Cercador per data
El meu primer pa!
Feia setmanes que em rondava la idea però mai acabava de trobar el moment. I hui, finalment, m'he decidit: he fet pa!
Pastar-lo ha estat menys complicat del que pensava, i ara l'acabe de traure del forn (no s'ha cremat de miracle, aquest forn va a la seua!). La pinta i l'oloreta, de categoria. Demà veurem si de gust també està a l'alçada...
(He seguir una recepta bàsica i amb farina blanca, però per properes ocasions s'accepten suggerències!).
- Comentaris: 2
PASQUA-MORT-RESURRECCIÓ-VIDA
El passat dia 13 d'abril ha mort la meva sogra Montserrat.
Ja viu la Vida sense fi.
Estimada per tothom. No podria, ni sabria parlar d'ella, com ho fan els que l'han coneguda. Sí que ho farien les seves amistats que han emplenat, avui dia 15, la Basílica de Santa Maria de Mataró per pregar per ella.
Sí que us vull transcriure les paraules que he llegit, com a primera lectura en la celebració de l'Eucaristia.
Déu la té al seu si.
"Què espereu després de la mort?
Reflexió entorn la resposta feta pel Cardenal Suenens(1975)
Si no esperem res després de la mort, la vida té per nosaltres sentit? Té sentit el sofriment? Té sentit l’amor autèntic?
Aquestes dues realitats, el sofriment i l’amor autèntic troben una explicació raonable i satisfactòria a la llum d’una vida per sempre, eterna..
La perspectiva de l’eternitat no suprimeix però, el misteri, si més no almenys m’orienta, m’il·lumina i pot donar sentit a les realitats joioses o doloroses del dia a dia de la vida.
El que és vàlid per al sofriment ho és també per a l’amor.
L’amor veritable, profund, demana eternitat. L’home refusa d’estimar o de ser estimat només per un temps limitat.
L’amor veritable es desitja que duri per sempre. És una crida profunda a la victòria de la vida sobre la mort.
Aquest esdevenidor que esperem és llum per a la vida present, i això ja és una claror que no té preu.
Recordem-nos de les paraules de Sant Agustí: “El nostre cor se sent inquiet, o Senyor, fins que reposarà en vós”.
Per a un cristià, la vida més enllà de la mort és repòs i pau en Déu. I en ell, repòs i pau amb els nostres germans coneguts i desconeguts.
A la pregunta: “On anem després de la vida sobre la terra?”, vet ací la resposta: la mort no és un final. És un pas, un moment, misteriós, del camí de la vida que vam iniciar quan vàrem néixer i que esperem eterna. Deixem els sofriments passatgers per entrar en una joia que no té fi.
Beneït sigui el Senyor." 
PARAULES UNIDES A LA TERRA PER UNA TIJA INVISIBLE
Leones, ciervos, gamos saltadores...
Juan de la Cruz
una feina incessant: desnuar, fins i tot amb les mans fermades
vull escriure paraules cantores, no les vull fer per copejar, sinó per rescalfar, alegrar, protegir, encara que sigui només un instant
mots que ajudin a aixecar l'espinada i caminar de dret, dempeus
cap pensament sencer, només variacions d'humor, incoherències, trossos de vida feble, fragments precaris que suren dins un riu com fulles seques
i quan tornava de tancar les barreres la festa dels sebel·lins: ràpida, curta, efímera
podria ser una al·lucinació auditiva? un miratge sonor?
m'entendreix la frase que llegesc de Rilke al Doctor von Gebsattel quan refusa fer una cura psicoanalítica: "Il me semble hors de doute que, si l'on chassait mes démons, mes anges aussi auraient un peu, disons un tout petit peu, peur."
una llegenda: sant Nepomucè mor anegat en el riu Moldàvia el 1393 per ordre del rei Wenzl IV perquè no va voler trair el secret de confessió de la Reina
en honor del sant el costum era llançar al corrent del riu barques de paper que duien espelmes enceses mentre la gent cantava
confegir aigua, llum i cant, formes de pau i de bellesa
- Comentaris: 1
Canes juga amb l'agenda medià tica
Tradicionalment, el Festival de Canes anunciava la programació la setmana de Sant Jordi; és a dir, unes tres setmanes abans de l'inici del certamen. Enguany ho han avançat set dies. Això, és d'agrair perquè guanyem temps els que volem preparar-nos-ho. La sorpresa, però, ha estat gran aquest migdia, quan hem vist que tot just s'avançaven 16 títols de la Competició, en lloc de la vintena que hi ha d'haver; que, contra els 8 films que hi hagué l'any passat Fora de Competició, ara només se'ns parla de 5 pel·lícules (i, per exemple, encara ni s'ha donat a conèixer el film de cloenda); que, en comparació als 10 programats el 2009 en Sessions Especials, només n'hi ha 6 anunciats a dia d'avui; que, de la vintena que han de conformar Un Certain Regard, tan sols se n'ha donat a conèixer 18... I, com en altres ocasions també ja havia passat, queden pendents els programes de Cannes Classics, dels curtmetratges, de les exposicions...
La perplexitat dóna peu a una primera pregunta (ingènua) que hom es fa: per què ho han avançat una setmana, si era molt previsible que encara quedés alguna cosa per enllestir? (Convé recordar la llarga història que aquest Festival té de títols programats a ultimíssima hora o fins i tot arrancat el certamen, com queda força explicat a l'apunt Com se seleccionen les pel·lícules d'un gran festival? ). Per poc que hi pensis, però, de seguida te n'adones que no cal cap segona pregunta. És evident que, a hores d'ara, els responsables ja tenen tancats molts d'aquests capítols i que, si hi ha alguna pel·lícula que balla (perquè "no està enllestida" o perquè s'ha d'acabar de "negociar") o una carambola que se'n segueix ("si entra aquesta, cau l'altra, etc"), es fa difícil de creure que afecti a tanta quantitat de material: 4 o 5 títols de la Competitiva, 2 d'Un Certain Regard, 4 o 5 de Fora de competició, etc.
M'inclino a pensar que tot plegat és una simple i pura estratègia de comunicació, és a dir, un joc amb l'agenda mediàtica. De fet, cal reconèixer que han estat l'últim gran festival a fer-ho. Fins ara, mentre els altres certàmens de primera fila anaven fent un degoteig de notícies sobre la programació, escalfant motors progressivament; Canes es mantenia bàsicament ferm en l'actitud de reservar-ho tot per a la roda de premsa (la que tenia lloc al voltant de Sant Jordi). Sembla, doncs, que finalment s'han decidit a fer el pas, però això sí, a la seva manera: mantenint forta la convocatòria d'aquesta roda de premsa i... doncs a partir d'ara, el degoteig. Vol dir que fins avui no havia caigut cap gota noticiable de Canes? Tot al contrari. Seguint una agenda clarament preestablerta i que han anat madurant aquests darrers anys:
*Gener: es fa públic el nom del president del Jurat.
*Mitjan de març: es tanca oficialment la inscripció de pel·lícules i, en el termini d'una setmana aproximadament s'anuncia la pel·ícula d'inauguració.
*Final de març: es dóna a conèixer el cartell oficial i la imatge visual del Festival
*Poc abans de la roda de premsa: s'anuncia el/la mestre/a de cerimònies
*Mitjan d'abril: roda de premsa oficial de presentació del Festival
*De mitjan abril fins al dia de la inauguració: previsiblement aniran apareixent notícies (pel·lícules que completen la Competició i les altres seccions de la Selecció Oficial; homenatges, exposicions, el cineasta que impartirà la Lliçó de cinema...)
D'aquesta manera (si es confirma l'estratègia), Canes anirà sent notícia, també entre la roda de premsa i la inauguració, i no pas (com passava fins ara) que pràcticament hi havia un buit mediàtic d'es pot dir tres setmanes.
FOTO © Brigitte Lacombe – disseny gràfic Annick Durban Element visual del Festival de Canes 2010
CAPTAIN HORATIO HORNBLOWER (1951) Raoul Walsh (1)
Any 1807. Napoleó ame-naça Anglaterra. Només poden salvar el país els 300 vaixells de la Marina. El capità Horatio Hornblower (Gregory Peck, extra-ordinari) salpa de Portsmouth en missió secreta cap a un destí desconegut. Baixa fins al cap d’Hornos i es dirigeix, per l’oceà Pacífic, fins algun punt de l’Amèrica Central. Hornblower evita la costa, per no delatar-se, però la falta de vent allarga el viatge. S’esgoten les provisions de llima i molts mariners emmalalteixen d’escorbut. Finalment arriben a destinació: la fortalesa del sanguinari Julián Alvarado, un reietó que s’autoanomena El Sublime i que vol fer-se un petit imperi a costa dels espanyols. La guerra fa estranys aliats. Anglaterra proporciona de sotamà armes a Alvarado perquè Espanya hagi de treure tropes d’Europa per conservar les seves colònies americanes. Hornblower, fins i tot, captura un vaixell espanyol, el Natividad, i l’entrega a Alvarado. Poc després, però, s’assabenta que ara Anglaterra i Espanya s’han aliat contra Napoleó. Hornblower, doncs, està obligat a recuperar el Natividad. La batalla naval és impressionant, de les millors que s’han fet mai. Guanya Hornblower, el qual, poc després, davant de les costes de Panamà, recull una passatgera que fuig de les febres que delmen el país. Es tracta de la germana del Duc de Wellington, Lady Barbara Wellesley (Virginia Mayo, molt adequada). El viatge de retorn a Anglaterra dura mesos i sorgeix l'amor. Ella, tot i estar promesa, s’hi declara. “Sóc un home casat”, diu ell. “Oh!”, respon ella, avergonyida. “Oh!”, fa l’espectador a casa, contrariat. (Continuarà)
Cat. Radio sense la crosta, no és el que era.
El canvi de crosta no s'ha posat gaire bé als de Catalunya Radio. El darrer Estudi General de Mitjans, confirma que el lideratge que tenia la cadena pública, ja no el te, i encara gràcies que en Fuentes els aguanta la caiguda.
Una senyal que la nova crosta de Cat. Radio, no és la que molts dels seus oients volien, o que.....
L'HOME DE LES INSTÀNCIES! (Els Rastres del Sentit)
Ja veus, quin busca-raons estic fet: m’havia empassat la doctrina educativa dels mestres d’escola que animen a fer valdre els nostres drets i esbossar la nostra veueta crítica, el pluralisme, la participació ciutadana i bla-bla-bla. ¿A qui se li ocorre forçar la maquinària admistrativa per a obtindre una resposta clara per escrit? ¿No seria millor que el regidor del ram et diguera una inconcreció banal pel carrer o que el mateix Alcalde ho deixara tot en l’aire, enmig d’una xerradeta ambivalent a la plaça de l’Església? X, simpàtic – amb la simpatia carnavalesca dels bons cínics— em va dir, interjeccional: “L’home de les instàncies! Què vols?”. Heus ací, com l’alcohol del moment i la seua sobèrbia de sempre – una sobèrbia que s’expandia a través de formes curioses de narcissisme--, el van portar a etiquetar-me ràpidament. Deuria ser que hi havia qui no passava d’una instància: ¿per a què, si el poble funcionava com una bassa d’oli, tot i que hi haguera maror de fons? Però jo n’havia fet dues i ja era “l’home de les instàncies”. Imagineu-vos quina por hi havia escampada pel poble – alguns dels seus es vantaven de que no es movia una fulla en tot el terme municipal sense que el patró ho sapiguera-- i quina hegemonia tenia llavors el consell executiu de X fins semblar que cap ciutadà s’havia atrevit a escriure ni dues instàncies! Fins que X va ser derrotat en una moció de censura, em va tocar escriure’n moltes més de les que m’esperava, però aquestes ja no les signava jo: no hi havia lletrats disponibles i el nostre partit polític era xicotet. Al servei de l’hiperactiu regidor Z i també de la regidora A – una dona de criteri clar i incisiu--, en els primers anys d’oposició democràtica, vaig comptabilitzar al voltant d’unes 1800 instàncies, mocions d’urgència, propostes de reglaments, propostes de convenis, pamflets i altres tipus de documents ben diversos amb voluntat de ser oficialitzats. Sempre partint de zero, a voltes fent estudis comparatius de la paperassa d’altres ajuntaments. Si no fóra perquè el sorollós llenguatge dels diners ensordeix la música celestial de la dignitat moral, m’entraria el riure quan pense en els advocats que hagueren demanat un minuta d’unes quantes desenes (o centenes) d’euros per presentar-te al jutjat local un simple formulari rebregat i estereotipat – sense ànima verbal—copiat i enganxat del repertori pertinent...
Un dia de primavera de l’any 1.991 vaig entrar a un despatx de l’Ajuntament de Circumdània per a esbrinar, com a ciutadà, un tema públic que m’afectava: l’alcalde X s’estava prenent whiski en companyia del regidor més lleial (n’acostumaven a tenir un només) i de la seua cosina, Y, directora d’una àrea d’activitat municipal. En eixe moment, l’Equip de Govern em devia la resposta – retardada, ja havien passat tres mesos—de dues instàncies on demanava informació que em corresponia.
Imatge: Moment de treball a un local del moviment democràtic valencià. De la saba i de la ceba, ¿el sebastianisme es basta? Vegeu quins principis més útils: http://ensayopessoa.blogspot.com/2007/08/el-nuevo-sebstianismo.html . Podeu contrastar aquest llarg apunt modest amb el comentari que fa la nostra companya Elsa Forges de La Síndrome d'Stendhal a propòsit d'una pel·lícula recent sobre els escriptors polítics: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/165088 .
[Hi ha molt més: l'article continua clicant avall...]
L'error etern: emmerdar-se amb Espanya! __ EA 1575
---------------------
Aquesta resposta la he penjada al post del Blog de Pere Aragonès:
"Garzonada" contra Garzón
"El jutge Baltasar Garzón s’ha destacat, des del tribunal d’excepció que és l’Audiencia Nacional, per polèmiques actuacions judicials, que sempre han comptat amb un vernís teatral i focs d’artifici. Al costat d’actuacions contra la corrupció i les dictadures com el cas Pretòria, el cas Gürtel i la persecució d’Augusto Pinochet, Garzón és un dels pares de l’extensió del tipus delictiu pertinença a banda armada a organitzacions polítiques i persones individuals que, malgrat no tenir cap paper en la comissió d’actes terroristes, només comparteixen objectius polítics o ideologia amb una organització armada. Una doctrina que Grande Marlaska ha portat fins a l’extrem en el cas Egunkaria. Massa sovint, també, ha protagonitzat instruccions judicials que s’han fet públiques amb la detenció de desenes de persones, la majoria de les quals quedaven en llibertat sense càrrecs al cap de poques setmanes.
És cert que cal valorar de Garzón la valentia d’enfrontar-se a l’extrema dreta espanyola investigant els crims del franquisme, obrint diligències per poder trobar i exhumar cadàvers de persones assassinades pel franquisme. Grups d’extrema dreta com l’autodenominat “sindicat” Manos Limpias, que han actuat sovint com a acusació particular en causes instruïdes per Garzón, ara fan seure al magistrat a la banqueta com a acusat d’un delicte de prevaricació.
El progressisme espanyol, aquell que decreta la justícia des de la càtedra, que porta El País sota el braç i que calla davant els atacs feixistes als Països Catalans, han organitzat un grau sarau per defensar el jutge de l’extrema dreta espanyola, i pretenen que ens apuntem al sarau. Ho sento, però no m’hi trobaran, perquè va ser Garzón qui va orquestrar una operació judicial i policial que ha acabat gravada a la memòria amb el seu nom on es va detenir desenes d’independentistes, molts dels quals van ser torturats i maltractats. L’any 1992, Garzón va convertir l’any olímpic en una etapa d’horror per a desenes de persones i les seves famílies i amics, i davant les denúncies de tortures que van formular en les seves declaracions els independentistes detinguts, es va negar a investigar-les. Una negativa que ha estat condemnada pel Tribunal d’Estrasburg [sentència en format word], que considera que Garzón hauria d’haver investigat les denúncies de tortures. Vicent Partal deia fa uns dies que no defensaria Garzón. Ja en som dos.
Paraules de Molinero
"La meva angoixa ve de com pot ser que les institucions no s'impliquin en un tema que la gent necessita. M'agradaria que fins i tot el Parlament fes un pas".
"No puc entendre aquesta por de les institucions".
"No poden decidir des de 600 quilometres el que he de fer jo, a on s'han de gastar els meus diners i si hem de ser solidaris".
"Nomes que (el TC) retalli l'Estatut, estaria retallant la voluntat dels catalans, i aixo ja es suficient. Per aqui no hi podem passar."
"Potser (en un referendum) no sortiria majoritariament el si, pero ens faria creixer a tots, ens fariem mes grans i estariem mes preparats per d'aqui a quatre anys tornar-ho a intentar".
Fragments de l'entrevista de l'Avui a Justo Molinero, president de Teletaxi, sobre les consultes per la independencia. Un "altre catala", com diria Candel, una mena de Montilla molt mes agosarat, clarivident i anant en la direccio correcta.
[Per problemes tecnics, potser un virus informatic, el teclat no em deixa posar els accents]
- Comentaris: 1
Canes 2010 · Un Certain Regard: "Hahaha", de Hong Sangsoo
Hahaha (Hahaha)
Director HONG Sangsoo. Guió Hong Sangsoo. Productor executiu Hong Sangsoo. Producció Jeonwonsa (Seül, Corea del Sud). Durada 1h56.
Repartiment KIM Sangkyung (JO Munkyung), YU Junsang (BANG Jungshik), MOON Sori (WANG Seongok)
Nota sinòptica Dos amics; l'un, director de cinema que vol anar al Canadá per acabar els estudis; l'altre, un crític de cinema. Troben una noia...
Sinopsi JO Munkyung, director de cinema, preveu deixar Seül per anar-se'n a viure al Canadà. Pocs dies abans de marxar, fa una copa amb el seu gran amic BANG Jungshik, crític de cinema. En aquesta vetllada, ben regada d'alcohol, els dos amics s'adonen per casualitat que fa poc tots dos van ser a Tongyeong, una petita ciutat arran de mar. I, coses de beure massa, decideixen parlar l'un del viatge de l'altre, amb la condició de no revelar sinó els millors moments. Ni tan sols parant compte que, de fet, hi van ser alhora, amb la mateixa gent, les evocacions d'aquell estiu tòrrid es fan enfilant talment un àlbum de records.
Tràilers i retalls [Tràiler VO] [Retall Festival de Canes VOSF] Webs oficials [x]
Festival de Canes 2010 [Un Certain Regard: "HAHAHA" (fr / ang / esp)] Premis al Festival de Canes 2010 [Premi "Un Certain Regard"]
***
Articles en aquest blog [Últim apunt des de Canes 2010] [Tot Canes 2010] [Tràiler]
Comentari [Vull llegir la resta de l'article]
***
Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]
Vendes internacionals [FineCut] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [x] Dist. it. [x]
***
FOTO Hahaha, de Hong Sangsoo
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Carles Bassaganya i Serra
Carles Bassaganya i Serra
Aquest divendres, acte inici de campanya al Ripollès. Teresa Jordà i Oriol Junqueras
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
Que les garsonades se'ls mengin vius!
El gran error dels catalans sempre ha estat emmerdar-se amb ecspanya.
Ja ha arribat l'hora de trencar políticament amb Espanya, amb el Garzon, amb els que el protegeixen i amb els que el jutgen.
Prou d'Espanya!
Lluny d'Espanya!
Fora d'Espanya!
Independència ja, ruptura ja!
----------
24 juny 2006
Trencar fibres de subjecció
Publicat el 24/juny/2006
No hi ha passos intermedis des de l’autonomisme cap
a la Independència. Com diu el poble savi, "per a fer una truita s’han de trencar els ous!"
Ens cal fer passos concrets de trencament des d’ara mateix; ens cal traspassar contínuament la seva ratlla vermella. Hem d’esdevenir contínuament infidels i molestosos a la seva pretesa correcció política. Hem de trencar! Trencar lligams contínuament. Trencar fibres de subjecció i d’encaix l'una darrera l’altra!
"El nord de la nostra política és i ha d’ésser trencar amb Espanya!" (Catalunya Acció dixit).
Algú ha d’aglutinar als que de veritat volen reconstruir
nacionalment Catalunya.
Cal una entitat única i potent que aglutini a tots els patriotes i que en faci
d’estat major; l’equivalent a un partit polític català que actuï des de fora
del joc partidista establert per la Constitució Trampa Espanyola. Constitució
trampa perquè està pensada i redactada per a subjugar Catalunya i de tal manera que legalment no hi hagi possibilitat de sortir del «atado y bién atado». Constitució trampa perquè a més va ser redactada des de l’ombra a punta de pistola i encara avui conté amenaces militars en el seu redactat; no és una constitució a favor del Poble Català sinó en contra del Poble Català i els seus drets nacionals inalienables.
Els partits polítics catalans actuals mesclen l'administració del país i la reconstrucció del país. La reconstrucció sempre queda aparcada en segon terme i molts cops oblidada, i aquesta és una de les causes principals per les què el nostre país no avança nacionalment des de la mort del dictador. Cal treure la direcció de la reconstrucció nacional fora de la dinàmica dels partits, de la dinàmica de les necessitats immediates de les administracions autonòmiques i municipals que sempre acaben callant i posposant la necessària reconstrucció nacional davant les necessitats de finançament del dia a dia que intel·ligentment i de forma maquiavèlica manté controlades amb mà de ferro l’administració estatal espanyola.
Qui veritablement sigui patriota i vulgui Catalunya lliure i plena no pot fer ni el sord ni el desentès a aquesta persistent crida d’alliberament que emana dels catalans i catalanes, d’entitats i col·lectiusd’arreu dels diferents territoris dels Països Catalans, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó.
Salvador Molins i Escudé