Me’l vaig trobar en una cursa de bicicletes de muntanya. Tot muscle. El coneixia d’abans, del barri, dels bars del barri. Tenia mal veure i ho empitjorava amb consums diversos i companyies pitjors. Però ara estava net, insistia, i tot gràcies a la bici, 100 quilòmetres diaris, o més, i grans registres a l’sports-tracker. Era un supervivent de l’anterior gran crisis, la de finals dels 70 i bona part dels 80; la de les cues a l’Inem, la mala llet als carrers, la música disco, el Heavy metal i l’heroina. Fou una crisis llarga i dura, que ens va enganxar amb menys riquesa  familiar acumulada  i amb uns serveis públics molt més febles, però amb una organització popular i una consciència social molt més vives que ara. Igual que ho havien sigut els porros i posteriorment, amb l’eufòria, la cocaïna, pels joves que ara han fet o faran 50 anys, la droga generacional per excel.lència fou l’heroina; no perquè tothom en prengués, evidentment, sinó perquè la seva aparició va canviar l’ambient dels carrers i places i perquè, amb l’ajuda de la SIDA, va matar, només a la comarca, a dotzenes de nois i noies, sobretot, evidentment, als pobles més castigats per la crisi del tèxtil i la mineria.