibre té el títol de "EL DILEMA DE FAUST". En l'acte d'entrega del premi vaig tenir l'oportunitat d'intentar explicar el sentit d'aquest Faust i d'aquest dilema en que viu immers. Un dilema no és només la necessitat de triar entre el bo i el dolent, entre el bé i el mal. El dilema, la resolució del dilema, en ètica, és triar entre dues possibilitats igual d'acceptables o igual d'inaccceptables, sent conscients que aquesta tria impedirà que aconseguim les coses bones de l'opció no elegida i ens obligarà a assumir les dolentes de la triada.
El meu Faust ha de triar entre assumir que és a punt d'entrar en una etapa de la vida que ja no dóna per gaire més,  quedar-se assegut al banc d'una plaça de poble, fent un cafè, veient passar els infants, les noies, la vida en definitiva; o bé pactar per obtenir la joventut eterna i una vida no només  abocada a l'hedonisme i el plaer (model faustià clàssic), sinó una vida en la què tot allò pel que va lluitar de jove i que ara és impossible (perquè no tot el que ens va quedar per fer haurà de ser possible) s'acabi fent realitat.
En base a què caldria descartar una de les opcions? Faust no ho fa, Faust no descarta res, només exposa els seus dubtes, els seus neguits i deixa a l'hipotètic lector la possibilitat de fer ell mateix la seva tria personal. Els dos extrems, junt amb l'esmentada impossibilitat de concretar la màxima martipoliana, en els que es mou el dilema al que s'enfronta són dos elements poètics de primer ordre: d'una banda aquest Faust té molt present allò que ens diu Leonard Cohen quan afirma "he vist el futur: és un crim" i de l'altre no deixa de certificar que la nostra tardor, la seva tardor ja duu l'hivern dins seu.
"El dilema de Faust" serà el meu sisè llibre "en paper", un fet que, si m'ho haguessin dit quan fa tot just tres anys vaig publicar Els murs de l'odi, hauria considerat poc menys que impossible.

Per cert, la portada, és d'Olga Xirinacs per a qui només tinc paraules d'agraïment, i que ens va oferir, en l'acte que també incloïa l'entrega del premi de narrativa que duu el seu nom, unes quantes i valuoses reflexions sobre el paper dels blocs en la difusió de la poesia, tant per bé com per mal.

'Només els morts coneixen el final de la guerra'

Surt del cinema: Brothers, de Jim Sheridan, i mescl imatges i música i paraules, tot u, imatges de la pel·lícula plenes de ferides i del moviment cap a un no res fatídic, música d'ahir: Mort i transfiguració, de Richard Strauss, i paraules de vida i destí que record vagament de la gran novel·la de Vasili Grossman, que investiga les diferents maneres de percebre el temps: el temps en la guerra i el temps en la pau: el temps de la vida i en la vida, i quelcom uneix les tres parts d'aquesta experiència, un tríptic de sensacions plenes de contingut que no em donen la possibilitat d'explicar res, ni als altres ni a mi mateix, talment un viatger que arriba a un país del qual xucla un alè de coneixements que no es poden concretar en unes imatges o en una música o en unes paraules, perdut enmig d'una mar immensa, sota la volta d'un cel, això sí, ple d'estrelles.
 

L'entrevista de Terribas

L'entrevista de Terribas, publicat al bloc de saul.cat.

Arguments dels unionistes (de Banda Ampla)

M'he mirat i escoltat el programa Banda Ampla de TV3 que va dedicar a debatre sobre si cal la independència de Catalunya o no, en el qual es van convidar estudiants universitaris amb expedients acadèmics esplèndits. He recollit els arguments del NO. Són aquests:

  1. No és una prioritat, tenim altres problemes per solucionar. La gent el què vol és tenir feina, una vida digna, els preocupa la jubilació i aquest tipus de temes, no la independència.
  2. El Barça seria el gran perjudicat, perquè hauria de jugar en una lliga catalana amb els Mollerussa,...
  3. Amb la independència, Catalunya es veuria perjudicada, sobretot econòmicament, ja que l'activitat econòmica catalana passa en un 30% pel mercat espanyol.
  4. Es veurien perjudicades les relacions socials amb la resta de l'estat, sobretot la gent que té família, amics,.. a la resta de l'estat.
  5. S'obriria un període d'inestabilitat política.
  6. No se sap si entraríem a la Unió Europea.
  7. S'hauria d'optar per un sistema federalista, on cedissin les dues parts.
  8. No val l'argument que el món és un mercat més gran que Espanya, ja que la majoria d'empreses catalanes són petites i mitjanes i el seu mercat "real" és l'estat espanyol, no el món.
  9. La independència tancaria el mercat espanyol. Faria perdre negoci a les empreses catalanes.
  10. Si no aconseguim entrar a la UE, no té sentit econòmic.
  11. No queda clar que la societat catalana vulgui debatre sobre aquest tema, per tant no té sentit anar-nos'ho preguntant.
  12. En un moment de crisi econòmica com l'actual no toca fer-se aquestes preguntes.
  13. Un 20% de participació a les consultes demostra que no interessa.
  14. Les llengües evolucionen, sino encara estaríem parlant llatí. Està bé defensar la llengua, però no imposar-la (i, es posa l'exemple de que qui incompleixi la rotulació "com a mínim en català" serà multat).
  15. Què entenem per cultura catalana? Fer cultura des de catalunya en castellà, és cultura catalana?
  16. A les escoles cada vegada es fan més classes en català i menys en castellà. Això demostra cap a on es vol tendir a anar.
  17. En un món cada vegada més global, no té sentit posar més fronteres.
  18. Catalunya forma part d'un àmbit hispànic històric.
  19. Què s'hauria de fer si l'àrea metropolitana digués no i la resta de Catalunya digués si?
  20. La independència afectaria a la resta de l'estat espanyol, per tant també ha de decidir la resta de l'estat.
  21. Que ens retornin menys diners dels que aportem no és discriminatori, ja que es fa per ajudar a altres territoris menys desenvolupats.

Apa, ja tenim feina! Crec que és més interessant començar a rebatre els arguments dels unionistes, un per un, que no pas seguir engreixant els arguments independentistes. Donar respostes a totes aquestes pors, informacions esbiaixades, comparar-les amb altres casos de la resta del món,... pot donar millors resultats. Ara que hi penso, rellegint aquests 21 punts, no en trobo cap que dongui un motiu positiu per seguir depenent de l'estat espanyol;-)



 

Na Jordana tanca Madam Rita entre reixes

Són falles. Hem visitat l'Antiga i la Nova de Campanar. Entre ambdós propostes podríem pensar que hi ha grans canvis, grans variacions, més enllà dels diners de la construcció en joc, perquè totes dues podien representar propostes antagòniques, la primera, l'antigor, molts anys d'ofici i de tradició; l'altra, en canvi, que no es representa sinó a ella mateixa, no aprofita l'evolució de l'espècie, malgrat que tinc dubtes que cent anys, a Valencia, puguen notar-se gaire. És una falla completament en castellà, en un barri en expansió, de bars de disseny, d'edificis d'estètica dubtosa, una falla envoltada d'una fira espanyola de casetes cutres, de tòmboles d'estètica franquista, almenys en aquella hora que nosaltres passem, amb tot de fem, brossa, pots i plàstics escampats per terra. És una falla gran, sens dubte, pel que fa a la grandària i prou. En un repàs ràpid, solament que trobem un acarnissament sobre la CAM, i passen per alt els polítics: la majoria de falles volen estar bé amb el poder, i si en algun moment la falla volia criticar res, enguany també passen per alt la corrupció, la malversació, els regals, la prevaricació, i encara més additius no els han fet prou paper. Enguany ho tenien mel, però si jugues amb foc, i et cremes, potser que l'any que ve ho pagues. O potser que tots mamen del mateix braguer i la falla no és sinó això, una falla que falla. 

Na Jordana, en canvi, fa un joc de personalitats a partir del clàssics Mr. Hyde i Dr. Jekyll. N'hi ha més joc i més suc, sense dubte, en aquesta falla, més agosarada, malgrat que tracta un clàssic de la literatura, un clàssic modern entre els valencians, però que podem interpretar cadascú: home, almenys aquests han acabat de posar entre reixes madame Rita, i encara s'atreveixen a ensenyar en un cartell el Bigotes i el Camps, amb més jugadors de la pilota política. L'endevilla solament que pregunta: Tu, que hi veus? Això, ens demanem. Què hi veiem, tots plegats, en això de les falles.

[Revisat. Ara me'n vaig a la cremà de Bétera, naturalment. Ací som més xulos, que les anem cremant per ordre inversa al premi rebut i no acaben fins a les tres o les quatre de la matinada. Són bojos, aquests valencians!] 

"A ver si me entiendes...", diu el xenòfob Anglada.



Notícia:

Anglada serà jutjat per racisme arran d'un fulletó xenòfob repartit el 2007

El líder de Plataforma per Catalunya podria ser condemnat a tres anys de presó i resultar-ne inhabilitat per presentar-se a les eleccions



Comento:

"Penso que caldrien aclariments sobre aquest fulletó i sobre el què afirma.
I que seria fonamental que la xenofòbia deixés de ser una opció política acceptada.

Per començar entenc que si veiem que un grup, partit, líder, es presenta amb propostes i idees xenòfobes, en lloc d'apel·lar a l'electorat amb contes de por i de derives que veiem a alguns altres llocs, hauríem de poder apel·lar a unes juntes electorals posades al dia. Posades al dia! Perquè em sembla que es miren les coses i actuen amb esquemes de la edat de pedra."









I realisme no és racisme, sr. Anglada, ni la inversa.


Aquesta setmana,  una de les preguntes que Mònica Terribas (agraïment ciutadà) va adreçar al President venia al cas de les idees xenòfobes de PxC i el sr. Anglada i la candidatura que presenten a les properes eleccions al nostre Parlament. La resposta fou que tant de bo no hi entrés al Parlament un partit d'aquesta mena.

Penso que hi ha propostes polítiques que no ens hauríem de permetre posar en pràctica, que només haurien d'estar al museu dels horrors. Que un Parlament del segle XXI no es pot permetre racistes, feixistes, franquistes, ni alguns altres istes al poder ni a les candidatures.

En cap cas crec que això sigui un perjudici per la pluralitat, jo li en diria: civilització i educació. No em val com a excusa que pel món hi ha governs horribles. Tampoc no puc acceptar la raó de la representativitat. Perquè encara que és cert que a Catalunya hi ha racistes, i també hi ha lladres, criminals, assassins, i altres bestieses, que, si en trobem i patim també en la representació política, entenc que no és per cap virtut del model representacional, sinó perquè no diem les coses pel seu nom.... realisme, en diu Anglada, per exemple. I, a qui enganya? A qui enganyava fins fa ben poc? A qui enganya ara, avui, demà?


Segones intencions

 

Fa uns dies que he acabat de llegir La dona trencada, de Simone de Beauvoir. Un llibre estomacant, que et deixa baldada. Dona per a molt, però sols he subratllat una frase que m’ha colpit, esta al tercer llibre, quasi al final la protagonista diu: “Que complicat es torna tot des de que una comença a tindre segones intencions”.

Gran veritat!!

La vida es fa cara amunt i vas deixant molt al camí, quan t’entossudeixes en fer A quan vols B, i encara és pitjor quan pretens que la resta del món endevine que en realitat el que vols és B, i pretens que actuen conforme eixa màxima de la qual explícitament renegues.

Fent-li voltes a la qüestió, arribe a la conclusió que amb eixa actitut el que cerques es tindre sempre una excusa per donar les culpes al demés, facen el que facen sempre podràs recriminar-los que no ho han fet bé, mai encertaran el que vols.

És més senzill aixó, que enfrontar la por que et provoquen els canvis a la teua vida. No és una conclusió molt original, és el que li ocorre a la dona trencada que subordina els seus desitjos als de l’altre.

'MISTER EVASIÓ' DE BLAI BONET (I IV)

M. E. ens conta des de l’inici el temps de la seva escriptura: —El bloc ha estat dos anys unit a la fòrmica d’aquella taula, a nivell del cor i de la resta del pit, veí del marroquí, noi, per què?, marroquí, tu amb cucs i al cel, com digué la Rossita a aquel coca-colo de la VI Flota.—, el dietari de l’ànima, escrit els dissabtes i diumenges a Ginebra on hi fa feina, la brodaria de Marc Esquert, català de Calella de Palafrugell: una còrpora jove que duu la pell plena de tatuatges d’ecce puer fets de traus i ferides congriats des del naixament, del nounat que sobreviu entre la vida i la mort, del nin enclavat per les malalties i les persones, del jove que no li queda més remei que ser outsider i rebel si no vol entrar dins les rengleres dels mediocres i dels necis, dels malanats. 

[IMATGE DEDICADA A BLAI BONET PEL PINTOR MIQUEL BARCELÓ]

Pròdic, aclarir semblances

El sofista Pròdic de Queos (segle V aC) escriu Sobre la correccció dels noms, sobre l'interès del sofistes pel llenguatge i els seus significats. La seva preocupació principal en aquest aspecte campa pel món de la semblança de continguts, per la dificultat de diferenciar termes aparenment sinònims. Al Tractat de sinonímia, intentarà establir la relació entre paraules i coses, Plató el ridiculitzarà en el Protàgores on Pròdic hi apareix i hi és dibuixat com un personatge entestat a buscar sinònims absurds.

Parmènides, noms que només són paraules

Parmènides d’Elea (570-475 aC), presocràtic ell, afirma que hi ha noms que només són paraules, és a dir que no anomenen el que és real. Qui dirà si una cosa es correspon amb una paraula seran les muses, les quals només els poetes sabran interpretar, per això els poetes són tan importants, perquè fan de pont entre els déus i els humans.
La paraula que diu el poeta està indissolublement unida a la cosa. Per això, el poeta serà el mitjancer perfecte entre els déus i els mortals, serà l’intèrpret dels déus que els fa entenedors als homes i les dones. Les muses diran la cosa però aquesta restarà oculta als humans i el poeta la revelarà.

Paginador

Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor

Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Enric Balaguer

A tall d'invocació

Enric Balaguer

"Dual-s. Tàpies davant de Tàpies"

Carles Bassaganya i Serra

Carles Bassaganya i Serra

Carles Bassaganya i Serra

Aquest divendres, acte inici de campanya al Ripollès. Teresa Jordà i Oriol Junqueras

Jaume Fàbrega

BONA VIDA

Jaume Fàbrega

PREMI BOTIFARRA DOLÁ

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.