Aquells anys 70...

En el decurs d’aquest mes de març, una feliç iniciativa: “Rambleros”, evoca a través de diversos espectacles i taules rodones la Barcelona jove dels 70.

Un d’aquests espectacles, dirigit per Joan Ollé, és el muntatge teatral “Rebels amb causa”, en el qual, entre altres personatges, s’evoca la figura de José L. Pérez Ocaña, pintor, travestí vocacional i “teatreru” —com ell mateix es definia— que va omplir la Barcelona d’aquella època, i ben concretament la Rambla, de colors i, sobretot, de llibertat.

Avui em plau, en homenatge seu, adherir-me humilment a la feliç iniciativa de “Rambleros”, a través d’aquest petit article que vaig escriure un dia de l’any 1983, per a la revista Lambda, poc tems després de la prematura mort d’aquest extraordinari personatge.

ADEU, OCAÑA!

Ara que alguns corbs que van rondar, àvids de morbositat, la teva mort sembla que ja han callat, benvolgut, recordat, irrepetible Ocaña; ara que ja no ets pantagruèlica menjança dels teletips o de les primeres planes dels diaris; ara que ja han deixat de gronxar-se sobre el trapezi espectacular de la teva mort molts dels qui en vida et blasmaren i potser, pobrets!, fins i tot et compadiren; ara que ja t’hem començat a oblidar  –i, doncs, que et pensaves, nene!– vull adreçar-te el meu adéu, impotent i banal, però tanmateix afectuós, molt afectuós, mitjançant aquesta revista dedicada especialment a nois “sensibles”.  T'agrada l’eufemisme?

Et vaig conèixer-te ja fa anys. Eren aquells anys 74, 75, 76… quan passejaves el teu reialme de colors sobre una rambla il·lusionada, esperançada amb esperades llibertats. Fou el dia que en Ventura —en Ventury Century Pons, que li dèiem— em va trucar per demanar-me  que amb la meva furgoneta de free lance del periodisme,  que era el que jo aleshores practicava, l'ajudes a traginar els ninots —loh munyecoh!— que havies creat per la seva-teva, teva-seva pel·lícula ' Ocaña, Retrat intermitent, a la producció de la qual, indirectament, orgullosament, jo havia contribuït a fer possible. Fou una nit molt bella, aquella nit! Dintre la furgoneta et portàvem també els vestits i les 'bataj de cola" que havies de lluir en el decurs de la pel·lícula. Vam pujar a casa teva: Plaça Reial número, 9, i em reberes amb un desmesurat, espectacular petó. Por Dioj, que hombre! 

Després, ens feres avançar pel mig d'un atapeït parament de cortinatges, màscares, mare-de-deus, rostres desfigurats de paper maché, tubs de pintura oberts que omplien de sentors químiques l'estança, una estança, mig delicada, mig espaordidora, on s’evocava barrejadament Cocteau, Garcia Lorca, Goya i Allan Poe.

M’ho vas ensenyar tot, fins i tot el teu cos, amb el pretext artístic d’emprovar-te els vestits que t’acabavem de portar. Nene, te guhta mi poja?  No la encuentraj divina?  Eres la llibertat i vas sembrar entre nosaltres un torrent de colors!

Més tard, quan ja eres famós, et vaig tornar a trobar, a Eivissa. L’atzar va fer que la masia que tu habitaves fos veïna —només uns dos-cents metres— de la masia que habitava jo. I un dia vas dir-me: Oje, nene! Ehta tarde t’ejpero en mi caza!. Voy a haser-te agua de romero. 

I així fou. Em feres “agua de romero”. Estàvem sols:  De tant en tant,  recordo— feies que la teva bata s’obris i, com qui no vol la cosa, presentaves als meus ulls la visió, neta i fugaç alhora, del teu sexe. Jo em sentia una mica violent. Ningú, però, ho hauria fet aquella exhibició  amb tanta finor, amb tanta gràcia i... amb tanta llibertat.

L'ultima vegada, ai!, que ens vam trobar va ser, a la plaça de Sant Jaume, un parell de mesos abans que la mort se t'endugués.  Em comentares l'exposició que portaries, ai!, a Andalusia.  I em censurares que jo no hagués vingut a veure-la quan l’havies muntat a Barcelona. —Xo, en cambio, zi que vine a la precentacion de tu libro! 

No sé quina excusa vaig donar-te. El que si recordo es que et vaig trobar distint.  Ja no hi havia en el teu rostre l’espontaneïtat i la vitalitat d'abans.  Em vares recordar (només el bombí i el maletí eren els mateixos ) aquells personatges que, assolats pel temps i els desenganys, esdevenen una caricatura, una imitació forçada del seu passat esplendorós. Em vares semblar un deu al qual haguessin robat de sobte l'ambrosia i que, com un nou Tàntal, es disposava a recuperar-la  al preu que fos.

Quan vaig saber de la teva mort, vaig voler resseguir  —sempre he estat un decadent de via estreta— les teves passes per aquell tros de Barcelona que tant estimares i que tant il·luminares: la plaça Reial, el Cafè de l’Òpera, la Rambla...

A la plaça Reial, sota la visió dels set balcons de casa teva  —dramàticament closos— una dona d'uns cinquanta anys amb aires de gitana parlava de tu amb la gent que tenia al costat. Va dir que et coneixia i que t'estimava, i que, si hagués tingut diners hauria posat una bandera catalana i altra, d'andalusa, a l'ampit de la seva finestra. Vivia davant teu. Em va parlar del bo que eres i del molt que l'havies ajudat.  —No te preocupej, gitana, que te vendrán tiempoj mejorej! Que lo zé!, i em va assegurar també que ultimament no eres gens feliç perquè tenies un amor tan gran com impossible.  —I ze ha vejtido de pórvora i ha querido morirze. Era mu bueno i mu artijta, pero ejtaba mu solo urtimamente.

I si jo ara t’escric, benvolgut, recordat, irrepetible Ocaña, és per donar-te les gràcies per tota l’alegria, la imaginació i la rebel·lia que ens vas saber comunicar: Vares ser la "reina" indiscutible de la Rambla en un moment d’eufòria i d’esperances d’alliberament personal, nacional, i social  que mai no oblidarem i que ningú  mai — ja mai— no ens podrà treure, Però, com a tots, et van destronar del teu reialme, el desencís, les renuncies i els pactes que altres feren en nom nostre. I et vares convertir, sense adonar-te’n, en el paradigma més vistós de la nostra col·lectiva frustració.

Saps? Si jo pogués, col·locaria a la banda dreta del Cafè de l'Òpera,  que fou durant tant de temps el quarter general de les teves fantasies, una placa amb una llegenda que diria: “En record i agraïment a José Luís Perez Ocaña, pintor i persona lliure, que feu de la seva homosexualitat, orgull, art i bandera, que visqué permanentment enamorat d’Andalusia, on va néixer i on va morir, i de Catalunya, on creà i on estimà incansablement, i que, en uns anys d’esperança col·lectiva, va saber omplir aquesta rambla de colors"

Josepmiquel Servià