FAMÍLIA TIPUS




La sàtira política és una tradició a Gran Bretanya, i l'hem vist en memorables sèries de televisió (“Sí, Ministre” i la seva seqüela “Sí, Primer Ministre”) o en programes com a “Spitting Image”, igualment memorables. En el cinema no gaire, però ja dic, és un gènere en sí mateix. El britànic Armando Ianucci, respectat realitzador de la televisió britànica, ha fet una incisiva pel·lícula que retrata sense concessions la vida quotidiana de la política britànica en relació amb afers internacionals. Tot comença quan un Ministre, en Simon Foster (Tom Hollander), fica la pota en unes declaracions a un programa de ràdio sobre una possible guerra a l’Orient Mitjà. El país que entre els EUA i Gran Bretanya hi pensen envair no s’esmena en cap moment, això sí. En Malcolm Tucker (Peter Capaldi), furiós, el fa una esbroncada de consideració, amb el seu caràcter malhumorat i la seva parla grollera, sempre dient de juraments, el personatge més odiós de la pel·lícula. El Ministre rep al seu nou assessor, en Toby Wright (Chris Addison), i se’n van cap a Washington, a la Comissió que ha d'estudiar tot això, al Departament d'Estat americà. Però tot se'n va embolicant… Se'ns mostren les relacions EUA-Gran Bretanya, les maquinacions, ambicions i d’altres amb humor àcid, negre i sense concessions, sense personatges irreprotxables amb els que te’n puguis identificar. Quan el cineasta va mostrar la seva pel·lícula a membres del Departament d'Estat, aquests van dir que els sabia molt de greu, que així és com funcionen. És a dir, que el que mostra la pel·lícula, encara que és ficció, és molt real. En James Gandolfini, el Tony Soprano de l'excel·lent sèrie televisiva, fa un divertit paper com el tinent general George Miller, un rude militar americà. Hi ha diverses escenes divertides, com la delirant escena entre en Gandolfini i la membre del Departament d'Estat, la Karen Clarke (Mimi Kennedy), que hi entren a una habitació decorada com una botiga de joguines, i fan càlculs de quant seran els costos de la guerra amb una calculadora infantil amb sorolls i veus. Poques vegades se'ns ha mostrat al cinema com és de debò la política, sense embellir-la com en “Cavaller sense espasa” de Frank Capra, i a això ajuda l'estil semidocumental, amb cambra en mà gairebé sempre, nerviós i directe.
IN THE
http://www.imdb.es/title/tt1226774/
http://www.youtube.com/watch?v=d245reK0fdw&feature=player_embedded
http://www.youtube.com/watch?v=xYUqracf884&feature=player_embedded


El cineasta greco-francès Constantinos Costa-Gavras, conegut pel públic actual per les seves pel.lícules en anglès amb actors americans (“Missing”, “La caixa de música”, “Mad city”…), sempre ha afrontat les denúncies polítiques en la seva filmografia. El 1969, una de les seves primeres pel·lícules va guanyar l'Óscar a la Millor Pel·lícula Estrangera amb aquesta faula basada en una novel·la del grec Vasilis Vasilikos, ambientada a un país indeterminat i que parla d’un atemptat contra un polític de l'oposició (Yves Montand), i la investigació del mateix per un implacable jutge, una mena de Baltasar Garzón, interpretat per en Jean-Louis Trintingnant, amb l'ajut d'un periodista (Jacques Perrin, “Cinema Paradiso”). La dona del polític (la grega Irene Papas) assisteix desolada a la tragèdia del seu marit. És una lúcida faula política sobre les intrigues més terribles que poden haver al món de la política per tal d'eliminar adversaris o conservar inaudits privilegis. És una co-producció entre França i Algèria, amb alguns actors d'aquest país com a secundaris. Ritme àgil, amè i directe, sobretot gràcies al suspens que porta l'argument, la investigació del jutge i els “flaix-backs” de cadascun dels personatges interrogats, que com en “Rashomon” d'Akira Kurosawa, compten la història segons el seu punt de vista. Encara que sigui un país indeterminat, tot el que ens diu recorda al que va passar a Grècia abans del cop d'Estat del 1964 (la tristament famosa i sanguinària “dictadura dels coronels”) que va acabar amb la Monarquia en aquest país. El guió està co-escrit per en Costa Gavras i per l'escriptor espanyol, resident a França, Jorge Semprún, que també va escriure el de “La guerra s’ha acabat” i recentment el de la mini-sèrie televisiva franc-catalana “Allò era vida!” (Ah, c’était ça la vie!). Dues curiositats: en un moment de la pel·lícula, s'escolten uns segons d'una música amb sintetitzador, que després va ser utilitzada per en José María Iñigo per al seu programa de Televisió Espanyol “Estudio Abierto”. I la “Z” del títol ve perquè, en grec, vol dir “està viu”, lletra que la dictadura grega va prohibir, entre d’altres absurdes prohibicions que només les dictadures són capaços de fer. La banda sonora es d’en Mikis Teodorakis (“En Zorba el Grec”).
Z: * * * *
http://www.imdb.es/title/tt0065234/
http://www.youtube.com/watch?v=1NPJ9sPbH18&feature=player_embedded