El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda (I)

• Angelcanomateu
• enllaç permanent
• Llibres, escriptors, literatura
• dimecres, 17 de febrer de 2010 | 20:45h

Tres llibres per triar-ne dos: El carrer de les Camèlies (Mercè Rodoreda), Cròniques de la veritat oculta (Pere Calders) i Consells, proverbis i insolències (Joan Fuster). He elegit Rodoreda i Fuster per a fer sengles exposicions. Per què aquests dos? Mercè Rodoreda em va transmetre tranquil·litat i calma, em transporta a un món nou on mai plou, ni fa fred i sempre s'està bé. La plaça del diamant, analitzant-ho ara, trobe que sí que va influenciar en mi. No ja per la trama, que també -amb la Colometa i els coloms-, sinó pels setze anys que tenia i per llegir-me'l el dia de Sant Jordi. Psicologisme o no-sé-què, però m'apeteix endinsar-me en belles i velles lletres rodoredianes. Potser, aquest estiu rellegisca la seua opera prima; ja se sap que Mercè no canvia, però nosaltres sí.

Després de sopar, obriré el llibre i n'analitzaré els interiors. Comença amb un "Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d'un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada", i aquesta nit seguiré veient què passa.

La gent sol relacionar 'clàssics' amb els grecollatins o, si més no, amb Llull, les gran cròniques, Anselm Turmeda, Ausiàs March... Però s'obliden de la barcelonina, possiblement (o sense l'adverbi de possibilitat) la millor novel·lista catalana. Ja aniré comentant com va el desenvolupament de la història i acabaré el (mini)estudi afegint-hi el treball que em valdrà d'exposició.

La segona elecció, Joan Fuster. Bé, d'ell ja en parlaré en el seu moment. Caldrà més d'una entrada per a tractar-lo.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article