300 apunts

• marco
• enllaç permanent
• Personal
• dissabte, 16 de gener de 2010 | 23:22h

• Comentaris: 8
• Vull llegir la resta de l'article

Pobres carreters.

• jmsansalvador
• enllaç permanent
• dissabte, 16 de gener de 2010 | 22:29h

En una notícia caçada al vol ahir a la ràdio, la locutora informava que un trenta-tres per cent del total de la població de l’estat fuma com un carreter. Jo, que ja fa anys que he deixat el tabac, sóc conscient que abans fumava com una xemeneia o com una màquina de tren de vapor.

• Comentaris: 5
• Vull llegir la resta de l'article

Josep Maria Solé i Sabaté: "Revolució i esperança"

• jrenyer
• enllaç permanent
• Guerra 1936-1939
• dissabte, 16 de gener de 2010 | 22:23h

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

LA CANDIDATURA DE LA DESESPERACIÓ

• jordimarti
• enllaç permanent
• dissabte, 16 de gener de 2010 | 20:42h

Jordi Hereu i el PSC-PSOE barceloní han donat el tret de sortida a la campanya electoral de les eleccions municipals del maig de 2011. Una llarga cursa de 17 mesos davant de la que el socialisme barceloní i català no "repararan en gastos", especialment si són a costa dels contribuents, que som els que vam pagar la festa de l'acte de presentació de la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'Hivern de 2022.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

I nosaltres dient que patim una gran crisi.

• querbosch
• enllaç permanent
• dissabte, 16 de gener de 2010 | 19:46h

A Haití la mare naturalesa ha ensenyat del que es capaça, i que no te pietat ni dels més desfavorits.

Lliçons com aquesta, en han d'ensenyar que.....

• Comentaris: 7
• Vull llegir la resta de l'article

Torna Roba Estesa

• albinyana
• enllaç permanent
• Roba estesa
• dissabte, 16 de gener de 2010 | 19:44h

No. No s'havia acabat la cosa, que encara queda faena a fer.
Després del parèntesi provocat per l'edició del disc de Botifarra (ai, Pepet!), tornem a posar-nos en l'enviscâ.
Si no canvia la cosa, dilluns ens ajuntarem amb Miquel i Tóbal a vore com fem anar això de la música, decidim el format final de la caixa, i ho acabem d'una volta. Ara sí: aneu estalviant diners per a comprar-ne.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

A cop calent: "Tinent roí: escala a Nova Orleans", de Werner Herzog

• vador
• enllaç permanent
• 1.1.1. A cop calent
• dissabte, 16 de gener de 2010 | 19:31h

Tinent roí: escala a  Nova Orleans (Bad Lieutenant: Port of Call New Orléans / Teniente corrupto / Bad Lieutenant: escale à la Nouvelle-Orléans / Il cattivo tenente - Ultima chiamata New Orleans), de Werner Herzog

Dues imatges de la pel·lícula l'emmarquen prou bé. La primera, l'aigua tèrbola del Katrina, inundant una presó, amb serps...: efectivament, és d'un Amèrica estancada, de les aigües brutes d'aquella societat que no paren de pujar, és d'axò del que parla la pel·lícula. La segona imatge, gairebé al final, quan comença a sonar l'himne americà al moment definitivament victoriós del més roí agent de l'ordre, el triomf de la podridura en què s'està descomponent el que resta dels valors fundacionals d'aquell gran país...

No té pas gaire sentit que Herzog hagi fet aquest "remake" de la pel·lícula d'Abel Ferrara; però, posat a fer-lo, li ha donat una dimensió més social, menys individualista. Aquí, la crònica de l'enllotament del protagonista, més que una devallada cap a l'infern personal, és sobretot el mirall en què es refelecteix una visió dels EUA d'avui en dia.

Herzog esquiva bé el parany del "thriller". El relat de policies i delinqüents no és el que li interessa i, per tant, si li cal resoldre operacions policials amb expeditius recursos de guió o simplement deixant-ho en elipsi, ho fa i es queda tan tranquil, perquè el gènere cinematogràfic, per a ell, és un simple mitjà, per parlar dels personatges, el que arrosseguen i el que els envolta.

Intens, Nicolas Cage està prou bé. Certament, no acaba d'anar passat de voltes. Tot i que aquella corbamenta d'esquena... diria que en més d'algun moment no se'n recorda, que va carregat d'espatlla...

FOTO Tinent roí: nova escala, Nova Orleans, de Werner Herzog

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

"El cónsul de Sodoma"

• jordicc
• enllaç permanent
• Cultura
• dissabte, 16 de gener de 2010 | 19:29h

La pel·lícula tracta de la biografia del poeta Jaime Gil de Biedma i la seva personalitat complexa: fill de casa bona (dels administradors de Tabacos de Filipinas) però també homosexual i company de viatge de la intel·lectualitat antifranquista, condicions que, és clar, li van portar més d'un problema. Protagonitzada per Jordi Mollà (molt bona la caracterització) i altres coneguts actors, fent els papers de tota aquella tropa coneguda com gauche divine.

La cinta s'ha vist rodejada d'algunes polèmiques, preparades o no. Juan Marsé s'ha queixat de no quedar ben parat (en realitat Marsé sempre es queixa de totes les adaptacions de les seves novel·les, de les quals viu). D'altra banda, la proliferació d'escenes eròtiques ha fet que s'acusi al director de presentar la biografia de Gil des d'una òptica massa morbosa, oblidant aspectes més ideològics o estríctament literaris. S'oblida, en aquest sentit, que les pel·lícules són essencialment visuals. Filmar la vida d'un poeta no és tan senzill però la meva impressió és que el director Sigfrid Monleón (un director "fallero", segons l'engreït Marsé) se n'ha sortit.

Vaig visionar el film en companyia d'un professor de literatura espanyola que va entrar a la sala poc convençut i en va sortir donant el nihil obstat a una pel·lícula que farà que m'interessi més per aquest apassionant (i apassionat) poeta barceloní.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

L'HOMME À L'ENVERS. Fred Vargas

• Galdric
• enllaç permanent
• Literatura francesa
• dissabte, 16 de gener de 2010 | 19:08h

Fred Vargas és el pseudònim de l’escriptora Frédérique Audoin (1957), que triomfa molt a França amb les seves novel·les policíaques. Un amic me n’ha deixat una –així refresco el francès, de passada- i m’ha agradat força. L’homme à l’envers pertany al cicle del comissari Jean-Baptiste Adamsberg, que és un policia calmat i malencònic en grau escandalós. És un bon personatge i per això és una llàstima que només tingui protagonisme a l’últim terç de la novel·la. És una manera de trencar les convencions, ens podria dir la Vargas; hi ha convencions que és millor no trencar, li podríem respondre. El cas és interessant i rural: un llop mata xais per la contrada i, al cap de poc, també persones. Però, ¿i si en comptes d’un llop fos un home-llop? El fantàstic fa aparició, però, com que es tracta d’una novel·la policíaca, sabem que tard o d’hora les explicacions racionals triomfaran (com a les històries del Pare Brown de Chesterton). Hi ha un altre personatge interessant: Camille, ex d’Adamsberg, que, en companyia d’un vell i d’un negre, va a la recerca de l’home-llop conduint un camió de bestiar. Frega la inversemblança Fred Vargas, però se’n surt perquè escriu bé i els diàlegs són bons. L’argument, això sí, és escàs i el final s’endevina d’un hora lluny perquè, sent evident que hi ha haurà una sorpresa, només hi ha un candidat possible al títol d’assassí. En fi, un 6’5 en l’escala Ross MacDonald (és la meva escala per jutjar les novel·les negres o policíaques).  

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

TEXT DE L'EXPOSICIÓ QUIM MONZÓ

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dissabte, 16 de gener de 2010 | 18:44h

CAFÈ DE L’ÒPERA DE BARCELONA: ENCONTRE AMB SELF-SERVICE AL FONS

Nota primera: la pèrdua. Haver llegit un llibre una vegada és no haver-lo llegit. Crec que començava així el text que havia fet i esfilagassat alhora per mostrar els budells de les fibres dels fils que formaven la trama i l’ordit. Hi havia també una al·lusió a l’escriptor que sap dir els dies qualssevol, engrandits per l’ús de paraules falsament planeres, que esdevenen com un espai secret semblant al que hi ha a l’interior dels instruments de música. Intentava conciliar les coses pròximes i les llunyanes sense gaire èxit. Esgotava el camp del possible sense menysprear ni negar l’impossible, el desconegut. Era un text sense ni gota de greix retòric ni de nostàlgia. No el puc recordar amb cap frase literal i les boiroses no serveixen per res.

(...)

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article