19/10/2009 EL FINAL D’UNA RELACIÓ TORTUOSA|EL TESTIMONI

Per Aznar, Catalunya és «una població malalta»

Montserrat Nebrera s’acomiada del PP amb un testimoni d’aquesta relació explicat en el llibre En legítima defensa. El text es presentarà el 27 d’octubre vinent. EL PERIÓDICO avança el capítol íntegre dedicat a l’última reunió que Nebrera va mantenir amb José María Aznar, en un intent de reconduir la seva situació al Partit Popular. La crònica dibuixa un Aznar que passa de Catalunya.

El President Aznar. El mite de tants, l’home que havia portat la dreta al Govern d’Espanya després de catorze anys de felipisme, havia irromput a l’estança en la seva menuda i fibrosa complexió, aproximant-se a mi i als meus acompanyants amb pas recelós i silent, i conscient dels atributs que fins i tot els adversaris no li podien deixar de reconèixer. És impossible no fixar-se en la inquietant forma del seu bigoti, com és impossible no advertir la distància còsmica de la seva formació intel·lectual amb la de Zapatero, o amb la majoria dels dirigents actuals a Espanya.
José María Aznar em fa l’efecte d’un exemplar tardà dels polítics d’una altra època, en les coses bones i en les dolentes. Per les bones, i en el que toca a la meva petita història política, una vegada li va preguntar a un exvicepresident català del Congrés dels Diputats com veia la possibilitat d’una UPN a Catalunya. En les dolentes, tan bon punt va entrar per la porta i després de les salutacions de rigor, li va demanar a un assistent que ens acompanyés en l’entrevista el Secretari General de FAES, Jaime García Legaz, que amb la seva mirada inescrutable, acompanyada habitualment d’un mig somriure, també m’ha produït sempre una certa inquietud.
Un quadro d’aquest oxímoron que sol ser l’art contemporani presidia la sala en què l’assistent definitivament ens va acomodar després de travessar diverses portes i estances a la seu de FAES (¿Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials, o Falange Española, com diuen altres?), avui instal·lada al número 40 del carrer María de Molina. S’hi arriba desactivant un dispositiu de seguretat. Comprensible; de fet, tot va canviar a la vida d’Aznar després de saber en carn pròpia què és un atemptat. Entenc menys el conjunt de fotografies que poblen els passadissos de la institució, a més gloria del «cap», encara que és ben cert que també els caçadors pengen a les parets testimonis de les peces cobrades; el metge, els títols obtinguts en la seva especialitat, i gairebé tots els universitaris exercents, l’orla de la seva promoció. A més a més a totes hi apareix Aznar en companyia d’aquests noms gegants que en el pensament i la política justifiquen les manifestacions d’immodèstia i m’adono que també em passa pel cap una certa sensació d’enveja.
M’allarga la mà aquest personatge que, de tan temut pels seus subordinats, va fer solidaris amics Piqué i Aguirre a les llargues sessions del Consell de Ministres en què coincidien asseguts l’un al costat de l’altre, i on no portar “els deures fets” podia resultar letal per a qui era enxampat. El temps s’atura. Pel gest gairebé imperceptible del seu cap a l’entregar-li l’escrit, comprenc que està al cas de tot, cosa que fa encara més estranya la pregunta després de la primera ullada als papers que li he entregat.
Potser el Comitè ha canviat de nom des que ell no dirigeix formalment el partit. En tot cas, al deixar-li veure per què m’expedientaven, em sento com el diagnosticat de malaltia greu quan fa entrega al seu metge de capçalera de les radiografies en les quals queda fixat el seu destí. No codifico amb claredat per què. Em resulta enormement estrany, perquè, al cap i a la fi, Aznar i jo no havíem coincidit més que de manera fugaç en dues ocasions i en cap de les dues vam arribar a intercanviar més de dues paraules. També trobo estrany el sentiment de cabreig intern per sentir-me tota l’estona com passant un examen tants anys després d’haver deixat de sotmetre’m voluntàriament i extensament a l’experiència. Però d’aquestes sensacions només en seré conscient quan em torni a trobar enmig de l’infernal soroll de la megalòpolis madrilenya. Fins llavors les moquetes, el vidre, l’atemperada llum i aquelles mirades de gel esparverant-me aconseguiran aïllar-me fins i tot de mi mateixa.
Dos incondicionals m’acompanyaven, tots dos implicats en la meva recerca de la regeneració democràtica i de refundació, una vegada per totes, de la dreta catalana; uns objectius que permetin al seu torn reformular la política espanyola evitant maximalismes com aquest de pretendre una reforma territorial que és quimèrica a aquestes altures de la política. Ells també van exposar el seu parer. Legaz no deia paraula. A la sala del costat, María San Gil participava en un debat sobre algun dels temes que FAES sol tenir en programa al llarg de l’any. La Fundació, en una seu diferent de la que jo havia conegut i transitat, bullia d’activitat, com gairebé sempre.
Aznar em va mirar. Va tornar a mirar l’hora al seu rellotge de polsera, i la corbata, que curiosament portava els colors del Barça. Va ajuntar les mans a l’altura de la barbeta i va començar a parlar. Tot d’una vaig ser conscient que havíem deixat sobre la taula l’última possibilitat de pensar Catalunya en clau de concòrdia amb la resta dels pobles d’Espanya. Almenys, dins del PP. La veritat és que no l’hi havíem posat fàcil, ni els meus companys, ni jo.
Quan vaig anar a veure Pizarro la sensació d’empatia va ser molt més gran, potser perquè vam parlar menys. Davant Aznar ja no quedava res a perdre. Si ell no ho entenia, difícilment es podria construir res a Catalunya com a alternativa real de Govern al tripartit des de dins del PP. I la meva sensació, la meva convicció, més aviat, és que no ho va entendre, que ja no ho volia entendre, que encara que hi va haver un temps en què va aparentar «parlar català en la intimitat», no el va parlar mai, o ho va fer per dir el que no havia de dir; que realment tenen raó els que pensen que això de la tensió territorial no té solució. O potser no ens expliquem, potser no el vam entendre, potser no podia dir-nos el que pensava, ni concertar amb nosaltres una operació «politicoestètica» com les que fa Zapatero, perquè Aznar no té cintura i tal com la pensa la fa; vés a saber.
El cert és que la meva sensació al sortir de Maria de Molina 40, és que no hi havia gran diferència amb Génova, 13. O sí, sí que n’hi havia: ens quedava clar a partir d’aquella visita que el PP va oblidar fa temps la possibilitat de ser una alternativa a Catalunya, de guanyar unes eleccions, de ser alguna cosa més que la comparsa d’algú, com s’entesta a demostrar els últims temps la nostra simpàtica Presidenta Sánchez, abraçada a tots els pals, a veure quin pinta a la pròxima mà de cartes.
«Si a la majoria d’aquesta població malalta que és Catalunya no li agrada com som, no és el nostre problema. El nostre objectiu a Catalunya ha de ser aconseguir mantenir-nos de forma de resistència i irreductible en aquest vint per cent de l’electorat que en unes eleccions generals ens pugui ajudar a guanyar la Presidència del Govern de la Nació». Això em va dir el President, en sintonia amb el que ja havia sentit a Acebes, a Sirera, en sintonia amb el que pensen en tots aquells racons de l’Estat en què la situació de Catalunya (molts partits, molta abstenció, creixent vot en blanc, pànic a sortir del marc del que es pot dir) la coneixen pel que els diu un diari «amic» (amic ¿de qui?).
I em vaig desesperar: però ¿de quina Nació estem parlant? ¿Deu ser la mateixa, la seva i la meva? Em va semblar que tractava Catalunya com aquests països minats per l’islamisme radical que s’han de bombardejar amb democràcia fins que entenguin què és la llibertat. I encara que comparteixo certs aspectes de la guerra contra el terror, no sóc capaç d’acceptar que la Catalunya en què vaig néixer, en què he viscut amb problemes que no són res en comparació amb la fam, la guerra, el mal al món, que aquesta Catalunya pot formar part d’una nació en què el partit de govern sigui residual. No és possible que un patriota accepti això. No és possible almenys que jo ho accepti. I la meva decepció al veure què significa la pàtria per als que s’omplen la boca de «nació» va ser tan gran com decisiva la meva determinació de no desistir.
D’allà en vaig sortir convençuda que, potser més enllà d’Aznar, hi havia vida al PP, però que la verdadera vida estava més enllà del PP, més enllà d’aquests partits caducs en la lluita dels quals em vaig veure immersa durant tres anys, que la gran revolució pendent, la que refundarà el centre dreta, i, per tant, també l’esquerra a Catalunya i a Espanya serà la que torni el poder a la gent, anul·li les estructures que l’han subjugat i regeneri el poder polític exigint de les persones que es comprometin, i de qui les representa, que respongui.
Al sortir de María de Molina, 40, vaig pensar si el fet d’haver entrat a la política a través del PP no faria que els reticents, els previnguts contra aquest partit polític, actuessin refractàriament contra qualsevol cosa que jo digués pel fet de venir d’on vinc. Pot ser que sigui així, però correré el risc. Com també arriscaré que la gent pensi que fujo desagraïdament de la formació política que em va acollir, ja que, per a molts fervorosos del PP, les sigles compten molt més que les idees que puguin albergar, com ells compten molt més per als partits que gent com jo.
Amb això vull dir que al sortir de la seu de FAES vaig sentir que me n’anava d’alguna manera, però també que de qualsevol altra forma no tindria més remei que quedar-me. Que me n’anava del que vaig ser, perquè jo no podia aportar res de bo a una estructura morta, però que estava viva i disposada a donar el millor de mi per un somni: que la gent conquisti la seva llibertat arrabassant el poder a les estructures que quatre, que no són els millors, han muntat a la seva esquena, amb els seus diners però també amb el seu pecat d’omissió; que els governants se sotmetin a l’examen continuat i exhaustiu dels governats, com el que són, els seus mandataris, els seus servidors, els seus agents; que la gent sigui, és a dir, que reconegui quins són els seus límits, les seves responsabilitats i, en conseqüència, els seus drets. I, que més enllà del que som, siguem capaços de reconèixer-nos com a germans, fills d’una mateixa pàtria, cosa que significa aconseguir que Espanya existeixi i se l’estimi des de qualsevol de les seves cantonades perquè ella a tot arreu estimi el tot i les parts sense cap reserva.
Me’n vaig i fins aquí he portat la defensa de la meva causa, les raons que van dotar de sentit alguns dels actes que potser no vaig explicar bé i els motius que acumuladament m’han portat a pensar, com deia el cantant, «No és això, companys, no és això». No era «això» pel que em vaig embarcar en la política, però hi ha un espai on construir-la. A partir d’aquí els proposo que hi pensem junts.

EL MEU COMENTARI:

El testimoni de la Montserrat Nebrera, un personatge que no em va caure bé gaire, és esgarrifòs. S’hi veu l’inquina, la supèrbia, els aires d’ésser superior d’un personatge dit José María Aznar, que deixa petit a un altre personatge amb aires de superioritat que es diu Florentino Pérez.

I encara més quan, com un Albert Boadella qualsevol, ens diu “malalts” a tots els catalans, nomès per haver gosat ser diferents a l’idea que ell té d’un ésser humà quadriculat. Com va fer en George W. Bush amb els francesos, quan van tenir la gosadia de no donar-li suport per la guerra a l’Iraq i va fer d’aquell infame boicot contra ells.

Per arrodonir l’obra d’art, entre cometes, és clar, totes aqueixes fotos amb l’Aznar per tot arreu, com si ell fóra el mateix Déu… I després diuen que el pobret Pedro Almodóvar té supèrbia i és un envejós quan d’altres guanyen premis que hi creu que tindrien que ser només per ell mateix…