
Va morir ahir a la nit, després de vuit anys lluitant contra un càncer. Me n'he assabentat avui al matí i de seguida he cridat a Acció Cultural del País Valencià per a donar-los el condol. És l'única cosa que puc fer. M'hauria agradat molt poder arribar al funeral però la distància ho fa impossible.
Queti Valera va ser una de les primeres persones que vaig conèixer quan als anys vuitanta vaig entrar a la que anava a ser la redacció original d'El Temps. En aquella època ella era el braç dret de l'Eliseu però també moltes més coses. Allà a Moratin, al portell de Sant Jordi que diu el Guia, la Queti era la persona que movia les coses i que les feia possibles. Sempre armada d'un somriure ample, d'una estima insubornable i d'una mala llet tan fina que resultava digna de ser admirada. He conegut poca gent capaç de veure-les vindre de més de lluny. A la Queti no li podies vendre cap moto, però ella això ho feia compatible amb una fe escèptica però rotunda en el país i en la seua gent. A l'estil de Joan Fuster.
La foto l'he robat de l'apunt de la Gemma Pasqual.
Diumenge la meua major i els seus amics van cantar des del mig del Camp Nou l'himne del Barça per a celebrar la Lliga. Com diu la meua germana s'ha posat al nivell de Bono, cantant a l'estadi davant 90.000 persones. Em cau una miqueta la baba, tranquils...