Cercador per data
Els panegÃrics funebres a Manuel Fraga i el franquisme que torna
El traspàs a millor vida -com es deia abans- de Manuel Fraga Iribarne, ministre franquista i un dels pilars de la transició de la dictadura a la restauració de la monarquia parlamentària, ha fet aflorar novament les veus legitimadores del franquisme.
La contrareforma laboral del P.P.
El Partido Popular anunció en su programa electoral algunas medidas sobre las relaciones laborales, si bien optó por no explicitar el contenido exacto de las mismas a la vez que ocultaba conscientemente la mayoría de planteamientos que viene manteniendo sobre el Derecho del Trabajo. El contenido en materia laboral de la derecha española se explicita en su programa electoral en el apartado “Estabilidad y reformas para el empleo” y dentro del mismo en el apartado 1.4. denominado “Empleo seguro y flexible para todos” (...)
Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis
Molts mitjans de comunicació han titllat erròniament de tramposos els Germans Musulmans egipcis pel fet d'haver instal·lat taules de propaganda electoral a les portes dels col·legis el dia de les eleccions generals, i per haver organitzat serveis de seguretat al marge de la policia. Efectivament, i segons la llei electoral, això pot ser frau, pot ser delicte. Però cal tenir molt en compte que els Germans Musulmans no se salten la llei amb la mala fe del trampós. De fet, consideren que calia fer-ho perquè, per a ells, l'estat natural de les coses és que a Egipte hi governin els islamistes. Així, segons el seu criteri, s'han limitat a ajudar que les coses tornin al seu lloc.
Quan anunciïn, a la fi del procés electoral, la seva victòria i el possible pacte de govern amb els salafistes del Partit de la Llum, els mitjans d'aquí analitzaran els fets en termes de trencament i revolució: gran sorpresa, canvi, nou cicle... mentre que ells ho interpretaran com el simple restabliment de la normalitat. [+]
EX-LIBRIS I ESVÀSTIQUES
Quina sorpresa, no? Un ex-libris de Rudyard Kipling, l'autor de El llibre de la selva. Doncs no, no era nazi. L'esvàstica era un símbol comú de bona sort a tot el món, abans de Hitler. Aquesta és de 1.911
Aquesta segona és de la Força Aèria de Finlàndia, del 1.918.
I aquesta altra més moderna, no us sona?
DE MONTSERRAT ROIG
Estem acostumats a ocultar tot allò que és tèrbol, complicat, contradictori. No ens podem passar la vida analitzant la gent, tenim massa feina, el guió quotidià ha estat escrit perquè la vida s'escoli sense entrebancs, de manera pràctica i eficaç. Però la literatura es venja i, com que no és la vida, es fa ambigua.
GENIALITAT DE STEPHEN LEACOCK
Vaig arribar a ser tan hàbil amb la lectura del llatí i del grec, que podia agafar una pàgina qualsevol i distingir ràpidament de quina llengua es tractava només mirant-la.
Mossos, polis, minyons i fadrins
Anit vaig veure el documental 'La doctrina del Xoc' o Shock, trobe que realment paga la pena. A l'escola, a l'institut… Fins i tot al cinema a la fresca de qualsevol ateneu. Basat en el llibre de Naomi Klein, explica la implantació de les doctrines ultraliberals en economia, de la qual un dels exponents més rabiós és un feixistot americà, economista, Milton Friedman, partidari de la desregulació absoluta, i de les dictadures sagnants de Xile i d'Argentina, per exemple.
De tot plegat, al documental ixen imatges d'aquells dies amb policies aterroritzant la gent. Són imatges d'una època, que també és aquesta època: aquells soldats que es pixen damunt els morts, que encara tenen aquells presos d'aquella manera ací enllà, i et dius, aquests policies, i aquests militarots, no ens defensen. A nosaltres, de segur que no. Són els policies que colpegen al Cabanyal, en un desallotjament d'una plaça, entrenats a l'us i abús de la força contra la mateixa gent de sempre. No, tant se val el nom dels policies, quin cos representen, què diuen que defensen. Quan amollen la ràbia, o l'ofici, per disparar, per pegar, per colpejar, per atemorir, tant se val el nom. Sabem que no és per la nostra seguretat, ni per evitar-nos un risc. A nosaltres no ens defensen. De cap manera. Així que és com si, cada vegada que vivim aqueixa situació, tornàrem a aquella època que feien por, por de veritat. De les dictadures i de les falses democràcies.
Així que ara, quan uns quants mossos han tret la bandera i han atacat la llengua, ja ens esperàvem més o menys què podria passar, que el cos policial pega per aquest cantó. Que no els faran fora, ni els acomiadaran, que és el que caldria fer, de colp i sense tremolar. Al carrer. Perquè estem farts de patir, de saber que no ens defensaran, que no són per protegir-nos, ni a nosaltres ni als nostres valors. Al carrer, a trobar feina. Que n'hi ha que es voldran creure la llengua, els valors, els drets. Ja va bé de pensar que ells tenen la força, que en poden abusar. Al segle XXI, encara es pixen damunt els morts, ací a Barcelona, a València, a Amèrica… Són els cossos als quals se'ls permet de fer-ho.
Sí, ara n'eixiran que tots no són iguals. És veritat, ja passa, amb tots els corporativismes: amb els mestres, amb els funcionaris, amb els pilots d'avió, ja passa que n'hi ha de dolents i de més dolents. I de bons, també n'hi ha. Tots no som iguals. Però sempre acabem rebent els mateixos: encara sort, que fa temps que vam baixar dels arbres. Que són més civilitzats. Però solament que ho sembla, que ho són. Ho són de veritat?
- No ho sé, quantes vegades ens han colpejat? Quantes? I quantes vegades han colpejat homes com Fraga, o aquell altre d'ulleres de pasta grosses, Martín Villa…
Al remat, què colpegen, per què colpegen, per què es pixen…
De tot plegat, al documental ixen imatges d'aquells dies amb policies aterroritzant la gent. Són imatges d'una època, que també és aquesta època: aquells soldats que es pixen damunt els morts, que encara tenen aquells presos d'aquella manera ací enllà, i et dius, aquests policies, i aquests militarots, no ens defensen. A nosaltres, de segur que no. Són els policies que colpegen al Cabanyal, en un desallotjament d'una plaça, entrenats a l'us i abús de la força contra la mateixa gent de sempre. No, tant se val el nom dels policies, quin cos representen, què diuen que defensen. Quan amollen la ràbia, o l'ofici, per disparar, per pegar, per colpejar, per atemorir, tant se val el nom. Sabem que no és per la nostra seguretat, ni per evitar-nos un risc. A nosaltres no ens defensen. De cap manera. Així que és com si, cada vegada que vivim aqueixa situació, tornàrem a aquella època que feien por, por de veritat. De les dictadures i de les falses democràcies.
Així que ara, quan uns quants mossos han tret la bandera i han atacat la llengua, ja ens esperàvem més o menys què podria passar, que el cos policial pega per aquest cantó. Que no els faran fora, ni els acomiadaran, que és el que caldria fer, de colp i sense tremolar. Al carrer. Perquè estem farts de patir, de saber que no ens defensaran, que no són per protegir-nos, ni a nosaltres ni als nostres valors. Al carrer, a trobar feina. Que n'hi ha que es voldran creure la llengua, els valors, els drets. Ja va bé de pensar que ells tenen la força, que en poden abusar. Al segle XXI, encara es pixen damunt els morts, ací a Barcelona, a València, a Amèrica… Són els cossos als quals se'ls permet de fer-ho.
Sí, ara n'eixiran que tots no són iguals. És veritat, ja passa, amb tots els corporativismes: amb els mestres, amb els funcionaris, amb els pilots d'avió, ja passa que n'hi ha de dolents i de més dolents. I de bons, també n'hi ha. Tots no som iguals. Però sempre acabem rebent els mateixos: encara sort, que fa temps que vam baixar dels arbres. Que són més civilitzats. Però solament que ho sembla, que ho són. Ho són de veritat?
- No ho sé, quantes vegades ens han colpejat? Quantes? I quantes vegades han colpejat homes com Fraga, o aquell altre d'ulleres de pasta grosses, Martín Villa…
Al remat, què colpegen, per què colpegen, per què es pixen…
Endevinalla tèxtil
"Peluda de fora,
peluda de dins,
alça la cama
i fica el peu a dins."
(de cinc lletres)
Solució anterior: el cargol
peluda de dins,
alça la cama
i fica el peu a dins."
(de cinc lletres)
Solució anterior: el cargol
EINSTEIN SOBRE BARUCH SPINOZA
Crec en el Déu de Spinoza, que ens revela una harmonia de tots els éssers vius.
No vull creure en un Déu que només s'ocupi del destí i de les accions dels éssers humans.
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
