“Volen, volen, de dia i de nit! Les àguiles d'or, fill d'Ulisses! Em sents? Ja s'han alçat dels cims les àguiles augurals! I volen, de dia i de nit, les grans àguiles. I tot allò que s'arrossega en el fang, i s'esllavissa en l'ombra, i campa en els tebis recers, es posa a tremolar i a petar de dents! Ja estàs a punt Telèmac? No és prou forta la branca de la teva ànima perquè s'hi posin les àguiles resplendents? Què esperes a deixar de ser fill per a convertir-te en hereu?” Agustí Bartra.
“Coneix-te a tu mateix, dic jo ara a Catalunya, traduint-li els oracles que li assenyalen grans destins(..) El coneixement és l'únic recurs que tenim contra la fatalitat” Francesc Pujols
L'anàlisi i intent de definició del nostre caràcter nacional ja va ser objecte d'estudi de les ments més preclares de la Renaixença: Almirall, Prat de la Riba, Torres i Bages. Homes plenament conscients que el ressorgiment de Catalunya havia d'anar íntimament lligat al coneixement del caràcter del nostre poble.
Torres i Bages reconeix que “qui s'apodera del pensament d'un poble es fa amo d'aquest poble; el posseeix, el domina i en disposa i que la transformació del pensament comporta la transformació del país i constitueix una veritable transmutació”.
Aquests homes, al marge dels seus encerts i errors en l'anàlisi del caràcter col·lectiu català, van mostrar la sagacitat d'assenyalar amb precisió el desllorigador del problema de Catalunya: el nostre caràcter col·lectiu.
Però en fer l'anàlisi caracterològica dels seus contemporanis, tant aquests primers teòrics com molts dels que els seguiren, van reflectir-hi, sense adonar-se'n, els seus prejudicis. No eren conscients que feien el retrat d'un poble que portava segles sotmès, i que ells mateixos formaven part d'aquest col·lectiu que vivia, pensava i es comportava en condicions alterades per una secular manca de llibertat que negava la pròpia manera de ser històrica i cultural.
Van confondre les característiques que ells observaven amb la genuïna totalitat del caràcter català. Si mai miraven enrere i veien trets que no quadraven amb el dibuix que ells havien fet, com, posem per cas, el coratge de Pau Claris, simplement negaven l'evidència o la categoritzaven a tall d'anècdota.
Tots aquests prohoms van passar per alt el fet històric que estrafeia i encara continua estrafent la manera de ser i de pensar del nostre poble: la nostra condició de colonitzats. Van dibuixar, potser sense saber-ho, els efectes que la submissió interioritzada té sobre el caràcter d'un poble, i que avui es palesa d'una manera execrable en gran part de la nostra gent.
Muñoz Espinalt, en una fina anàlisi de la psicologia catalana ja ho assenyala amb precisió quan ens diu que “l'individualisme català, aquest ”anar a la seva” i la brillantor que el català exhibeix en allò que pot controlar individualment o en el clos familiar o associatiu, i el rebuig o la inhibició que mostra per la cosa pública són una resposta de supervivència al fet de sentir que la seva vida col·lectiva està sotmesa a una mentalitat forastera hostil a la seva pròpia manera de ser”.
Tota individualitat nacional ben estructurada va sempre acompanyada d'un caràcter i d'un pensament genuïns i originals. El caràcter, la manera pròpia de ser i de veure el món, engendra i garanteix un espai territorial on florir i una llibertat que agomboli la pròpia creativitat, per així generar la riquesa espiritual, cultural, científica i material, característica de les nacions madures, plenament individualitzades.
La nostra nació va assolir ja durant l'edat medieval un grau de maduresa inusual, tot expressant un caràcter “sencer”, un “geni” propi, on l'èpica se sustentava en el rigor i el treball, on els trets espirituals i materials convivien en harmonia, on la grandesa sorgia naturalment de la “integritat” de la vida nacional. I és aquest caràcter el que ha donat, fins i tot durant els llargs segles de postració nacional, homes i dones que amb la seva manera de fer ens han recordat qui som en realitat, més enllà de la castració col·lectiva en què hem viscut i encara vivim.
Ha estat la supressió de la nostra llibertat, la negació del nostre espai nacional, la repressió sistemàtica i brutal, que ha adoptat diversos rostres, la submissió forçada, i la traïció i la confusió propiciades, allò que ha atrofiat el nostre caràcter col·lectiu, i sovint també l'individual de molts dels nostres compatriotes.
Com a resposta d'autodefensa a la brutalitat i a la mentida hem relegat a l'oblit l'expressió d'aquells trets del nostre caràcter que més molestaven el colonitzador, tot identificant-nos unilateralment amb una polaritat de la nostra manera de ser, aquella que ens era més útil en la situació anòmala en què tantes generacions de catalans han nascut, viscut i mort.
Aquest procés de repressió i oblit dels trets més significatius del nostre caràcter ha generat un buit que ha estat ocupat sense dilació, emparant-se en la llei de “l'horror vaqui” que regeix la Naturalesa, per la prepotència i la grandiloqüència dels usurpadors. I s'ha generat la perversa dependència a la qual estem sotmesos. Els espanyols s'han identificat amb “el domini”, i la nostra capacitat de treball, rigor i creativitat ha quedat sota el seu servei. No només hem estat durant molts anys la fàbrica d'Espanya, sinó que hem alimentat la seva cultura, la seva llengua i les seves gestes històriques.
De fet, la força vital que es manifesta com a caràcter d'un poble, i en aquest cas del nostre poble, no desapareix per molt que es reprimeixi o s'ofegui. Quan l'hem honorat cedint-li el lloc que li correspon en la vida nacional ha esdevingut la força simbòlica que ha ajuntat, que ha lligat, que ens ha integrat com a individus amb nosaltres mateixos i amb el nostre poble. En negar-la, ha pres possessió del lloc que li correspon en la vida nacional a través de la força desintegradora dels colonitzadors, perquè allò que neguem del nostre caràcter, ho hem de sofrir, deformat, en l'altre. En negar-nos la grandesa, la potència, la dignitat, ens ha vençut la grandiloqüència, la prepotència i la supèrbia encarnades en l'opressor. Els enemics, des d'aquesta perspectiva, “ens ensenyen què hem de fer” perquè ens mostren el que neguem, ignorem o rebutgem de nosaltres mateixos.
En el procés d'assimilació a la Castella imperial, hem perdut, doncs, el nostre “geni” nacional, en el sentit que hi donaven els clàssics com la pròpia, única i genuïna estructura de sensibilitats i poders que constitueixen una individualitat, sigui personal o nacional, i que defineix la seva relació amb el món. El “geni” fa referència a una funció arquetípica fonamental de l'experiència humana, que urgeix a cada ésser, individual i nacional a afirmar-se, a perpetuar-se i a mostrar la seva plenitud. Es la força vital que lluita contra l'assimilació, la destrucció, la desaparició. Heràclit ens recorda que “el geni és el caràcter”, i per això la negació i repressió d'aquesta força vital, amb tot el seu corol·lari de trets psicològics, implica l'autocastració i l'autoanul·lació de la voluntat, i condemnen al poble que se la nega a la feblesa, a la ingenuïtat patològica i a l'apatia.
I aquest és l'objectiu primordial de l'usurpador, perquè un poble amb un caràcter i una voluntat atrofiades és un poble anorreat.
Desestimar el nostre “geni” ens ha afeblit d'una manera tan perversa que ja gairebé no recordem la bella plenitud de la veu del nostre poble: la veu d'autoritat majestuosa d'Oliba i del rei en Jaume, la veu indòmita dels innombrables defensors de la terra, la veu màgica de Verdaguer, la veu mística de Llull, la veu grandiosa i còsmica de Gaudí. Prou se'n cuiden d'evitar que remembrem la plenitud que va intrínsecament lligada a la nostra grandesa! Aquest oblit és tan punyent que ha distorsionat la percepció que molts catalans tenen de la pròpia realitat nacional, portant-los a repetir, potser per justificar les seves claudicacions, que som un país petit, que som una cultura minoritària, quan, per ser fidels a la veritat, haurien de dir que som un país esquarterat i una cultura i una llengua minoritzada per un procés de colonització que ara és més actiu que mai, i que ha significat, en paraules de Preston, un autèntic holocaust per a Catalunya.
Obliden que és la ”qualitat” intrínsecament lligada a l'esperit i al caràcter d'un poble, no la “quantitat”, allò que defineix la seva grandesa i la seva vàlua.
El domini de l'usurpador se sustenta en la nostra feblesa. I la nostra feblesa rau en la renúncia que hem fet d'aquells trets que, quan són conscientment presents, fan impossible una vida de submissió. Ignorar-los ens ha permès, com a individus, anar malvivint, però ha conduït la nació al límit de les seves possibilitats de supervivència.
Només quan encarem i entronitzem al seu lloc legítim el “geni” reprimit i negat de la nació, quan ens hi identifiquem, l'assimilem i l'integrem com una beneïda part de nosaltres mateixos, ens obrirem a la llibertat i a l'acció fecunda.
Serà aquest acte de dignitat integradora el que farà possible la plenitud de la nostra ànima nacional i la nostra independència política, perquè com deia Goethe "la poesia, la música, i l'entusiasme patriòtic de les guerres d'alliberament són filles del geni”.
I amb la recuperació del nostre caràcter, retrobarem naturalment “l'astúcia que veu venir la malvestat”, “la visió que ens omple de vigor”, la grandesa, la capacitat èpica, la convivència íntima amb el misteri, i, sobretot, la “capacitat de domini sobre la nostra heretat”, que hem enterrat tan endins que ni recordem que sigui nostra.
Quan abracem amb una joia profunda tots els pols del nostre caràcter.
Quan siguem capaços de pensar amb grandesa la nostra vida nacional, negant-nos a ser reduïts a la fàbrica d'Espanya.
Quan hàgim superat la identificació unilateral amb el pol més pragmàtic i material del nostre caràcter col·lectiu, sotmès dòcilment als dictats de l'usurpador, i posem la integritat del propi caràcter al servei de la nostra nació, estarem en el camí correcte de rescatar-la de l'oblit i de la vergonyosa misèria històrica a què l'hem condemnada. I farem possible la cristal·lització de la nova consciència d'homes lliures.
Aquest és l'autèntic repte que la història ens planteja. La nostra voluntat d'assumir-lo farà possible l'acompliment del destí de Catalunya perquè només la nació i, amb ella, l'home que ha encarat la seva ombra, que ha davallat al seu infern i ha estat capaç d'integrar-lo, està acreditat per fer el “camí estret” que es desplega com el darrer esglaó de l'Escala de la Vida, generant l'home nou nietzchià, l'àngel pujolsià, exponent d'un nou nivell de consciència que se sap forma única, contenint el Tot, i que deixant-se abraçar amb les ales de l'Ésser, pot exclamar amb veu rotunda: “ poble meu, què t'ho impedeix? aixeca't, assumeix la teva heretat i camina”.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
Cercador per data
Tenim moltes raons i motius per a dir que és cruel. Ja ho saps #votaindependencia
Notícia:
Mas reconeix que el concert econòmic només reduiria l'espoli fiscal un 40%
El líder de CiU assegura a l'Àgora que tot i les dificultats, si és president tindrà 'l'obligació' d'intentar-ho
"El concert fiscal que proposa CiU per la propera legislatura no solucionaria l'espoli fiscal, que enguany s'ha xifrat en 18.000 milions d'euros d'impostos catalans que Madrid no retorna al Principat. Així ho ha reconegut Artur Mas, que ha avançat a l'Àgora que d'aconseguir el règim fiscal que proposa CiU, Catalunya recuperaria només entre el 40% i el 50% dels diners que actualment es queda l'Estat.(...)"
Comento:
"Tots aquests anys de robatori, amb els perjudicis a diferents nivells
que ens ha provocat, mals com ara un anar mentir el personal, fabricant i
empassant-nos mentides, amb tots els perjudicis psicològics que això
comporta, amb pressió social d'acusació d'al·lucinat, insults i fins i
tot tortura contra qui assenyalava el problema, amb tots els perjudicis
socioeconòmics que prou patim i coneixem, ...., hi poseu el que trobeu
d'oportú, tenim moltes raons i motius per a dir que és cruel que un cop
ja no es pot negar la evidència, un cop no es pot continuar falsejant la
situació, un cop ha quedat clar per part dels catalans que no volem
enganys paternalistes, un cop superat el fre i terrible aturador de la
desinformació regnant fins fa relativament poc temps, es vulgui
aconseguir com a repte (per altra banda molt poc possible en el nostre
context) una reducció del 50% del robatori.
És clar que el que cal és dir prou del tot, no pot ser considerat cosa
de percentatges, repeteixo, és cruel. Penso que a CiU haurien de mirar
que hi ha coses que no van per parts ni per graus. I que la del
robatori, com ara la del dret, no es pot defensar per parts. No es pot
acceptar que ens seguiran robant la meitat que ara ens roben (ni que fos
un 1%), de la mateixa manera que no es por defensar ni exercir el dret
per graus o esglaons. No hem de permetre el robatori, i el dret
d'autodeterminació que ens negueu els qui no el defenseu sense
eufemismes i trampes, no és cosa de graus, és de tot o res, i comença
allà on sembla que vostès el volen fer acabar.
Cal afegir que és molt clar i indefugible d'acceptar que necessitem la
independència per a tenir continuïtat i per a senzillament poder
respirar i expressar-nos i comunicar-nos tranquil·lament, també per a
poder tirar endavant coses que senzillament no hi tenen lloc en la
cotilla espanyola, ho han de saber prou. No es poden fer els sords, ho
estem mostrant ben clar."
Festa de la catanyada
El dia 29 d’octubre, un cop acabada l’activitat escolar celebrarem la festa de la castanyada.
Berenar popular al pati de l'escola. Els pares que vulguin poden col·laborar aportant pastissos, begudes, galetes...tot el que porteu serà benvingut.
Venda de castanyes.
Sorteig d’un lot de llibres per un alumne que hagi comprat a través de l’AMPA. Has comprat els llibres d’aquest curs a traves de l’AMPA?. Doncs vine al sorteig que farem el dia 29!!!.
També volem animar-vos a col·laborar per muntar la festa. Els que estigueu interessats presenteu-vos el dia 29 a les 15:00 al despatx de l’Ampa.
US ESPEREM A TOTS A LA FESTA DE LA CASTANYADA.
Post núm 1298 ♦ ampaescolasantaanna@mesvilaweb.cat
Revolta tardoral francesa
Les protestes dels sindicats francesos contra la política econòmica del president Sarkozy són una de les expressions del declivi del sistema polític francès, però no permeten albirar un horitzó de justícia i llibertat.
- Comentaris: 12
La bella dama
El meu viatge a Cabo de Gata, en TGV des de Barcelona a la ciutat d'Almeria, va durar poc més de tres hores. Avui en dia pots arribar a anar a l'espai d'una manera força corrent. Les distàncies s'han escurçat tant que no són inconvenient per moure's arreu del planeta. Les novel·les de grans viatges i aventurers intrèpids són només històries del passat. En certa manera, un regust amarg d'excés de normalitat entela els nostres trajectes. Però el trajecte del meu pare em deia que hi havia anat a fer alguna cosa, a Cabo de Gata; i pocs dies abans d'anar-me'n em va assaltar un nou somni on hi apareixia un rostre estrany, desconegut per mi però molt atractiu.
- Comentaris: 2
Caràcter i alliberament. Per Maria Torrents, CA __ EA 1675
La Imatge inclosa és de la web del proper "Lipdub" per a la Independència.
12 maig 2009
Per què el PSAN dóna suport a Solidaritat Catalana per la Independència?
(Article de Josep Guia que es publicarà a finals de mes a la revista Lluita) “...Fa pocs mesos, la negativa de tots els partits parlamentaris del Principat a admetre a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per convocar un referèndum per la independència al mateix Principat, va precipitar la presentació de la proposta electoral anomenada Solidaritat Catalana per
+ És molt senzill...
- Comentaris: 5
Els llastos de CiU quan falten 40 dies
S'acosta la data de les eleccions. Les darreres enquestes situen CiU a tocar de la majoria absoluta, però des d'aquest bloc continuo sostenint que no hi ha més recorregut per guanyar nous electors i que, més aviat al contratri, els podrien perdre en l'esprint final. De fet, ahir a l'Àgora de TV3 Artur Mas es posava com a objectiu els 60 escons. I tant la porra multitudinària del beersandpolitics (58 escons) com la de Crònica (59-60) els situen per sota dels 60. Falten quaranta dies justos i si aconseguim fer arribar a més opinadors i col·lectius independentistes l'esperit del #votaindependencia la diferència entre CiU i el bloc independentista encara es podria escurçar més.
La presó de la Serra de Busa (Solsonès)
Un dels anys que anàrem al carnaval de Solsona férem una visita a la Serra de Busa i en concret a un lloc conegut com "la presó" (El capolatell). Un penyot aïllat (només pot passar per una passarel·la penjada en el buit), que durant la guerra del francès era utilitzat com a presó. Alguns presoners francesos, desesperats es llençan al buit al crit de «Mourir à Busa et resurgir à Paris» (aixó sembla ser un llegenda).
Al pla de Busa, crec que Roger Mas, el cantant solsoní ha gravat alguns dels seus videoclips.
Dedicat a la gent de Solsona, en particular al Ramon Cases i Xavier Gangolells.
El cargol català de la llibertat nacional puja i puja el costerut mur. __ BIC 1895
Escrivia i llegieu en l'anterior post les següents paraules, el següent planteig:
"El cargol català de la llibertat nacional puja i puja el costerut mur de la nostra independència ... ! ... podrà arribar aquesta vegada fins a dalt de l'esmentat mur?
Quines eines i actituts necessitem per ajudar a reeixir aquest nostre cargol que ja sembla que està tan aprop de l'anhelada fita?"
Aquesta és la clau de la qüestió ... empènyer el cargol català de la Independència i no posar-li traves.
Entorn d'aquesta qüestió no pas fàcil m'he plantejat algunes qüestions que tot seguit les esmento.
Quines van ser les causes del tercer naufragi? Per què el cargol català no va arribar altra volta al cim del mur?
Estem situats a l'època de l'Assemblea de Catalunya, la lluita contra el Franquisme havia unit a molts catalans de diverses ideologies però l'estructuració política de la recuperada autonomia entorn d'un nou estatut portà el virus de la divisió i la dissolució de l'esmentada Assemblea.
Quines foren les possibles causes d'aquella dispersió que va sustreure forces al nostre múscul nacional, al nostre cargol?
Crec que una de les causes principals d'aquella dispersió fou la pressa per aplicar els propis projectes, les pròpies receptes, les de cadascú, les de cada tendència política agrupada en cada un dels partits aleshores reactivats i emergents.
Aquesta pressa de cada grup polític va fer que aparquéssim una vegada més el primer i més urgent dels projectes de Catalunya, el seu projecte, el de tots: La necessària sobirania, la veritable independència de la nostra nació, el que aleshores anomenàvem «reconstrucció nacional».
Sense país, sense poder, sense lleis i capacitat per fer-les complir, i sense diners -recursos, els nostres recursos que ens administra l’enemic, el qui ens vol obedients i subjugats-, totes les receptes esdevenen coixes, esdevenen un joc d’infants.
Mai hem dedicat prou temps i prou unitat a la tasca més urgent.
Ara, des de Brussel·les i des d’Arenys n’hem precisat la definició.
Aquest nostre gran error i l’error etern d’Espanya ens ajuda a posar les coses més clares sobre la taula, ben clares i definides, i a dir el darrer «Prou!»
A partir d’ara hem d’emprendre un nou camí, el camí de la plenitud nacional, el camí de la maduresa, el camí de la Independència i, no en tingueu cap dubte, el camí de la ruptura política amb la vella i imposada estructura. Ens caldrà creuar la línia vermella, haurem de trencar políticament i nacionalment amb l’eterna maltractadora, la invasora, la subjugadora, la fiscalitzadora ... haurem de trencar primer de tot amb Espanya.
Ara més que mai necessitem homes i actituds, fermesa i gosadia que ens portin a la ruptura de les cadenes que ens tenallen i al consegüent alliberament de Catalunya.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
-----------
Cerquem i consolidem la unitat de tots els nostres efectius per tal d'acomplir el primer i més urgent dels projectes de Catalunya.
“L'ÀNGEL BLAU” de Josef Von Sternberg
al qual coneix a un cabaret, on aquest hi arriba tot intentant agafar “in fraganti” als seus alumnes. Amb un ritme lent i sense concessions, en Von Stenberg ens mostra la seducció d'ella a ell, que el converteix en un titella, arribant ell a fer les actituds més absurdes davant tothom. La Dietrich es menja al Jannings no només en allò que fan els seus personatges, sinó en la pantalla, ja que ella demostra més recursos que ell, que era un excel·lent actor, però amb massa tics del cinema mut, ja que en molts moments parlava poc i només feia ganyotes i gestos. Pocs anys després, per l'arribada del nazisme al poder a l’Alemanya, la Dietrich i en Von Stenberg es van exiliar als EUA, i allà van fer també diverses pel·lícules, ella “Pànic a l'escena” amb Alfred Hitchcock i “Set de mal” amb Orson Welles. Però mai no van igualar les seves pel·lícules posteriors a “L'àngel blau”, ni la seva força, ni el seu fatalisme, ni la seva impecable mostra de com l'amor desmesurat i obsessiu pot esdevenir-nos idiotes. http://www.imdb.com/title/tt0020697/ 
La Marlene Dietrich va ser una de les actrius més mítiques, encara que més pel seu enorme carisma i personalitat que no pas pel seu talent com a actriu. Una altra actriu mítica pel mateix motiu, l'americana Marilyn Monroe, al principi semblava influenciada per la seva col·lega alemanya, però fent un aire ingenu. Aquí, la Dietrich s’esdevè la cabaretera Lola Lola, que torna boig, literalment parlant, a un decent professor, l’Emmanuel Rath (Emil Jannings, actor del cinema mut que aquí debutava al sonor),
L'ÀNGEL BLAU: * * * *
http://www.youtube.com/watch?v=GYXg7LlzyO8&feature=player_embedded
http://www.youtube.com/watch?v=HaZDiKRT1is&feature=player_embedded
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- Política i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- Berguedà
- Capcir
- Conca de Barberà
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'Alacantí
- L'Alcoià
- L'Alt Palància
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- Montsià
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars Jussà
- Pallars Sobirà
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- Segrià
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
