Cercador per data
Joan Laporta: el millor Barça de la història!
Avui el Barça ha tornat a guanyar la Lliga espanyola. Abans era un fet excepcional i ara és un fet freqüent. El Barça de Laporta ha set el més catalanista de la història i ha fet el millor balanç esportiu de la història blaugrana. Amb Laporta el 2003 va tornar la il·lusió, una aposta clara per un futbol guanyador i brillant, i èxits esportius com mai. Que és del que es tracta.
Joan Laporta: 7 temportades (2003-2004 a 2009-2010) amb 12 títols:
- 2 Champions League (París 2006 i Roma 2009)
- 4 Lligues espanyoles
- 1 Copa del Rei
- 3 Supercopes d'Espanya
- 1 Supercopa d'Europa
- 1 Copa Mundial de Clubs
- Comentaris: 1
Amb l'Ernest Benach, ens presentem amb empenta i ganes
Tal i com estava previst, dissabte vam tenir l'acte públic amb el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. Passats pocs minuts d'1 quart de 2, el rebíem i vam anar al gra. Al pati de la Plaça Can Claus ja ens esperaven més de 100 persones (gràcies a tots!!!), la Montse Juvanteny -regidora, i Presidenta d'Esquerra-Prats- va obrir l'acte, i va ser seguida pel Ramon Besora. Ell, va parlar de la trajectòria d'Esquerra a l'Ajuntament, que va lligada a la seva trajectòria i implicació. A ell i qui l'ha acompanyat, els vem dedicar un calorós aplaudiment.
Després, va ser el meu torn. Estava MOLT convençut del què havia de dir; tenia claríssim el contingut i les idees que volia transmetre. Ara bé, és evident que un cert neguit corria pel meu cos. Vaig pronunciar unes paraules (que estan a l'interior d'aquest escrit), i crec que es van transmetre les ganes i l'optimisme que volia. Ganes, optimisme, i voluntat d'aportar tot el què sé i pugui per canviar coses, per fer política d'una forma diferent de la convencionalment entesa
El President Benach, va parlar dels aspectes positius de la participació d'Esquerra al Govern de la Generalitat, va omplir d'optimisme la societat catalana, que és capaç de superar-ho tota intervenció, i va fer-nos costat en aquesta nova etapa que volem impulsar des d'Esquerra a Prats.
Només em queda agrair a tothom les mostres de suport, i també al President del Parlament pel gest de venir a fer-nos costat. Seguim treballant amb moltes ganes i sobretot, amb rigor, seriositat, responsabilitat, humilitat, respecte i honestedat.
Visca el poble!
-----
* Per veure'n una galeria de fotos, feta per l'amic Joan Parera, clica aquí.
* El discurs que vaig pronunciar més o menys és el que podeu llegir clicant a "Vull llegir la resta de l'article". (dic més o menys perquè no vaig llegir-lo, però s'acostava a això).
- Comentaris: 2
Canes 2010: programa del dilluns 17 de maig
Programa del dilluns 17 de maig
***
Selecció Oficial · Competició.
Biutiful (Biutiful), d'Alejandro González Inárritu
Autoreiji (Autoreiji / Outrage), de Takeshi Kitano
***
Selecció Oficial · Fora de Competició - Sessions Especials.
Countdown to zero (Countdown to zero), de Lucy Walker
***
Selecció Oficial · Un Certain Regard.
Film Socialisme (Film Socialisme), de Jean-Luc Godard
Carancho (Carancho), de Pablo Trapero
***
Selecció Oficial · Cannes Classics.
La 317e Section, de Pierre Schoendoerffer (1965)
La campagne de Ciceron, de Jacques Davila (1989)
El timbal de llauna (Die Blechtromel), de Volker Schlöndorf (1979)
***
Al voltant de la Selecció Oficial. Cinema a la Platja.
La meute, de Franck Richard (2010)
***
42a Quinzena dels Realitzadors.
El vagabund (Ha'Meshotet / La vagabond), d'Avishai Sivan -opera prima-
Tot anirà bé (Alting Bliver Godt Igen / Everything will be fine), de Christoffer Boe
Any de traspàs (Año bisiesto / Leap Year / Année Bissextile), de Michael Rowe -opera prima-
***
49a Setmana de la Crítica.
The Boy Who Wanted to Be a Lion, d' Alois Di Leo -curtmetratge-
The Myth of the American Sleepover, de David Robert MITCHELL
***
FOTO Javier Bardem, a Biutiful, d' Alejandro González Iñárritu
Des de Canes 2010: Visca el Barça i JIA Zhang-ke
La Princesa de Montpensier, de Bertrand Tavernier. Novel·lesca, direcció poc rigorosa, rònega... Tavernier, cal reconèixer-ho, dedica força metratge a reconstruir l'ambient del segle XVI francès (una nit de noces, el lligam entre nobles i burgesos rics, entre nobles i Cort, entre senyors i servents, la vida als castells i palaus, els lleures dels benestants, els duels, el rol de la dona en aquella societat, el paper de la cultura, la lectura com a font de coneixement i l'escriptura com a poder de comunicació, les tensions polítiques entre catòlics i protestants...). També atorga perfil psicològic als diversos protagonistes (el caràcter llançat, apassionat i aguerrit del Duc de Guise; la timidesa rabiosa del Príncep de Montpensier; la intel·ligència estratègica del Duc d'Anjou; l'amor indomable de Maria de Mézières, casada amb el Príncep. Però actors principals no li funcionen: estan ben triats, perquè Grégoire Leprince-Ringuet i Gaspard Ulliel (ambdós descoberts per Téchiné a Les égarés) responen respectivament als tarannàs taciturn i gelós del de Montpensier i més salvatge del De Guise; però, sobretot el primer, es revela maldestre en les escenes d'esgrima i, tots dos, tenen com un registre es pot dir televisiu. Mal dirigits estan, com també ho estan els extres, els moviments dels quals es veuen molt forçats. Sort n'hi ha del veterà Lambert Wilson, que resolt ell solet algunes escenes amb recursos teatrals, que gairebé constaten fins a quin punt Tavernier ha deixat sols els seus intèrprets (i així ha anat, en general la cosa). Poc rigor demostra haver tingut el cineasta en la ja de per si rònega posada en escena. Manta seqüències d'acció comencen amb entrades d'homes a cavall, galopant com per a donar acció, sense solta ni volta. Les escenes de combat estan plantejades i resoltes de manera pobrement expeditiva. Però el pitjor de tota aquesta pel·lícula és la seva vocació novel·lesca. És a dir, a què treu cap haver adaptat Madame LaFayette? No hi sé trobar cap altra resposta que la voluntat de posar en pantalla un relat talment com una novel·la, que avança amb un cert ritme de capítols novel·lescos. Fins he mirat el material d'informació sobre el film, per si hi trobava que hagués estat concebut per a la televisió, com una minisèrie, però no, llevat que l'ha coproduïda StudioCanal (i això, en si mateix, no implica res).
Els amors imaginaris, del narcicista Xavier Dolan: em fa pensar, fins a cert punt amb el Teorema de Pasolini (sense la dimensió crística, esclar), una història de desitjos, d'enamorament no correspost. Dolan proposa un argument (ell i una noia, enamorats d'un adonis i rivalitzant per qui aconsegueix quedar-se'l), gairebé com un pretext per a parlar de l'enamorament, de l'amor que es resisteix, del patiment per a aconseguir-lo, del dolor de constatar que no se'l pot tenir. Ho hagués pogut plantejar només en clau homosexual; però, llest com la gana als seus 20 anys d'edat, sap que li podria fàcilment sortir una bogadejada ploranera gay. I ho esquiva amb aquest joc a dues bandes, que de fet són tres, perquè l'objecte del desig és qui més juga, amb tots els recursos que li permet l'ambigüitat i la consciència de la rivalitat dels altres dos. Igualment, Dolan mira donar la volta a la seva afectada carta per l'estètica de finals dels cinquanta - James Dean - primers seixanta, iterant detreminades cançons i jugant de manera complaent amb el vestuari. De la mateixa manera, tracta les escenes eròtiques de qualsevol signe de forma estilitzada, perquè les hi vol però perquè parlin del sexe com a refugi, del dolor del sexe sense amor. És a dir, afectació, estilització, intel·ligència, referents, probable proximitat autobiogràfica... força cosa, en una pel·lícula escrita en pocs dies i començada a rodar sense diners, amb la gosadia del jove que no té aturador. El resultat, justet; però ens fa seguir estar pendent de com pot evolucionar aquest noiet que l'any passat ja va triomfar a Quinzena dels Realitzadors amb He mort la mare.
M'agradaria saber, de Jia Zhang-ke: esplèndid documental sobre Xangai, a partir del testimoni de 18 persones i fragments de pel·lícules, que cobreixen la història de la ciutat fins on pot arribar. Magnífic. Sense l'alçada de 24City; amb meravelles visuals, a vegades potser fins massa "perfumades" pel virtuós Lu Yik-wai. Potser un pèl víctima de la seva pròpia mecànica narrativa. Les millors emocions cinematogràfiques d'aquest Canes 2010, fins ara. De seguida que pugui, en paralaré més, al "post" d'aquesta pel·lícula.
***
Enllaç amb [Quotidien du Festival, dg 16]
FOTO M'agradaria saber, de JIA Zhang-ke
Des de Canes 2010: jovent i realitat virtual
En sessió de mitjanit es projecta L' altre món, de Gilles Marchand, en què els protagonistes són joves de primera fornada, xalant l'estiu assolellat dels primers impulsos sexuals, que topen amb la foscor d'un món virtual: el del joc en línia "Black Hole" a què està enganxats una noia atractiva que hi busca un company per morir. Serà mitjançant la creació d'un seu avatar que un d'aquests xicots mirarà d'acostar-se a la mossa virtual. I el mateix dia, a Un Certain Regard, s'ha projectat R U THERE, de David Verbeek, en què un noi de 20 anys que participa en campionats mundials de videojocs descobreix fins a quin punt és aliè al món físic, de com s'ha avesat a una percepció exclusivament mental del món. Afegim-hi encara les d'ahir, Kaboom, en què l'estudiant arribat al campus es passa mitja pel·lícula enganxat a l'ordinador i Chatroom, de Hideo Nakata, en què una colla d'adolescents troben a la xarxa un refugi que pot ser letal.
No és pas nou, el tractament de la virtualitat al cinema; però em sembla significatiu que hi hagi aquests films centrats en el vincle entre jovent i realitat virtual. Permeteu que em centri en el segon, ja que del tercer i el quart en vaig parlar ahir i el primer m'ha quedat pendent.
David Veerbek ha declarat: El que volem descriure a R U THERE, és la primera generació mundial de persones que han crescut tot visquent molt en un univers virtual. Què signifiquen aquesta mena de contactes virtuals per als individus i quin futur els espera? I efectivament, amb un guió benintencionat i força bogadejat, mira d'explorar-ho, agafant un xicot que es mou amb extraordinària habilitat pel territori dels videojocs i el planta al món tangible, fent-lo topar amb un cos humà agonitzant (víctima d'un accident de circulació) i sobretot amb el cos molt atractiu d'una "scort girl". L'habilitat manual del noi amb els comandaments dels videojocs, contrasta amb la perplexitat que el bloqueja davantla mort aliena no figurada o amb la imperícia a l'hora de donar ales al desig: les seves mans es revelen incapaces d'arribar tant a la moribunda com a la dona que cobeja. Em reconeixereu que això no és res de nou. I per acabar d'adobar, Verbeek ho tracta amb algunes idees visuals que apunten maneres d'un potencial cinematogràfic, més que no pas d'un estil tangible encara. Tanmateix, resulta encomiable que als seus 30 anys d'edat hagi volgut parlar de la qüestió frontalment, sense esbiaixaments. Recorrent, si li cal, al "Second life" com a referent d'íntimes evasions o apostant per contrastar (fins a l'excés) la fisicitat del noi protagonista amb la seva imperícia sensorial.
FOTO Huan-Ru Ke i Stijn Koomen, a R U THERE, de David Verbeek
Hi ha consultes i consultes
Ha sortit el número 117 del "Catalunya" - "Papers"
- Comentaris: 1
OL TOL? OL TOOOOOL! Música del PaÃs Valencià segons l’erudita SÃlvia Sòria de Radio 9
Increïble però cert... i, àdhuc, faria gràcia si no donara tantíssima vergonya i ràbia, sobretot ràbia!
Vos proposem un joc macabre. Primer que res, escolteu aquest tall de veu de Sílvia Sòria, la de la foto i no us oblideu, de Ràdio 9 (la ràdio pública valenciana, això és el que diuen), de només 13 segons. Són tan sols 13 segons però millor que ho escolteu 2 ó 3 vegades i asseguts perquè caureu de tos:
Després, i sense fer trampes, cal respondre a la següent pregunta: de quin grup musical del País Valencià està parlant aquesta impresentable trompellota?
Tan sols us donarem una xicoteta pista: a Llíria han actuat un grapat de vegades i la darrera el 30 de juny del 2007.
(PD: El passat 14 de maig varem rebre, ens l’envià l’amic Tomeu, aquest comentari a un post i per això hem estimat reproduir-lo com article)
- Comentaris: 5
Dedicat a tots els que en Cardús mal anomena "friquis", catalans que estimen i lluiten per la Catalunya ben aviat Lliure __ BIC 1803
"Sé que les crítiques i els pronòstics catastrofistes
sobre la nostra iniciativa hi seran; però pesa més, molt més, l'afany i
la necessitat de poder oferir als catalans una alternativa electoral
independentista on la contemporització amb l'Estat espanyol i els seus
satèl·lits catalans sigui inexistent"
Santiago Espot
14 maig 2010
Força Catalunya i jo
El títol no és cap acte de personalisme. Simplement és voler explicar el perquè de la meva relació amb el que segurament serà un nou actor polític d'aquest país. O dit d'una altra forma: les raons per les quals vinculo la meva acció política a un projecte del qual en sóc un dels promotors. Sé que les crítiques i els pronòstics catastrofistes sobre la nostra iniciativa hi seran; però pesa més, molt més, l'afany i la necessitat de poder oferir als catalans una alternativa electoral independentista on la contemporització amb l'Estat espanyol i els seus satèl·lits catalans sigui inexistent. Ara és el moment de fer-ho i estic segur que reeixirem.És habitual sentir, davant la possibilitat de crear un nou partit polític, que les possibilitats d'èxit són remotes o gairebé impossibles. Afirmar això és reconèixer el gran poder de la partitocràcia imperant, i és comprensible. Realment quan hom veu la presència abassegadora dels partits parlamentaris en els principals mitjans de comunicació és normal pensar que partir de zero i fer-los la competència resulta molt difícil. Tot ho reduïm als minuts que puguem tenir en la petita pantalla. Sembla com si la dictadura dels grans mitjans de comunicació fos imbatible. El talent i l'audàcia sense una gran cobertura informativa creiem que són estèrils. No seré jo tan ingenu per negar la importància d'una certa presència continuada en els mitjans de comunicació per tal de tenir possibilitats en una lluita electoral. Ara bé, fer-ne només la lectura on s'ignora l'estat d'ànim col·lectiu de l'electorat resulta poc consistent. Coneixem el que pensa gran part de la gent? Com arribar a saber-ho?
Ja fa uns quants anys que la demoscòpia és el centre de tota estratègia dels partits polítics amb representació parlamentària. S'ha renunciat definitivament a voler convèncer sobre una idea (sigui la que sigui) per fer simplement un discurs que s'adapti a l'opinió més generalitzada. Tothom només toca la partitura de les enquestes atès que ningú no es creu capaç de canviar un estat d'ànim col·lectiu. Allò que importa no és el que puguem creure que li convé al poble, el que val és el que més s'acosta al que diuen les enquestes. Quan tot es redueix al tacticisme dels tants per cent els discursos s'empobreixen i el poble s'allunya dels seus dirigents per molt que aquests pensin que saben el que volem. Creuen que coneixen els pensaments de l'electorat, i l'abstenció és majoritària. O les enquestes s'equivoquen o els polítics no saben dir allò que vol la gent.
Puc afirmar rotundament que Força Catalunya no el mourà només la demoscòpia. Què el CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) diu que encara no som prou els partidaris de la independència? «Qui no persevera, no va», afirmava Ramon Llull. Ens aplicarem la recepta del savi mallorquí i no defallirem fins a guanyar-nos la voluntat majoritària dels catalans. El nostre esforç serà per fer veure als fills de Catalunya que sense ser amos del nostre propi destí res de profit no podem esperar. Que hem de denunciar obertament aquells de casa que fan una política de contemporització amb Espanya i això ens farà antipàtics? Sabem prou bé que només amb el voler quedar bé amb tothom mai cap poble no s'ha alliberat. Com tampoc no ignorem que els pobles ocupats ho continuen essent perquè molts dels seus autòctons són còmplices de les polítiques que ho fan possible. Que caldrà plantar cara obertament i durament al poder espanyol i francès? Ho farem amb les armes de la dialèctica, el coratge i la intel·ligència. És més, el nostre discurs i la nostra actitud han de denotar una fermesa que faci que ens respectin els enemics de Catalunya.
El missatge de Força Catalunya no serà complicat d'entendre i parlarà clar, entre altres coses perquè no hem tingut cap lligam amb la política oficial de després del franquisme. Ni hem trepitjat cap despatx oficial, ni hem estat en cap govern. Que ens diran que només amb un missatge independentista hom no pot convèncer els catalans? No hi ha millor programa polític que aquell que aspira a la llibertat. De fet, a Catalunya, tota política que no sigui obertament independentista sempre acaba esdevenint reaccionària. És per això que tenim l'obligació de fer de Força Catalunya l'eina de tots aquells catalans que no estan disposats a allargar més temps l'inici del procés de la creació de l'Estat català. L'èxit dependrà de tots aquells que estem disposats a fer-ho. Dels que ja hi som i dels que hi vindreu.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
Article publicat a El Punt (13.05.10)
Força Catalunya no defallirà fins a guanyar la voluntat majoritària dels catalans!
La contra-consulta d'Hereu
- Comentaris: 4
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
El bloc d'en Joan Vila i Triadú
Joan Vila i Triadú
Vetllada barniliana entre gintònics a Sant Cugat
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
