Ca Montes

• vicent
• enllaç permanent
• dissabte, 18 de setembre de 2010 | 14:15h

Avui he començat a publicar una columna que serà setmanal a la contraportada del diari Avui. Hi escriure cada dissabte.

Quan el director del diari, en Xevi Xirgo, em va demanar si volia escriure em va dir també que hauria de triar un títol específic per a la columna. Vaig triar 'Ca Montes' i el cas és que avui ja he rebut diversos missatges de correu i algun tweet preguntant pel significat d'aquest títol.

És ben senzill: Ca Montes és ma casa. El meu segon cognom és Montesinos i el bar que el meu avi Vicent va posar en marxa fa moltes dècades era i és conegut com Ca Montes. A Bétera, de fet, quan algú m'ha de d'identificar diu que jo sóc 'el major de Ca Montes' així que no sabria trobar un nom millor per a una columna en la qual em van dir que m'havia de sentir com si estiguera a casa.

• Comentaris: 9
• Vull llegir la resta de l'article

Una història europea

• vicent
• enllaç permanent
• Viatges
• dissabte, 18 de setembre de 2010 | 01:36h

Llarga sobretaula en una taverna d'Atenes amb Nicola Crocetti i uns quants amics més. Ell havia estat un dels pilars del diari Il Giornale, en l'època que Indro Montanelli el dirigia, desafiant Berlusconi. Però sobretot és l'editor de poesia més important d'Itàlia i probablement l'home que ha traduït més poesia grega fora dels grecs.

A les postres ens conta la seua història, que jo no coneixia i quede impressionat. És una autèntica novel·la que explica bona part de la història d'Europa. 

Crocetti va nèixer a l'illa grega de Patras. Son pare era el major de set germans, descendents directes d'italians i s'havia casat amb una dona grega. De fet a casa només es parlava grec i ell no sabia un borrall d'italià. A Patras el seu pare va fer fortuna i es va fer l'amo de mitja illa. Un home ric però que deixava que les escoles o l'hospital foren construïts en el seu terreny. Parlaven grec però mantenien la religió catòlica.

I aleshores vingué la guerra i Mussolini té la pensada d'emular Hitler i invadeix, sense cap motiu aparent Grècia. Cosa que converteix automàticament la seua família en sospitosa. Els porten a un camp de concentració, ell ja havia nascut, i allà els demanen què volen fer. Els diuen que si es converteixen a la religió ortodoxa els deixaran ser grecs. Els sis altres germans ho fan i es canvien el cognom de Crocetti a Stavros -lògicament. Però son pare ho refusa. Diu que a ell no li fa res ser grec, que se sent grec del tot, però que no pot canviar de religió.

Acabada la guerra (ell recorda l'entrada dels americans al camp, encara amb ulls de xiquet) un dia es presenten a casa les noves autoritats i els hi diuen que tenen quaranta-vuit hores per a anar-se'n a Itàlia. No va servir de res que la mare fos grega pels quatre costats ni tan sols el fet que un dels seus germans (dels que s'havia convertit a lortodòxia) hagués esdevingut un dels líders més coneguts de la guerrilla al Peloponès, un autèntic heroi nacional. Dit i fet en dos dies i carregant el que podien han de marxar en vaixell cap a Itàlia. I les noves autoritats confisquen totes les seues propietats i diners. Les roben, que diu ell.

L'arribada a Itàlia no va ser fàcil però. Ells només sabien grec se sentien grecs però ara resulta que havien de ser italians. El pare ben aviat es va suïcidar, culpant-se per no haver canviat de religió. I ells van créixer com van poder.

Com que el grec era la seua llengua nadiu, però, Crocetti va començar a interessar-se per la literatura grega i amb els anys es va convertir en un gran traductor a l'italià, feina que compaginava amb la de periodista de política internacional.

El final de la història és, però, bonic. Un dia a Patras volen organitzar un simpòsium sobre poesia i un amic seu poeta decideix convidar-lo. Quan l'alcalde cerca per internet qui és aquell italià descobreix la seua història, la injustícia que patí la seua família i l'enorme esforç que ha fet ell per popularitzar la cultura grega. Així que quan Nicola va arribar, desconfiat i recelós diu, al port de Patra es va trobar una multitud que el va coronar com els antics grecs feien i a l'alcalde que li va lliurar l'original de l'ordre d'expulsió de la seua família i un acord de la municipalitat que reprovava aquells fets i el convertia en ciutadà d'honor. 

Supose que ho conte de forma pàl·lida perquè escoltar-ho de la seua pròpia veu, contat a poc a poc i amb l'emoció encara assomant-se per moments als seus ulls, ha estat una experiència autèntica. Una lliçó de com Europa, no fa tant de temps, era un món ben diferent on no hauríem de tornar ara que hem avançat tant...

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article