Jorge Guillén i Bartomeu Rosselló-Pòrcel

• mamoya2
• enllaç permanent
• Educació
• dijous, 18 de març de 2010 | 08:11h

Jorge Guillén (JG) i Bartomeu Rosselló-Pòrcel (BRP) són fites biogràfiques de quan era lector de llibres de segona mà, el llibre de BRP no sé on deu ser, l'hauré de comprar de bell nou, el de JG surt d'un prestatge com si fos un miracle, ja groc, una edició de butxaca, però llegit per damunt, perquè aleshores em semblava fred, i perquè jo rebutjava el vers 'El mundo está bien hecho', i sé que vaig sentir que no pot ser de cap de les maneres que el món estigui ben fet, en canvi BRP em mostrava allò tan terrenal i alhora oníric: 'Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca', però el temps passa i ens fa més transversals en mirar el món, i JG devia ser més circular, el seu llibre és el llibre d'una llarga vida, i el meu rebuig de la meva etapa juvenil hauria de ser sotmès a una relectura, perquè la lectura primera fou incompleta, feta sota la necessitat de no anar en contra del costum,  de no acceptar res que no fos revolucionari, i en JG era l'ordre burgès, però ara l'ordre és quelcom que expressa netedat, talment l'enteniment que pensa per si mateix, sense interferències, 'El intruso dolor -soy ya quien soy- partió' llegesc en el poema 'Ser' i començ a entendre millor, a BRP li agradava 'Cántico' i un article seu fou llegit per Pedro Salinas, que l'envià a JG, durant la Segona República hi havia una connexió lliure i viva entre les cultures castellana i catalana, ara hi ha indiferència, ho sabem tots, i s'ha comentat a la conferència a la qual he assistit, escriptors catalans que anaven a Madrid, escriptors castellans que anaven a Barcelona, la construcció d'un món a partir de cultures que es volen comunicar, un món que es va fent i ens fa, la Segona República fou un germen, una impossibilitat que ha duit com a conseqüència una llarga cua de ferides innecessàries, com ho podem fer per tornar a la il·lusió d'aquelles persones que eren capaces de parlar?, com ho farem perquè el present es pugui refer després del buit de la indiferència de tantes dècades?, la sensació de no sebre si el record de les persones que ens han deixat és més semblant a unes roques davant de la mar, o a la visió del paisatge que passa de pressa per la finestreta del cotxe.

Motiu:
Conferència sobre Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Jorge Guillén, a càrrec de Sergi Dòria, Roberto Mosquera i Josep Lluís Aguiló. Les avantguardes poètiques i les cultures comunicants.
Foto: (1) Roques de Calanova (2) Paisatge a prop de Ses Clotes

SER
El intruso partió. Puedo ser donde estoy.
Ya nada me separa de mí, nada se arroja
Desde mi intimidad contra mi propio ser.
Es él quien se recobra dentro de un cuerpo suyo
Felicísimo como si fuese doble el alma,
Juvenil, matinal, dispuesta a concretarse.
El contorno dispone su forma, su favor,
Y no espera, me busca, se inclina a mi avidez,
Sonríe a mi salud de nuevo ilusionada.
El intruso dolor -soy ya quien soy- partió.
(JG)

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt el mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, carena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulla
¡que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
(BRP)

• Arxius: Boires entintades de capvespre
• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article