
Aquest país n’ha viscut molts de fenòmens migratoris: el recent, amb l’arribada de persones d’arreu del món, però sobretot de l’Àfrica, l’Amèrica llatina i l’est d’Europa, per treballar a la construció, als serveis o a l’atenció a les persones; la de bona part del segle XX, amb la vinguda de treballadors d’indrets diversos de la penínsiula ibèrica que feren possible la represa econòmica d’abans i després de la guerra; o la que més va transformar la societat del moment, la interna, amb el desplaçamernt massiu de població rural per treballar a les primeres fàbriques, tot situant-nos entre les primeres nacions industrialitzades del món. En direcció contraària, cap a fora, només l’exili republicà, l’any 1939, tingué una improtància numèrica significativa.
Ara podríem estar a punt de viure’n un altre d’episodi migratori. Menys extens, des del punt de vista quantitatiu, però que podria, en negatiu, deixar una forta empremta. No em refereixo al retorn d’una part, petita, d’aquesta immigració exterior. Només la gent de l’est del continent i d’alguns estats sud-americans estan retornant al seus països d’origen quan aquí perden la feina, els provinents d’Àfrica saben que allà no els espera res millor, tot el contrari, i les generacions que van venir d’Andalusia, per exemple, es resisteixen a deixar fills i nets per tornar al poble on van néixer, per molt que l’anyorança, sovint, els ha acompanyat tota la vida.