No és humanisme

• Angelcanomateu
• enllaç permanent
• dijous, 15 d'abril de 2010 | 17:54h

L'ésser humà és extraordinari. També és sobregastador, egoista i egòlatra, però no vull entrar en eixe aspecte. Sí, dic que és extraordinari per una cosa que han explicat hui en classe. Mercè Rodoreda -la nostra Rodoreda- feia un realisme subjectiu, totalment oposat al que trobem, per exemple, en Enric Valor. Aquest realisme és com un mirall on només s'hi pot veure l'ànima de cada personatge: no ens dirà que plou, ens dirà que cau aigua; no ens explicarà que està enamorada, ens comentarà la pertorbació espiritual que té. Bé, això ja ho vaig dir en aquell mini-estudi. El tema era un altre.

El realisme subjectiu rodoredià és un realisme humà, mundà i terrestre. És sorprenent, però es coneix més una persona pel que somia que pel que sabem d'ella cada dia (alçar-se, llavar-se les dents, anar al treball...). No pretenc fer ací ara una explicació humanista, encara que no deixa de meravellar-me la quantitat de "misteris" (per anomenar-ho d'alguna manera) que no sabem. El subconscient, jo me l'imagine una cosa així com un senyor amb barba i jaqueta negra, ulleres de sol i el cabell blanc, d'uns setanta-cinc anys. Que cabró, el molt remalparit que ho sap tot!

El que deia: els somnis ens descriuen molt. Ens permeten saber quines pors tenim, transformades en lluites amb aranyes o serps; quins desitjos, amb el simple fet d'imaginar-nos menjant un pastís; o, què ens espera cada dia, alçant-nos amb una data al cap i una paraula.

Són tants els actes màgics que mai entendrem que, si fem per entendre'ls, ja tindrem mitja vida guanyada.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article