Aquest divendres, 17 de febrer, a 2/4 de 8 del vespre, al local de la Torna, a Gràcia (Barcelona), el Tomeu Martí, el Xavi Sarrià i l'Aleix Cardona, jo mateix, parlarem de com aturar l'ofensiva espanyola contra la llengua catalana arreu dels Països Catalans, amb massa silencis i complicitats i tacticismes per part de...
Si us ve de gust, allà ens hi trobarem.

El restaurant AQ es troba al carrer de les coques, al cor de la part alta de la ciutat tocant a la catedral, un indret que convida a la calma espiritual i als bons àpats terrenals.

El guanyador de la tercera Bassella Race 1, el suec Robert Kearnström (Beta) ha publicat en la seva pàgina la seva experiència en la cursa catalana. Una cursa que per Kvarnström va començar bastant abans  ja que, juntament amb el seu pare i el seu germà, va recorre 3.000 quilòmetres en la seva furgoneta per arribar a Bassella.
Tot plegat li ha fet agafar ànims per veure si pot seguir el Mundial.
Font: pàgina Robert Kvarnström. (Traducció automàtica al català i versió original)
Foto: Robert Kvarsntröm "volant" a la Bassella Race 1 (©robert kvarnström)

Imatge. Portada del llibre dos contes de por, de Mn.  Climent Forner.

Apali! Avui una de por... però una por passada per aigua... aigualida.... primfilada... una por d'estar per casa... una por amb un toc d'humor força reeixit.
Mn. Climent Forner ha fet una bona recreació d'una contalla atribuida a molts autors... no només al Rector de Vallfogona.
De com el rector se li mor el sagristà i ha de triar (amb paraules modernes: fer un càsting) entre els aspirants al càrrec.
El rector ha d'escollir el nou sagristà i per això els exposa a una situació terrible.... Qui aguanta més temps la por... aquesta por que es va ficant al moll de l'os i que ens anorrea els sentits...
I al final, escull qui te menys por...
O potser no n'hi ha cap que resiteixi la terrible sensació de por!!!!!
Vinga!! si voleu, podeu escoltar la contalla, clicant aquí o al dessota!

El PP, i per tant el president del govern espanyol Mariano Rajoy, van ressuscitar ahir l'anomenat corredor central ferroviari. O siga que volen que els trens cap a Europa no passen per València i Barcelona sinó per Madrid i Saragossa amunt, fent un túnel impossible sota els Pirineus. La cosa té la seua gràcia. És la posició que defensava el PSOE també. És la posició espanyola en definitiva, que segurament ja comença a assumir que aviat el Principat serà independent. Però és una posició que la Unió Europea va desaconsellar de forma contundent. A ells, però, tant els fa, i ja tenim ací la resurrecció del corredor impossible. Espanya ens ensenya així una cara que li ha eixit molt cara al llarg dels anys. La d'enfrontar-se a la realitat com siga, per a construir el seu model de país.

Hi ha un exercici molt recomanable en aquest sentit. En el moment de màxima extensió Espanya era un país que abastava quatre continents. Milions i milions d'éssers humans han deixat de ser espanyols en un moment o un altre. I quan ho han deixat de ser, llegint les constitucions dels nous estats creats o les declaracions d'independència, hi ha una tendència que emergeix sempre com explicació del pas fet. Des de la declaració de les Províncies Unides, l'actual Països Baixos, fins la de la Guinea Equatorial, sempre la raó esgrimida per haver-se fet independents té a veure amb l'espoli, amb el menyspreu i amb la irracionalitat de les decisions preses des de Madrid.

El que és ben curiós és que no n'aprenen. I continuen allà mateix. Insistir a fer el corredor ferroviari central és insistir a prendre una decisió irracional, que menysprea no només el nostre país sinó la més elemental lògica econòmica i que consolida l'espoli. Hi ha una diferència, però, que fa que l'actitud espanyola siga avui més surrealista encara: per primera vegada ells no manen. O, per a dir-ho de forma exacta, no manen del tot. Integrats a Europa com som, hi ha decisions que cap president del govern espanyol pot prendre ja per ell sol. I quan Europa diu corredor mediterrani que ells diguen corredor central és simplement una prova més que no saben on són ni on van. Cosa que en definitiva és una bona notícia per a nosaltres.

(El meu article d'avui al Punt-Avui) 

Mentre sona la música de jazz, a l'estil de les big band dels trenta i la casa s'omple de l'entranyable so de les trompetes glenmillerianes, penso en tu.
I et cerco en un buit, ple de jazz: absent de tu. No et veig des d'ahir i la línea del temps se m'allarga i s'esmuny i em sembla que fa massa que no mous l'aire al meu voltant, sent-hi, només sent-hi. Espero el ring del telèfon, que em durà la teva veu, llunyana tanmateix; a l'altra banda de tu i de mi.

El títol ja ho diu tot. La simpatia amb què l'alcalde Trias veu la instal·lació a BCN o a l'àrea metropolitana d'un complex de joc, una mena de bombolla Il·legal ja que el seu promotor demana aplicar les leis laborals americanes, m'esgarrifa. 
La crisi i la necessitat d'inversions no poden dur-nos a acceptar ser un casino de joc i d'altres activitats que habitualment s'hi associen, directament o col·lateralment. El model de ciutat prou cohesionada i equilibrada de què gaudim gràcies a la feina fets del del principi de la democràcia municipal és antitètic amb la instal·lació d'un gran complex de joc a l'estil Las Vegas i amb una configuració laboral per als seus treballadors aliena (tot i que amb l'actual reforma laboral potser ja no ho seria tant).
Al final, la crisi ens pot dur a una dependència indigna de qualsevol inversió i a esdevenir una mena de Cuba com la de l'era Batista (dictador d'abans de la Revolució del 59) quan l'illa caribenya era el casino de joc i el prostíbul dels EUA.
A tall d'aquesta reflexió en faig una altra: quin és model de ciutat de Trias?

 

Entre les moltes excentricitats exposades a la fira d'art madrilenya ARCO, aquest any hi ha, com se sap, una mena d'escultura (amb l'art modern no saps mai com definir les peces) que consisteix en una màquina expenedora de begudes i, a dins, una figura que representa un militar calcadet al dictador Franco.

No sé si l'obra ha provocat alguna polèmica artística pensada pour épater le bourgois, m'imagino que no, però sí que ha originat una reacció ideològica. I mai millor dit això de reacció. Resulta que la Fundación Francisco Franco ha considerat convenient denunciar l'autor de l'obra i, subsidiàriament, els responsables d'ARCO, i ho ha fet, atenció, amb l'argument de que "ofèn greument l'anterior cap d'estat (...) algú que mereix respecte tant per haver estat cap d'estat com per estar mort".

És sorprenent la sansfaçon d'aquesta gent. Mereix respecte un cap d'estat que ho va ser tota la vida en virtut d'un alçament militar, d'una guerra civil i d'una brutal repressió? Que mai no es va presentar a unes eleccions democràtiques? Mereix respecte algú que ja no és viu, però que va ser, indirectament, el responsable de la mort de centenars de milers de persones, des de les primeres víctimes de la guerra civil fins als afusellats del 1975? De quin respecte parlen? Del que Franco (no) va tenir amb els seus súbdits? Quina barra!

Fa uns anys a l’horta de Xàtiva es cultivava de tot, i de tot teníem sempre a taula, fresc, acabat de collir. I supose que com a Xàtiva, arreu. Les polítiques agrícoles europees han anat arruïnant el nostre camp, fins que avui ni a Xàtiva ni a enlloc a penes queden llauradors. La major part de la fruita i verdura que comprem i consumim prové de lluny. I ara que el Parlament europeu ha aprovat un tracte de favor cap a Marroc, menjarem de més lluny encara. Res, però, serà fresc. I ho transportaran en vehicles contaminants. I els llauradors marroquins –jornalers tots– no viuran demà millor que avui, i avui ja viuen de puta pena. I com diu l'avís popular, qui no tinga que espere. Ells i nosaltres.

Temps era temps, jo creia en el Somni Europeu: una Europa de gent noble, desvetllada i feliç. Una Europa les institucions de la qual serien les més democràtiques del món, les més socials, i que mirarien tant per nosaltres, els europeus.

El somni que imaginàvem, com més se’ns ha acostat més s’ha convertit en el pitjor dels malsons. La política europea no solament ha arruïnat la nostra terra, també a nosaltres. Aquella Europa democràtica i social que anhelàvem és avui xantatge, extorsió, fatxenderia política, corrupció, capitalisme salvatge i criminal; i en conseqüència, més ruïna i més misèria per a nosaltres: menys drets, menys salaris, més explotació laboral. En suma, una merda. Europa és una puta merda! Que li donen pel cul a Europa i a qui prenga per Europa!