Fidels a la utopia

• rpala
• enllaç permanent
• dilluns, 15 de març de 2010 | 10:49h

Tots els processos d'alliberament necessiten la seva banda sonora. Durant els setanta, els catalans vam tenir la Nova Cançó (vam tenir moltes altres coses, sí, però l'imaginari de les nostres lluites ha quedat marcat per la Cançó). Amb la restauració monàrquica i l'adveniment d'això que en diuen democràcia, tots aquells qui apostaven per la ruptura van quedar orfes de molts referents. Els cantautors seguien jugant el seu paper, i en alguns casos generant grans obres. Però a nivell col·lectiu feia falta anar més enllà. El 'rock català' estava molt bé a nivell de regeneració i normalitat, però no complia una funció d'agit-prop. En el desert tenebrós de finals dels vuitanta, hi havia moviments i hi havia ganes de trencar esquemes. I els primers que es van aconseguir fer-ho van ser Brams. [Més]

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article