Per la Diada d'enguany, els més petits ja no sabran ni de què parlo,
farà deu anys del final (per sempre?) d'una tradició ben nostrada en
aquest dia: La
dels enfrontaments amb la policia. Una expressió de ràbia,
frustració i avorriment que era la torna de la repressió policial
feixista contra la celebració del nostre dia de l'orgull patri. Encara
l'any 1978, en ple
"transfranquisme", van matar a trets al militant independentista del
PCE-I Gustau Muñoz al carrer Ferran de Barcelona.
Però el 2000,
vint-i-dos anys després, vaig constatar que aquella "moguda" ja s'havia
pervertit del tot en veure que la majoria d'aquells joves ja
preferien fer més d'espectadors que d'actors i s'asseien a la plaça de
Catalunya a esperar l'inici d'un espectacle sempre igual: Uns
pocs, encara de dia, començaven a tombar contenidors i a
tirar pedres contra "establiments burgesos".
Acte seguit, entraven en escena les furgonetes policials, sirenes a tot
drap, d'on en baixaven els agents atropelladament. Una
desbandada inicial impedia als policies de posar-se a to amb les porres.
Més tard, en diferents punts del centre es produïen diversos "salts"
que portaven als uniformats a dispersar aquell jovent a garrotades i a
fer les primeres detencions. Amb la primera foscor de la nit, "la zona
de guerra" sil·luminava amb la crema de contenidors i el focus de
l'helicòpter de la policia. Molts cotxes i jardineres eren creuades aquí
i allà i la gent s'hi atansava per treure adrenalina. Entrada la
matinada, després ja de força detencions, la bullanga remetia i els
bombers i els serveis de neteja remataven la feina. Era el senyal que
l'espectacle havia acabat i que qui volia seguir-lo l'havia de continuar
explicant la batalleta en algun punt de trobada habitual,
generalment alguna taverna del carrer Avinyó i voltants.
Com no, la resta de l'expedició encara dorm. Matinar ha estat sempre una de les meues constants vitals. No pretenc ara d'esbrinar els motius d'aquest irreparable i profitòs costum però ha de tenir -per força- alguna relació amb la gran qualitat de les meues hores de son: he tingut sempre la fortuna de dormir com un rei. Com deia, Xavi i companyia encara dormen a l'habitació que ahir, miraculosament, aconseguirem de llogar. Fou un dia dur, ahir. Un cop arribàrem al port de Santorini patírem una d'eixes situacions de bloqueig col·lectiu: ningú no sabia massa bé què fer ni com. Després de desembarcar, la nostra desorientació era total: els "caça-turistes", que ofereixen tota mena d'ofertes d'allotjament i logística, ens atacaven violentament i nosaltres els repel·líem amb un contundent: "No, thanks!", sense saber ni tant sols què era allò que ens estaven ofgerint. El cas és que passat el quart d'hora d'estrèpid posterior a l'arribada d'un gran vaixell, el port tornà a un certa normalitat, amb gran part de la gentada enfilant ja cap a Fira i d'altres poblacions de l'illa. El problema amb el qual ens topàrem fou que del nou port de Santorini només es pot surtir "motoritzat" -cotxe particular, furgoneta d'hostal, bus turístic i/o públic-. La nostra intenció inicial era arribar al poble tot pujant els més de 500 esgraons que s'enfilen temeràriament pel penya-segat. Tanmateix, a les conegudes escales hi pots accedir si ets al port vell. Un cop ens ho van confirmar, vam comprovar que estàvem completament "atrapats". Tots els intents per sortir del port foren infructuosos: tots els taxis i els busos que hi arribaven eren d'empreses que no oferien servei a no ser que l'hagueres contractat adés. Ens hi estiguérem més de dues hores sense saber què fer, absolutament superats per la situació i la canícula. Després, l'atreviment de'n Dani i la providencial intervenció de Xavi ens van permetre d'escapar d'aquell insuportable indret i arribar a una casa amb piscina per la qual només hem pagat 14€ per persona. Qui ho anava a dir! (...)
Bar Papalagi (Platja de Sant Nicolau) Illa de Folégandros.
16 d'agost de 2010
(...) Fa dos dies que som a Folégandros i la nostra experiència "cíclada" ha pres una forma ja molt més aproximada a la idea de viatge que havia imaginat abans de partir. Aquesta nit hem dormit per primer cop a una platja. La nit ha estat bastant incòmoda pels terribles cops de vent que han fuetejat intermitentment els pocs arbres que ens protegeixen i la nostra son: tots ens hem despertat un munt de vegades durant la nit. Tanmateix, l'idíl·lic entorn que ens envolta compensa amb escreix les petites incomoditats nocturnes que hem patit. La platja és una delícia; un fragment de paradís. L'aigua és d'un blau de postal i, com a la gran majoria d'illes, la sorra està formada per perdretes minúscules. Quan pense en la sorra gris i compacta de la Malva-rosa em venen ganes de plorar. La platja és el punt final d'una mena de "valleta" formada per dos turons costaners, pel mig dels quals hi ha una rambla ben delimitada per l'aigua que, en algun moment de l'any, hi ha de baixar violentament (...) No necessite res més per ser feliç: una platja agradable i lluny d'un nucli urbà, un lloc per dormir, un "xiringuito" on poder comprar aigua i fer un mos... No hi ha paraules per descriure la sensació de pau que transmet viure un capvespre en un lloc com aquest. Després de la ferotge calor, tot s'atempera. Molt lentament, la platja es va desempallegant dels seus nombrosos visitants diürns, tot permeten que recupere la seua fesomia original. El paisatge va perdent les seues indescriptibles tonalitats de verd oliva, marró terra i blau de mar. El silenci torna a regnar i permet d'escoltar la tendresa dels sons imperceptibles: un grill, algú que és banya, dues persones conversant a mitja veu... Poc a poc, tot es fon i es confon amb la nit. Hi ha un moment màgic en el qual el residu de llum que encara et permet de reconèixer mínimament les formes fa creure els teus sentits que ets en una mena de somni: tot és difumina com si anès a desaparèixer. I, després, el cel estelat. I l'amable soroll de les ones...
D'entre els diferents jurats que hi ha a la 58a edició del Festival de Sant Sebastià (17-25 de setembre de 2010), destaquen:
El Jurat de la Secció Oficial . El formen el director serbi Goran Paskaljević (president), la directora de maquillatge Jo Allen, l'actor espanyol José Coronado, la cineasta peruana Claudia Llosa, el director filipí Raya Martin, el seu col·lega argentí Pablo Trapero i la documentalista anglesa Lucy Walker. D'aquí a vuit dies hauran de concedir els guardons següents: Petxina d'Or a la Millor Pel·lícula, Petxina d'Argent a la Millor Direcció, Petxina d'Argent a la Millor Interpretació Femenina, Petxina d'Argent a la Millor Interpretació Masculina, Premi del Jurat a la Millor Fotografia, Premi del Jurat al Millor Guió, i un Premi Especial motivat i de lliure adjudicació. Cap pel·lícula pot rebre més de 2 premis i només en un premi es pot produir l' ex-aequo.
El Jurat del Premi Nous Directors. El formen el cineasta noruec Hans Petter Moland (president); la periodista, professora universitària i directora catalana Elisabet Cabeza, la realitzadora argentina Albertina Carri, l'escriptor i guionista francès Marc Levy, i el polifacètic músic basc Fermin Muguruza. Aspiren al premi els primers i segons llargmetratges projectats a la Secció Oficial (Competició i Fora de Compateició) o a Zabaltegi i que no hagin participat anteriorment en cap altre festival de cinema.
El Jurat del Premi Horitzons. El formen el director equatorià Sebastián Cordero (president); Marlene Dermer, cofundadora, directora executiva i programadora del Los Angeles Latino International Film Festival, i Pilar Martínez-Vasseur, aragonesa creadora del Festival de Cinema Espanyol de Nantes. Aspiren a aquest premi els llargmetratges seleccionats a la secció "Horitzons Llatins" que no s'hagin presentat abans en cap altre festival ni estrenat comercialment a l'Estat Espanyol.
FOTO Goran Paskaljević, president del Jurat de la Secció Oficial
Aquest més de setembre
engego una col·laboració a la Llibreria de la Rambla de Tarragona, on aniré
comentant algunes lectures. Us deixo aquí el començament de la primera.
HI HA ALTRES MONS...
L’actualitat literària acostuma a ser exclusivista i marcar només un dels múltiples punts d’un horitzó cada cop més polièdric. Un dels millors exemples el tenim en el que està passant durant els darrers anys amb la novel·la policial. El fenómen Larsson i les seves seqüeles, sovint d’una qualitat superior –pensem en Arnaldur Indridasson o en Jö Nesbo- fan que s’hagin deixat de banda altres tradiccions que també mereixen estar en primera línia.
La lectura d’una nova veu, Tana French, ens porta bones notícies també sobre aquests altres mons que envolten el fenómen Larsson...
Aquest agost era a Mostar, tot just en el pont que uneix el barri cristià i el musulmà, i un guia de la ciutat (en un mal castellà) tractava de contestar la pregunta sobre l'origen de la guerra. No podia, ho intentava, deia coses inconnexes, reprenia alguns arguments... no els acabava. A la fi, va parlar dels enginyers de l'odi. Es referia a periodistes, a polítics, líders religiosos que havien estat els instigadors de la guerra entre els membres de les comunitats diferents. Allò dels enginyers de l'odi em va fer arribar al cap, de seguida, un reguitzell de noms d'emissores de ràdio, de cadenes de televisió... I és clar, les més detacades sota els auspicis de la religió catòlica. Mireu quin article més inspirat el de Joan Garí a Público sobre el tema. (n'hi ha més)
Avui, s'estrena, a les 21h., al teatre Principal, Onatge, un espectacle teatral amb muntage de Miquel Àngel Raió i assessorament literari d'Antoni Xumet.
És un homenatge a Xesca Ensenyat des de Pollença, música, dança, poesia i els textos de Neus Canyelles, Xesca Ensenyat, Mariona Moyano, Carme Riera i Antònia Vicens, de la companyia Disperses.
Que la nostra història ens l'hem de fer nosaltres cada cop ho tinc més clar. Perquè si només confiem en la institució, en la universitat, en "els historiadors" en general ho tenim fotut. Remirar el passat i fer-lo entenedor és una feina que normalment va aparellada amb el desig d'explicar i justificar l'actualitat i, sobretot, les seves incoherències i formes d'explotació. I no és aquest el nostre camí, per això ens esborren sempre que poden...
Avui, Montserrat Nebrera ha anunciat la concurrència del partit que encapçala, Alternativa de Govern, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.