Cercador per data

Cercador per data

« Agost 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031          


McDonald's i els irreductibles gals (article d'un blog de LE MONDE)

Un article aparegut a un dels blocs de l'edició en Internet del diari francès LE MONDE sobre una cosa que aquí també ens preocupa: la invasió dels productes americans, sobretot els gastronòmics.

18 août 2010

 

Coup de pub réussi pour McDonald’s : qu’on la haïsse ou qu’on l’adore, la dernière campagne de la marque fait débat dans les chaumières.

Il va sans dire que l’affiche a fait tiquer plus d’un fan de la BD. Astérix et Obélix qui s’éclatent au McDo : un choc, dès le lundi matin, dans les couloirs du métro, diront certains.

Car ils sont nombreux ceux qui y voient un infâme sacrilège. Comme le site des Veilleurs par exemple : “Mais pourquoi diantre, Albert Uderzo Studios a participé à cette campagne !!!!! Besoin d’argent ? Et alors ! Mais sacré nom d’un menhir il s’agit d’Astérix ! […] Et après c’est quoi ? Tintin qui va bouffer au Subway ? Milou qui fera de la pub pour Frolic ? Et pourquoi pas Calvin & Hobbes sponsorisé par Petit Bateau ? Ça aurait de la gueule non ?”

Bakchich rappelle toutefois que ce n’est pas la première fois que McDo et les Gaulois collaborent. En 2001 déjà, Astérix trônait dans les restaurants à la place de Ronald McDonald, à l’occasion de la sortie du film Astérix : mission Cléopâtre.

Par ailleurs, les Editions Albert-René/Goscinny-Uderzo apprécient “le côté ‘humoristique et décalé’de la campagne de pub, soulignant qu’Astérix ne change pas“, “puisqu’il va chez McDo comme il est“.

Sur le blog Des Bulles carrées, on nous explique qu’entre la publicité et la BD, l’histoire d’amour dure depuis belle lurette. Voire que “des personnages de BD qui participent à des campagnes de pub, c’est très habituel”.

Néanmoins, comme le souligne la blogueuse, “la plupart du temps, ce sont des ‘gentilles marques’, des marques françaises bien de chez nous. Ce ne sont pas ces grands méchants de McDo. Certains rêveraient qu’Astérix soit du côté de José Bové et qu’ils défendent la bonne gastronomie contre la malbouffe supposée des Américains, en ces temps où notre identité nationale est malmenée par la crise et les supposés voleurs de poules. Sur le principe, c’est possible, Astérix pourrait rejoindre le député européen dans ses combats. Il faudrait juste que José Bové paye plus cher que la chaîne de fast-food“.


http://bigbrowser.blog.lemonde.fr/2010/08/18/par-toutatis-mac-donalds-et-les-irreductibles-gaulois/

 

EL MEU COMENTARI:

Amb nomès veure el dibuix, que és veure el bard d'Astèrix que sempre acabava emmordassat perquè els gals així podien sopar-hi tranquils esdevingut un emmordassat perquè així no fa nosa als clients dels McDonald's, ja em fa una esgarrifança ben grossa.

Al nostre país, ben poc es fa, ara per ara, per la nostra cuina. A Catalunya, per exemple, n'hi ha la cadena de La Baguetina Catalana, tot i que vaig menjar en ella i és un pàl.lid reflex de la cuina catalana de debò. Nomès els restaurants catalans, més cars però més eficaços, fan més per la nostra cuina.

De tant en tant menjo a un McDonald's, però soc conscient de la vàlua de la nostra cuina.

Jean-Luc vs. Woody

Cultura
Quadern de cinema

 

‘Jean-Luc Godard. Ensayos', una caixa de cinc devedés acompanyada d'un llibre, ofereix el testimoni d'una irrepetible col·lisió de genis

Jean-Luc vs. Woody

Jean-Luc Godard és objecte d'un luxós ‘pack' de cinc devedés i un llibre imprescindible Foto: ARXIU.
1

Jean-Luc Godard
i Woody Allen semblen procedents
de dos universos irreconciliables

1.

 

La caixa de devedés Jean-Luc Godard. Ensayos que recentment ha editat el segell Intermedio –i amb què s'ha guanyat l'eterna gratitud del consumidor exigent– es tanca amb una peça que fa patir tot aquell espectador preocupat per les conseqüències, gairebé sempre catastròfiques, de la col·lisió d'universos: es titula Meetin' WA (1986) i recull l'entrevista que Jean-Luc Godard va fer a Woody Allen en l'època de Hannah i les seves germanes (1986). Intuir que el respecte i l'admiració són mutus no alleuja la incomoditat: en aquella habitació l'aire és tan dens que es podria tallar amb un ganivet. Ve a la memòria aquella frase de Paul Schrader, quan explicava per què no podria tornar a treballar amb Martin Scorsese: en cap habitació del món hi hauria prou espai per contenir la magnitud dels seus dos egos.

 

Godard i Allen són, en efecte, massa egos per a una sola habitació: un parell d'egos que, enfrontats, reaccionen diferent, mentre la barrera idiomàtica amplifica la possibilitat de malentesos. A un servidor, que s'estima –probablement no en la mateixa mesura i no cada dia del món– Godard i Allen, li agradaria que la trobada culminés en una certa entesa, una possibilitat de diàleg, però no: tots dos semblen presències procedents de dos universos irreconciliables que un caprici de l'espai-temps ha condemnat, durant uns minuts, en una habitació sartriana on l'infern és, sempre, l'altre. Als ulls d'Allen, Godard apareix com el paradigma de l'agressivitat: una veu inquisitiva que, en el fons, només intenta aclarir si en l'evolució estilística del nord-americà hi ha hagut alguna mena d'intoxicació del llenguatge televisiu. Allen utilitza les estratègies defensives del passiu-agressiu: fa la impressió que cada nova paraula de Godard l'ensorra més al sofà. En el muntatge, Godard manipula lliurement el material: incorpora els seus rètols juganers, apuja la música, ensordeix les paraules d'Allen… Tres anys després, Allen va estrenar Delictes i faltes (1989), pel·lícula en la qual interpretava un director de documentals que també desconstruïa a la sala de muntatge el seu objecte d'estudi: l'arrogant productor televisiu encarnat per Alan Alda. Potser és una forma d'autoengany, però m'agrada pensar que aquest aspecte de Delictes i faltes confirma que, en el fons, el diàleg va tenir lloc, que aquesta és la manera que tenia Allen de dir que li va semblar perfecta, higiènica i necessària la mala estona que li havia fet passar Jean-Luc Godard.

2.

 

Jean-Luc Godard. Ensayos torna a confirmar que Intermedio no es dedica al comerç de devedés, sinó a la difusió de tresors cinèfils amb una alta vocació pedagògica. Meetin' WA és, potser, la peça més anecdòtica d'un lot que s'obre amb La Gaya Ciencia (1968), el model d'especial televisiu que cap canal s'atreviria a emetre (almenys en la seva integritat), un assaig sobre l'educació que és tota una invitació a pensar contra els discursos de poder. La joia del lot és, no obstant, el llibre de 512 pàgines que han fet Núria Aidelman i Gonzalo de Lucas muntant paraules del cineasta entre 1960 i 2010: Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes, que ofereix un munt d'arguments irrefutables per desmuntar tot prejudici sobre Godard com a creador críptic.

 

Darrera actualització ( Dissabte, 14 d'agost del 2010 02:00 )

Publicat a
  • Avui 14-08-2010 Pàgina 30

 

La maldekstra kolono

"La columna izquierda" és el bloc d'un jove badaloní que m'agrada i que em demostra que la intel·ligència, els arguments i la retòrica no són patrimoni de cap ideologia, i que a totes hi pot ser present d'una o altra manera.

L'Alberto Lumbreras, que així es diu aquest jove -o no tant jove- enginyer de telcomunicacions de Badalona, és un home d'esquerres que escriu la seva columna des d'una militància difosa a l'entorn del que representa Esquerra Unida i Alternativa. Com que és una ment clarivident, no es casa amb ningú, sinó que es sitúa a l'esquerra ideològica i a on més a gust s'hi sent. No milita, sembla ser, en cap partit dels qui formen aquesta opció. I a jutjar pel que conec del que escriu i del que hi ha en aquells entorns, el felicito per la decisió.

Llegir-lo em fa pensar. Voler pensar em fa llegir-lo. Vés qui m'havia de dir que un home d'esquerres em faria dedicar-li un post de lloança. Doncs sí. Primer perquè si alguna cosa sóc, o sé que sóc, és gens sectari. Segon perquè, derivat de la primera condició, m'agrada entomar arguments d'arreu per a fer-me'n un de propi. I tercer, perquè fer-ho em manté viu i alerta, en constant revisió i disposat a acceptar que hi ha coses que no són exactament com jo voldria o creia que fossin.

L'Alberto Lumbreras és un exemple de tants que n'hi ha d'una societat que funciona. De famílies treballadores que han fet el possible i l'impossible per fer que els seus fills estudiessin. I de nois i noies que han sabut entendre que l'esforç valia la pena, i s'han guanyat el seu lloc lluitant en condicions objectivament no tant òptimes com les d'altres.

Jo no sé si ell, més enllà de la intel·ligència que denota la seva escriptura, és un home que ja ha viscut el suficient com per no ser sectari, ni creure's en possessió de la veritat. Jo no sé si ell està disposat a cedir raons o a admetre que també hi ha intel·ligència a l'altra banda. No ho sé. Tampoc sé fins a quin punt es mou només en els estereotips imbècils de l'esquerra i la dreta. 

Sí que sé que http://albertolumbreras.com/ és un bon bloc.

Si fóssim capaços d'entendre que a tot arreu hi ha raons, i que només els estúpids es mantenen amb opinions inalterables en el temps, faríem un pas endavant per enfortir la societat.

Obres, passeu, passeu!

A Cerbi (al capdamunt de les Valls d'Àneu), i a la vista d'aquest senyal que es troba a l'entrada de la població, fa l'efecte que enyoren les obres.

Tant és així que les conviden a no quedar-se al marge del poble i a entrar pels carrers.

I és que, com va dir el màxim accionista d'una immobiliària, on hi ha obres hi ha alegria! A veure si altres poblacions...

Vigília de Sant Magí

El sant patró de Tarragona és honorat demà per la ciutat que el va veure néixer amb festa de la grossa.

El carlisme, de dol

Avui s'ha mort el pretendent carlista Carles Hug de Borbó-Parma. No sé la transcendència que tindrà la notícia, en ple agost. Segurament poca, atès el desconeixement que sempre ha rodejat tot el que fa referència al carlisme.

"Déu, Pàtria, Furs, Rei", Cabrera, Zumalacárregui, Montejurra, els jaumins, els requetès, els detentebala, les boines roges, les margaritas... Fascinant fenomen, el del carlisme. Un es pregunta com s'ho ha fet aquest moviment polític, etiquetat habitualment com "conservador", "reaccionari" o "antiquat", per sobreviure a quatre guerres civils i no sé quants règims polítics espanyols. Ja fa 177 anys que es resisteix a morir. És cert que l'actual carlisme és molt minoritari i dividit en diversos corrents, tants com biaixos ideològics ha tingut al llarg dels anys (dels segles, més aviat). Absolutisme, foralisme, ultracatolicisme, catalanisme, socialisme, federalisme, extrema dreta... el carlisme s'ha amotllat a moltes maneres de pensar, segons les èpoques, els llocs i les conveniències, sense deixar de ser un moviment profundament respectuós amb la tradició heredada de les generacions anteriors. Se li ha de reconèixer aquest aspecte concret. Altres formulacions fetes al llarg dels temps són molt més discutibles, per exemple el "socialisme autogestionari" que l'avui desaparegut va defensar als convulsos anys setanta. En aquell temps tocava ser d'esquerres, és clar.

En una determinada època de la meva vida vaig prendre molt d'interès pel carlisme, no per afinitats polítiques sinó com a fenomen històric, fins el punt que vaig triar el tema com a base d'una futura (i mai iniciada) tesi de la meva llicenciatura d'Història Contemporània. En aquest sentit, he recopilat al llarg dels anys bibliografia, revistes i una considerable documentació en forma de fotocòpies i retalls de diari, encara que no tingui intenció de fer-ne ús, almenys de moment. La notícia de la mort de Carles Hug formarà part, també, d'aquesta col·lecció personal de tot allò que té a veure amb els defensors de "Déu, Pàtria, Furs i Rei".

I l'actualitat política catalana té alguna cosa a veure amb tot plegat? Doncs en certa manera, sí. La primera defensa de l'especificitat catalana va anar a càrrec del carlisme, amb la seva defensa dels furs i enfrontant-se al liberalisme centralista espanyol. En aquest sentit, el carlisme català de principis del segle XX era profundament regionalista i es va integrar, amb alguns estira-i-arronsa, a Solidaritat Catalana, amb la Lliga i amb els republicans federals. Gent molt diferent, unida per un objectiu comú, la defensa del país i la reivindicació de l'autonomia política, van obtenir un excel·lent resultat electoral. No és estrany que cent anys després, i amb un objectiu molt similar (només cal canviar defensa de l'autonomia per necessitat d'independència) hagi sorgit una iniciativa amb el mateix nom. Tindrà el mateix èxit que el seu precedent?

Lectures: Ombligo sin fondo

Dash Shaw
Apa-Apa


"Ombligo sin fondo" és allò que se'n diu una novel·la gràfica amb tots els ets i uts. Això sí, val a dir que no inventa res, i les similituds que podem trobar-li amb tota mena d'autors des de Chester Brown a Jeffrey Brown són moltes. Es dedica, això sí, a conrear un camp fèrtil que, una vegada descobert, ha de treballar-se per tal que no es quede en l'anècdota. I en aquest sentit, aquesta obra és tota una fita. La seva voluminosa dimensió, metafòrica i real, resulta ineludible quan hom es planteja de desenvolupar un drama gairebé naturalista sobre una família, sense descurar cap dels seus membres.

La premisa bàsica és una reunió familiar durant les vacances a la casa de la platja dels avis. Allí, aquests els comunicaran una important noticia que tindrà conseqüències diverses. A partir d'aquí, el relat es construeix des del seguiment dels diversos "viatges" que fa cada membre de la família, i les seves experiències combinades quan es creuen els fils argumentals. Explicat així pot semblar un poc complicat però el cert és que el guió aconsegueix que poc a poc anem entenent-ho tot. De fet, jo diria que les innegables virtuts literàries d'aquesta obra, enteses en un sentit ample en tant que reflexió i evocació, són el seu punt fort.

Quant a l'apartat gràfic, Dash Shaw és més un dibuixant intel·ligent que un bon dibuixant, tot i que la seva tècnica és notable dins els paràmetres de l'estil. Si dic això és pel fet que per sobre de tot destaca la qualitat de la seva narració gràfica. El ritme que aconsegueix a les seves pàgines, la capacitat de jugar amb allò que és poètic i significatiu alhora, o la utilització d'elements clàssics conjuntament amb d'altres que recorden a les solucions d'avantguarda de Chris Ware, donen prova d'amplis coneixements en la matèria.

En conclusió, he de dir que "Ombligo sin fondo" és una novel·la gràfica (disculpeu però cal reivindicar el terme quan toca) notable i molt recomanable. Es veritat que potser no inventa res però, estic segur que sorprendrà a més d'un amb la consistència literària del seu relat, i més en un gènere sovint dominat per allò espontani. Feu-me cas i no deixeu de llegir-la. Jo per la meva banda, apunte el nom de "Dash Shaw" com algú que caldrà tenir en compte.

ESQUERRA I L'ESPAI ELECTORAL DE CIU

Joan Puigcercós ha afirmat que l'estratègia política i electoral d'Esquerra davant les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquesta tardor no passa per competir per l'espai sociològic que ocupa CiU. ERC aspira a convertir-se en el partit d'esquerres de referència a Catalunya, a costa del PSC-PSOE. Torna a la famosa, falsa i prostituïda equidistància, deixant les portes obertes a un eventual pacte de govern amb CiU i diu que té pressa per proclamar la independència, després de set anys de seguidisme acrític del PSC-PSOE, inclòs l'episodi de la retirada i restitució de la bandera espanyola del Departament de Governació per part de l'aleshores conseller Puigcercós.

L'engany de la corrida, pel respecte als toros

Acabo de llegir el magnífic llibre sobre les curses de braus que sota el títol de “L'engany de la corrida, pel respecte als toros” ha publicat Quaderns 3 i 4.

El llibre te la forma de una conversa distesa entre Jordi Portabella (regidor d'Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona) i Jordi Galves. Galves explica al llibre com Jordi Portabella l'hi proposa de fer-ho, entre d'altres motius per que no tenia encara una opinió formada sobre el tema. L'obra es el recull de les preguntes de Galves i les respostes del Jordi Portabella en una serie de trobades. Les respostes, clares i documentades, van explicant l'historia de les curses de braus i desmuntant els falsos mites que sovint sentim per defensar-les. Ho fa amb passió, però sobre tot amb arguments.

El llibre es petit i no es car (a Abacus el podeu trobar per 9 euros, 8'55 si sou socis de la cooperativa). Això i l'interès del tema va fer que en un parell de dies el tingués llegit. Es especialment recomanable per aquelles persones que tenen dubtes, o per aquelles que ho tenen clar però volen conèixer més a fons els fets per tal de poder defensar millor allò que creuen.

Consum cultural

El primer estudi ampli i rigós sobre els hàbits de consum cultural de Catalunya ha constatat que el castellà encara és la llengua predominant en la majoria de propostes culturals a Catalunya. L’extrem negatiu d’aquestes dades el trobem en el sector audiovisual per una evident i flagrant falta d’oferta que l’entrada en vigor de la nova llei de cinema hauria de començar a corregir aviat i en el sector dels videojocs en el qual el català té una presència molt limitada i concentrada en l’àmbit més infantil. Les excepcions  positives són en dos sectors, el teatre i les exposicions, en els quals l’administració pública té molta capacitat d’influència.

Paginador



Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor



Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Xavi Sarrià

Lluitar, crear, construir!

Xavi Sarrià

Aquest preciós encant

Joaquim Torrent

Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

"Castilla en armas"?

Eloi Babiano

GRÀCIA 1850

Eloi Babiano

AVIAT TORNARÉ...

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.