Cercador per data

Cercador per data

« Setembre 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930      

Fer-nos visibles. (Paula) i Carta Oberta de Joan Fonollosa __ BIC 1880

  • FER-NOS VISIBLES
    Paula| Adreça electrònica | esborrar | dilluns, 30 d'agost de 2010 | 00:42h
    Molts catalans estem pendents de les converses entre Carretero i Laporta. Esperem que siguin capaços de fer un esforç i aconseguir la unió per al bé de Catalunya. Si no són capaços de fer una llista única, tenim dues opcions: desanimar-nos i no votar o, tot i el desengany, donar el nostre vot a una de les dues formacions. Jo he decidit que, si no hi ha llista única, votaré el partit que tingui més possibilitats de treure diputats. Faré "vot útil" amb l´objectiu que la veu de l´independentisme entri al Parlament.  I vista la reacció del poble de Catalunya davant la manifestació de juliol, crec que no m´equivoco. També llavors hi havia diverses opcions. I es podia dubtar molt de la conveniència de seguir la convocatòria i desfilar amb Montilla i demés. Hi va haver amics meus que es van negar a anar-hi. Però la gent va respondre... i es va apoderar de la manifestació!. No va desfilar "darrere". Ara, haurem de fer una cosa semblant: optar per SER-HI, fer-nos visibles. I, per tant, prioritzar el vot útil. (I, després, naturalment, confiar que no ens traeixin).

Bicicletes de càrrega a Copenhaguen

Petit reportatge sobre la cultura (o senzillament la normalitat) de les bicicletes de càrrega a la capital mundial de la bici urbana. Vist a Copenhaguenize.

Sobre el classisme ètnic, la demonització de Tremosa i l'enaltiment de Montilla

La polèmica desfermada arran de les opinions de Ramon Tremosa sobre el president Montilla i el llegat del franquisme ha fet aflorar algunes de les tensions latents de la política catalana.

Carta Oberta de Joan Fonollosa i Guardiet __ BIC 1879

CARTA OBERTA

Benvolguts amics i amigues,

Escric aquesta carta oberta tenint en ment, com a destinataris, a molta gent. Tots els centenars de persones que, al llarg de més de trenta anys, he conegut arran de la meva activitat en política. Segurament tu siguis un d’ells, o potser no; tant se val, potser el seu contingut et faci algun servei.

Escric aquesta carta pública per anunciar que plego. Poso fi a la meva vida política activa, i ara com ara crec que definitivament. A partir d’ara, seguiré la política com un ciutadà més, interessat per tot el que hi passi, i participant en les votacions quan siguem cridats a les urnes. Però no més.

Des d’aquell llunyà 1977 en què vaig sortir per primer cop a enganxar cartells a favor de la candidatura senatorial d’en Lluís Maria Xirinachs, han passat moltes coses. He militant a Esquerra Republicana, vaig contribuir a fundar Esquerra Catalana i durant setze anys he militat a Convergència. Al seu dia vaig formar part de l’Elefant Blau, i em satisfà haver tingut l’oportunitat de servir durant set anys la causa de Catalunya des de la seva primera institució esportiva. Als darrers mesos m’he adherit primer a Reagrupament i després a Solidaritat per la Independència. I tot, sempre, amb un mateix objectiu: servir Catalunya el millor possible. La meva guia inspiradora ha estat tothora una frase del President Companys: “La llibertat, la justícia i totes les altres causes nobles tenen molta gent al món que les defensa; però Catalunya només ens té als catalans”.

Aquesta exigència ètica és el que m’ha mogut sempre i mai no n’he dimitit. És això el que m’ha portat a intentar i a participar en moltes altres iniciatives, quasi sempre en  companyia de gent que m’ha aportat molt. La darrera, la creació de les Conferències Democràtiques de Catalunya com a punt de trobada de persones preocupades pel país, i com a eina de debat i reflexió cívica.

Tampoc ara dimiteixo de l’exigència del President màrtir, però passo a fer-ho des d’una altra posició: la reserva, en podríem dir. Ja començo a ser massa vell per a segons què, i ja n’estic tip, de segons quines coses. Per això m’he donat de baixa tant de Reagrupament com de Solidaritat. Segur que tots dos se’n sortiran perfectament sense mi.

Catalunya és, ara mateix, en una cruïlla històrica, i la responsabilitat de la nostra generació és aprofitar-la. Ho és davant de totes les generacions que ens han precedit i s’han sacrificat per Catalunya, i ho és també davant de les generacions que ens seguiran.

Aprofitar aquesta oportunitat vol dir que la propera legislatura del nostre Parlament sigui la legislatura de la llibertat. Vol dir que si Catalunya no obté la seva independència ara, es posin les bases per obtenir-la a la següent legislatura. L’actual confluència de factors i la potència de la xifra del 2014 hauria de ser suficient perquè tots els que estimen Catalunya, o que diuen que l’estimen, s’unissin davant d’una fita tan decisiva.

He treballat fins allà on he pogut per a aquest objectiu. He parlat, o ho he intentat, amb  molta gent: no cal dir noms, podeu fer la llista vosaltres mateixos i no us equivocaríeu gaire, segurament més aviat us en deixareu. I la resposta, amb poques excepcions, ha estat decebedora: alguns ni han volgut parlar amb mi, i la majoria dels que ho han fet, no han sabut passar de les bones paraules, que tots sabem que són paraules buides.

Per això plego. Falta humilitat i sobra vanitat. Falta visió històrica i sobra miopia. Falta grandesa i sobra egoisme. Falta esperit i sobren interessos. Falta gent que pensi i sobren fanàtics. Falta gent que accepti la crítica feta amb bona voluntat, i sobren incompetents, enlairats precisament per ser-ho. Pobra Catalunya, si la seva llibertat ha de dependre de les amistats o enemistats personals de cadascú, de les rancúnies i dels comptes pendents que els uns tinguin amb els altres o de qui se’n va al llit amb qui.

Diuen de Déu escriu recte amb ratlles tortes. Tant de bo sigui així.

Tinc la consciència tranquil·la per haver fet tot el que era a la meva mà. Puc dir amb el cap ben alt, que mai no he traït l’objectiu. No pretenc ser perfecte i sé que he comès errors, i només espero que no hagin superat els encerts. He trobat gent meravellosa i gent que m’ha ensenyat com pot arribar a ser de miserable l’ànima humana. He viscut grans desenganys i grans alegries, episodis bons i episodis dolents, experiències totes que m’han enriquit com a persona  i per això en dono les gràcies a tots. M’enduc records inesborrables, favorables o no, però tots positius perquè al capdavall tot són experiències viscudes.  I, sobretot, m’enduc l’íntima satisfacció d’haver fet tot el que he pogut per la meva pàtria.

Visca Catalunya lliure!

Joan Fonollosa i Guardiet

Barcelona, Onze de Setembre del 2010

Breus reflexions enceses sobre la fi de la distribuïdora Arc de Berà i el tancament de la llibreria Ona

És una pèssima notícia. I tot un escàndol. Tot això, a més a més, davant la impassibilitat de la societat civil catalana.

Mireu, tots ens omplim la boca últimament amb la desitjada i futura independència de Catalunya --i jo el primer--, però resulta que d'aquí ben poc no hi haurà cap distribuïdora exclusiva de llibres i revistes en llengua catalana. Em sembla un fet realment greu i molt preocupant que cap empresari de Catalunya tingui el valor de muntar una distribuïdora de llibres en català. Per no parlar de la nul·la reacció de les institucions culturals catalanes, ja siguin públiques o privades.

Afirma Jaume Ensesa, director general de la distribuïdora L'Arc de Berà SA, Centre Difusor d'Edicions Catalanes, que "el llibre en català ja s'ha normalitzat". Miri, perdoni, això és una mentida cruel. Aixequi's un bon dia, pensi en un llibre qualsevol en català i vagi a comprar-lo a la primera llibreria que trobi. Només en el cas que el llibre sigui una novetat tindrà sort de trobar-lo a la primera, i no sempre. Però...i què passa amb els llibres en català que no són novetat? Ja li dic jo: és impossible trobar-los. Avui dia, al setembre de 2010, vostè no pot trobar a cap llibreria el llibre Jo he servit el rei d'Anglaterra de Bohumil Hrabal, editat per Destino l'any 1989. Ni tant sols a Ona. En canvi, en llengua castellana, potser a la primera no, però l'acaba trobant. Això és la normalització del llibre en català?

Hi ha casos flagrants com és el cas del llibre Pares i fills de Turguenev, editat per Proa...l'any 1929!!! Evidentment a les biblioteques públiques està exclòs de préstec. Això és la normalització del llibre en català?

Si a sobre ara plega aquesta distribuïdora, plegaran un munt d'editorials única i exclusivament catalanes. Hi ha una revista en català, Paper de vidre,  que l'editen en línia perquè no van trobar cap distribuïdora que els permetés distribuir-la en format paper. Això és la normalització de les revistes en català?

Diu Ensesa que sempre ha estat deficitària, la distribuïdora i la llibreria. Un altre cas flagrant és el del diari Avui, que sempre ha estat una llosa per a tot aquell que l'ha agafat. Això és un escàndol.

Què malament s'han fet les coses per arribar a aquesta situació!

Com pot ser que només hi hagi un grup editorial català fort com Grup 62? Fins i tot ha hagut de "xuclar" l'Enciclopèdia Catalana i Proa.

On són els empresaris? On són les institucions públiques? On són els grans grups en l'àmbit cultural que hauran de vetllar per les lletres catalanes en la futura independència?

Jo no vull exèrcits, com deia Carod, jo vull distribuïdores en català. I no una, ni dues, ni tres. En vull moltes. Perquè sinó, no hi ha independència ni osties amb vinagre.

Recordeu aquell lema que va fer Joan Brossa per a Plataforma per la Llengua que deia Volem viure plenament en català? Doncs, això, cada cop més lluny: per haver fet molt malament les coses i... I altres coses que em callo perquè com diria el gran Jaume Creixell "tinc els collons que m'exploten ja".

POEMA DE PEREJAUME

Un poema que m'ha fet companyia, avui.
Els velluters, amb els velluts sempre a mig fer.
El que amassa els turons i els veu pujar com un pa.
El montsuredor que disposa uns territoris que s’estiren i s’arronsen, constantment variables, i que tan aviat són una escorça d’arbre com un rengle de serralades.
Els bobilers que tornegen pels turons les corbes de nivell.
L’avallalçador que agafa les valls i n’estira la terra amunt fins que moren en punxa.
La terra mateixa que s’alça, tan amarada amb crescuda d’arbres i rius, que s’esllavissa i romp.
L’arboç i el seu ofici.
L’enretaulat, dret en els ressalts de les motllures, el cap ratxós tot el vol, flanquejat per l’iconòfil i l’iconoclasta.
L’arbrer, que és capaç de fer arbres com els arbres.
L’arboricultor i el ventallaire que disposen els arbres en funció de l’efecte sonor que en volen obtenir.
La roca xisclanera, en dies allevantats, on els pastors antigament endevinaven les respostes.
La paraula Montllorer que és paraula soniflairant.
El Comanegre que és una muntanya amb un feix de llenya a l’esquena.
La paraula Stromboli que és paraula garbitana perquè viu a garbí.
La paraula onatge que si la podem fondejar és gràcies a la solidesa del fons marí.
Les paraules bissonants que són batudes per vents oposats.
L’emmarca-sons que diu les paraules amb un full d’or amagat sota la llengua.
L’obredador amb les eines d’obredar.
El pensamenter, amb una aurèola groga encesa a la nuca.
El capvesprer, a la ratlla del cel, amb el dia fet brasa.
L’interdisciplinarista que mou i confon les disciplines tradicionals.
L’arquer que carrega els pinzells de pintura i els tira tan lluny com pot.
Els trementinaires amb els colors untuosos als dits.
El pastor de paraules.
El creador de set.
El color que demana al pigment: fes-me petit.

[Foto Edward Steichen]

El programa de la Festa Major de Verdun 2010

Aquí teniu el programa de la Festa Major de Verdun 2010:

LA VAGA GENERAL, L'11-S, LA DIADA DE CATALUNYA I EN SARKOZY SE'N FA EL MÀRTIR

La convocatòria de vaga general a l’Estat espanyol per al 29 de Setembre ha estat potser el detonant d'una crisi i un Govern que va començar bé a la seva primera legislatura, amb decisions valentes com les Lleis contra la Violència de Gènere, Antitabac i la Memòria Històrica (aplaudides a Europa), però a la segona, primer per la crisi econòmica i després per un intent desesperat de treure vots al PP, s'ha arribat a fer una reforma laboral més de dretes que no pas d'esquerres. Caldria fer una anàlisi profunda de perquè la truita s'ha girat en dos anys i tot allò que s'aplaudia al Zapatero ha passat a ser rebutjat, i aquest, sense saber com arreglar allò que creixia com una bola de neu, va intentar arreglar-ho pel costat més feble (els treballadors) davant la impossibilitat de fer-ho pel costat dur (els que tenen més diners). Crec que no servirà gaire, la gent mai no ha suportat una vaga per justos que siguin els seus motius, vegeu les recents vagues al Metro de Madrid o als FGC.

Però passa que la gent sembla haver canviat des que els Sarkozy i Berlusconi van guanyar als seus països. És a dir, com quan a Europa de l'Est va poder arribar el cinema americà en caure el Mur de Berlín, i llavors la gent va deixar de veure cinema europeu i es va rendir al primer, com si l'altre els avorreixi.

Nou anys després de l'11-S i segueixen havent-hi indesitjables disposats a fer-se la seva pròpia creuada, com aquest pastor que amenaçava a cremar exemplars de l'Alcorà. Les ferides no han quedat tancades del tot ni per als EUA ni per a Orient Mitjà. Ara sí que caldria de debò una Aliança de Civilitzacions, el saber portar-nos bé malgrat les nostres diferències. Per a això es va crear l'ONU. Ja no hi som als temps de les Creuades ni tampoc en el seu equivalent de la Guerra Santa. Els EUA van tenir una política equivocada a Orient Mitjà, canviant o posant Governs com els hi venia de gust, i en Bush, en la seva vanitat, fins i tot es creu que va fer bé. Si el seu pare hagués acabat bé la guerra del 1991, això seria una altra cosa.

I la Diada Nacional de Catalunya es va celebrar com cada any. Aquest cop, amb la diferència que els polítics han posat el públic més lluny per a no rebre tant les esbroncades. La celebració és respectable, una cosa és com ho facin. Però no tolero pas que s'hagi arribat a criticar-la simplement perquè a algú no li agrada l'“uniforme de gala” dels Mossos d’Esquadra aquest dia, amb uniforme i barret de copa (el barret de copa només s'enduu a vegades especials).

Si critiqués jo certs discursos patrioters d'Esperanza Aguirre quan el Dos de Maig, Dia de la Comunitat de Madrid, ¿que seria correcte, oi? I de “fiesta cateta”, per a res. L'obsessió d'alguns, no catalans, per descomptat, d'“adaptar-la” als seus gustos, per a ells els únics vàlids, més dignes d'algú que es creu superior o escollit per Déu. Denuncien que hi ha molts independentistes. ¿I què? Mentre no facin cap mal a ningú, poden dir tot allò que vulguin. I després donen lliçons de moral i d'ètica.

Clar que per a lliçons de moral i ètica, un personatge tan vanitós, hipòcrita i envejós dit Nicolas Sarkozy les ha volgut donar a tot Europa, només li ha faltat sentir-se perseguit per ser mitjà jueu, per justificar el seu absurd propòsit de deportació massiva de gitanos. Per tapar l'escàndol L’Oréal, que deixa el Gürtel del PP en un no-res, va rumiar això. El que passa és que quan era Ministre de l'Interior deia que anava a netejar França de l'escòria. Va arribar a President i per treure's la seu imatge d'ogre dolent va posar a una Ministra d'origen magribí al Govern. I ara, tres anys al poder, més de la meitat del seu mandat, patapam.

El més trist és que Europa no s'atreveixi a aixecar-li la veu gairebé res. ¿Que tindran por d’amenaces, boicots, retirades d'ajudes econòmiques? El mateix que defensava el Roman Polanski, només per guanyar-se el suport del cinema francès, demostra la seva doble moral i la seva impossibilitat de que se li vegi com al mateix Jesucrist.

Encara més, em Sarkozy em recorda a l’arrogant Charlton Heston que a “Bowling for Columbine” defensava les armes a la mateixa ciutat a la qual va haver una horrible matança, o va deixar plantat al Michael Moore nomès perquè aquest li va ensenyar la foto d’una nena assasinada, tot mirant-s’ho amb aires de superioritat i de pinxo groller.

BOB DYLAN NO TENIA RAÓ: ELS TEMPS, NO CANVIEN

Aquest és un article de La Vanguardia de l'11 de desembre de 1934. Si canvieu alguns noms d'aleshores per altres d'ara mateix comprovareu que, en contra del que deia el gran Bob Dylan, "Els temps no han canviat gens".
Quina creu!

El port nàutic de Sant Feliu.

Al port nàutic de Sant Feliu de Guíxols hi ha un racó prou bonic per passejar i  fer fotos. És entrant pel club nàutic i seguint endavant, passant per sota del turó dels Guíxols. Abans hi havia un pal major de vaixell simulat que feia el racó més romàntic. També es podia passejar per una passarel·la de fusta i pegar una volta al turó per sota. Ara està tancada, deu de ser per evitar actes vandàlics.
Aquest post està dedicat a una xica de Bunyol, que ara viu a Viena, Carmen, ja que sempre em va dir que aquest racó li agradava molt.

Paginador

Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor

Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Xavi Sarrià

Lluitar, crear, construir!

Xavi Sarrià

Aquest preciós encant

Joaquim Torrent

Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

"Castilla en armas"?

Eloi Babiano

GRÀCIA 1850

Eloi Babiano

AVIAT TORNARÉ...

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.