
El divendres passat sortia a La Vanguardia una notícia que es titulava “Gerro d’aigua freda de la UE per al corredor mediterrani”. El nou comissari de Transports, el liberal estonià Siim Kallas, va advertir que no es podien afegir molts nous corredors o eixos ferroviaris prioritaris als que ja existeixen, atès que “els recursos són limitats”. Kallas va afirmar també que calia prioritzar en certa manera els corredors dels països de l’Est d’Europa: la darrera revisió d’aquests traçats ferroviaris es va fer l’any 2004, tot just l’any en què la UE es va ampliar de 15 a 27 països. De fet, la paraula “prioritari” ja indica la prioritat d’uns corredors sobre uns altres, atès que no hi haurà diners per a tothom. I per bé que jo no sóc contrari a cap altre corredor, són ben comprensibles els recels i les desconfiances catalanes i valencianes envers tota promesa que ara ens pugui fer el govern espanyol. Com creure que ara sí que es farà el corredor mediterrani si fins ara no ha estat fet? Per què creure ara en aquestes promeses si el proper 8 de juny es convoquen els ministres europeus de transports a Saragossa, per tal de presentar-los la travessia central dels Pirineus? Per què no hem de pensar els catalans que amb els tren de mercaderies ens pot passar el mateix que amb l’AVE entre Madrid i Sevilla? Al 1992 se’ns va dir als catalans i valencians que tranquils, que ara anaven a fer-nos el tren a nosaltres... i han passat dues dècades i la feina encara està per fer. Correm el risc de quedar fora del mapa novament per dècades si el govern espanyol comença la connexió de mercaderies amb Europa pel Pirineu aragonès.

Aquest divendres, acte inici de campanya al Ripollès. Teresa Jordà i Oriol Junqueras