"¿Europa musulmana o euro-islam?. Política, cultura y ciudadanía en la era de la globalización", de Nezar AlSayyad i Manuel Castells", Alianza Editorial, Madrid, 2003.
Ja soc aquí!
Encara em resten de vacances fins l'1 Setembre, però he tornat de la meva setmana de viatge.
Ja hi contaré, de les moltes coses que vaig veure.
JULIÁN.

En temps de Franco a Manlleu s'hi van construir uns blocs de pisos per encabir-hi els immigrants andalusos que aleshores arribaven en massa a Catalunya. Els pisos de Can Garcia, aïllats del centre de Manlleu, són un de tants exemples d'arquitectura franquista de l'època. La pèssima qualitat dels pisos va portar una ràpida degradació i els andalusos ja fa anys que van ser substituits quasi en la seva totalitat per moros, negres i altra immigració extracomunitària. Deu fer uns quinze anys que hi vaig haver d'anar un parell de vegades per raons professionals: el panorama era dessolador. No hi he tornat mai més. Ara els pisos s'enderrocaran ja que no són rehabilitables.
Vet aquí però que avui a Can Puget hi he anat a veure una exposició, Pinzellades, del bon pintor manlleuenc Ramon Generó. Un parell d'olis de l'extensa exposició estan dedicats als pisos de Can Garcia. La mirada del pintor, però, rehabilita els pisos, els treu la lletjor i els hi dóna vida. La fotografia mostra un dels dos quadres.
El cel era gris perla per alguns racons i gris plom per damunt el meu passeig, gris grisalla, gris tristesa, gris malenconia, gris fosca.
He passat devora un parra que pegava al camí i he menjat un singlots de raïm negre, dolç, engatador.
Després a una tanca he collit móres: negres, liles, saborosíssimes.
Quan ja agafava la camada cap a casa m'he trobat un gessaminer florit i m'he fet un ram d'aquella olor que encara duc per les mans com una festa.
I en la darrere recta cap aquí m'han passat per damunt set sebel·lins en grups separats: n'hi havia tres que cantaven.
Allò m'ha tranquil·litzat, m'ha fet pensar amb en Nadal Batle
i la seva absència amb serenitat, m'ha donat un aire sonor de bellesa dins la fosca negra.

EL PERIODICO. Dimecres, 28 de juliol del 2010. El districte estrena dos innovadors centres d'assessorament i ajuda per a quatre dels seus barris al carrer de la Selva. Cabines insonoritzades i agendes informatitzades milloren l'atenció
SARA GONZÁLEZ. BARCELONA. Juan vol tornar al seu país. Va emigrar de Xile per venir a treballar a Barcelona en el sector de la construcció, però la crisi econòmica va ensorrar les seves expectatives. Fa un any que no té feina i pagar el lloguer s'ha convertit en una odissea. Per aquesta raó ha decidit tornar. «Ja no tinc cap altra sortida», afirma. Dijous passat al matí es va acostar per primera vegada al nou centre de serveis socials Zona Sud de Nou Barris, al carrer de la Selva, per demanar cita i ser assessorat i informat dels tràmits a realitzar.

Vos animem a que vos sumeu a l’homenatge de la nostra poeta més primordial i més solitària: Verga Garvé, la veu dels nostres ramats i dels nostres prats, la paraula sinuosa i subreptícia llençada amb la fona del present a l’encalç dels anyells negres autòctons, el testimoni viu i quintaessenciat de la llengua baladrenca – que és la nostra forma gens acomplexada d’anomenar la parla comuna, al sud del punt i a part--.
Verga Garvé, després d’anar en creuer fins a Malta i tornar més relaxada que mai (“volia descobrir un manuscrit medieval sobre l’alquímia dels mots en l’arxiu d’un monestir d’aquella illeta tan assolelladament africana”), es va prendre amb nosaltres un te verd al Jardí dels Paons Encisats – amb el dit menudell en alt, incisiu, aleatòriament exhibitori--.
Després d’haver-se casat i separat cinc voltes consecutives, als seus puixants 44 anys, Verga Garvé relata amb magnificiència sapiencial la memòria líquida del seu cor atrafegat: “totes les dones tenim passat, no ho dubtes: la vida m’ha ensenyat a ser tolerant i treure-li punta a cada home que el destí m’ha apropat”..
Preguntada pel secret de la seua bellesa misteriosa, ens deixa una perla de la seua concisió sense retòriques buides: “diguent no, la pell es reaferma!”. Un prodigi d’assertivitat en la vida i en les lletres. Gaudiu d’aquest poema seu, extret de les Obres Completes (vint-i-quatre volums, incloent la correspondència privada i un dietari inacabat).
EL BÉ D’ANAR BÉ
He sentit el cor del llaurador quan sega el blat,
La seua suor barrejada amb la pols elemental,
Els dits forts que es feren purs de tant batre,
El somrís de l’esposa robusta i fraternal,
Els comptes en roig
com un indòcil fat,
He sentit les petges de les ovelles quan passaven,
Emporuguides i luxurioses des del finestral,
Roçant-se la llana bruta de la seua animalitat,
Sent mossegades per un gos massa lleial:
Encerclades i assetjades,
només belaven...

El capitalisme-liberal
és un camp de batalla
de tots contra tots.
La social-democràcia
és el sistema social
de compartir amb solidaritat.

La transcripció de les converses entre el màxim accionista de l'Hèrcules, un jugador i persones del seu entorn ha deixat al descobert que l'equip alacantí va pujar a Primera fent trampes. Sembla que no cometent cap il·legalitat, però pagant a alguns jugadors perquè se deixaren perdre.
Sembla que no és delicte comprar partits de futbol perquè no està contemplat en el Codi Penal, per bé que pagar-li a un jugador perquè es deixe perdre semble un suborn claríssim i per molt que això afecte a les travesses, les quinieles, etc. i semble també un delicte d'estafa. Però és que, a més, també podria haver-se comés un delicte econòmic si s'han pagat més de 90.000 euros, com és el cas.
En tot cas, un jutge i l'Audiència d'Alacant consideren que no poden fer servir les gravacions on es demostraria la compra de partits perquè vulneraria drets fonamentals d'Ortiz (intimitat), atés que l'autorització judicial que permetia gravar-les era només per investigar el cas Brugal.
I ja en tenim prou de l'Ortiz aquest. En totes les collites i embolics d'Alacant està clavat. PAI's i estació d'autobusos de Benidorm, PAI de
No tenim cap dubte que aquest personatge acabarà malament, és qüestió de temps. Mentrestant, serà lloat i corejat al Rico Pérez, es faran clauers amb la seua cara i, si escau, una manifestació de suports dels seguidors alicantons que pensen que tot açò és una conjura anti alacantina, contra l'Hèrcules i el seu president. Xe, que acabarà com Jesús Gil el seu dia, vaja.
De moment, la ciutat ha començat a exercir al defensa de la irregularitat. Els comerciants donen suport al club i demanen a la resta d'equips de Primera Divisió que es guanyen l'ascens en el terreny de joc. Quina gràcia!

Des d’ahir, la ronda més important de Portocolom du el
nom de Nadal Batle i Nicolau (1945-1997), matemàtic i rector de

Vetllada barniliana entre gintònics a Sant Cugat