Serrat / Miguel Hernández

• mamoya2
• enllaç permanent
• Ciutat
• dilluns, 15 de març de 2010 | 08:55h

Pos el darrer disc compacte de Serrat i de Miguel Hernández, i tot d'una se sent 'si hay hombres que contienen un alma sin fronteras', la veu que sembla provenir des de la joventut, des que vaig comprar aquell disc magnètic que em va empènyer a llegir més poemes, i a aprendre de cor la gran 'Elegía a Ramón Sijé' i 'Vientos del pueblo me llevan', la intensitat vital d'un jove que escrivia poemes i que se n'anà a Madrid des d'Oriola i que per ventura fou el gran poeta de la Guerra Civil, però aleshores a Barcelona encara no sabíem el que ara sabem, és a dir: que Miguel Hernández no era tan estimat com suposàvem pels seus amics García Lorca o Rafael Alberti, ben al contrari: el consideraven un jove de segona fila, i el rebutjaven com si fos un pagès amb qui no es podia anar a segons quins llocs, sembla que el seu amic lleial fou Vicente Aleixandre, que conta que a vegades en caminar per Madrid en Miguel Hernández desapareixia com un fantasma i que de sobte el sentien riure a les totes dalt d'un arbre, l'alegria de la senzillesa que després es transmutava en la tragèdia dels seus versos carregats de tristesa, 'hoy sólo tengo ansias / de arrancarme de cuajo el corazón / y ponerlo debajo de un zapato', a poc a poc entenem que les nostres idealitzacions de la joventut han de ser matisades, esporgades, compreses des de l'experiència, agaf el llibre d'un prestatge de ca meva, de Losada, 1971, que ha sobreviscut després de tants de canvis de casa i de ciutat, i obr a l'atzar i llegesc a 'Viento del pueblo':  "Los quince y los dieciocho , / los dieciocho y los veinte.../ Me voy a cumplir los años / al fuego que me requiere, / y si resuena mi hora / antes de los doce meses, / los cumpliré bajo tierra. / Yo trato que de mí queden / una memoria de sol / y un sonido de valiente", xuclava les emocions des de la realitat, i tot era u: la realitat i la projecció de la seva ànima sobre la realitat, i per ventura els seus versos sonen a joventut però també a passat rigorós i una mica allunyat definitivament de nosaltres, però a mi m'agrada agafar el llibre de fulles esgrogueïdes i llegir-ne algunes pàgines, i deixar que canti una estona Serrat, i confondre en la meva memòria aquest disc compacte amb el disc magnètic de fa devers quaranta anys. 

Foto: VENT, de Pep Llambias, Cala Estancia 

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article