
Ahir, com cada segon diumenge de febrer (vegeu aquí), es va celebrar al cementiri de Sant Gervasi l'homenatge al poeta Joan Maragall. Enguany amb una mica més de prosopopeia ja que la trobada va servir de punt d'arrencada de l'Any Maragall, un període que s'obre ara i es clourà a finals de l'any vinent en el transcurs del qual es farà la commemoració del segle i mig del naixement del poeta, el 1860, i del centenari de la seva mort, el 1911. (n'hi ha més)

Ho diu avui PÀGINA 26, Albert Ferrer m'ho passà la setmana passada per mail. En la foto que us adjunte podem veure-los en la visita a l'antiga Llotja de pescadors -una de les víctimes de l'enderroc- que conforma un espai d'habitatges i de relació comunitària de singular valor arquitectònic. Açò és semblant a que volguérem carregar-nos una SIEDLUNGEN HOF singular berlinesa o vienesa. La resta d'Europa no ens ho permetria. Per a que ens respecten cal començar a respectar-nos a nosaltres mateixos.
En la foto, amb Antoni Furió, apareixen Maribel Doménech, Conxa Villora, l'amic i col·lega Vicent Gallart (de Salvem el Cabanyal) i el propi professor d'història de l'art de la UV -i també amic i mestre- Albert Ferrer i Orts.
Furió
es posiciona sobre el Cabanyal i proposa que els Erasmus residisquen al barri
Si aquest dimecres era Esteban Morcillo, qui va es va desplaçar a Ontinyent per
visitar l'extensió universitària de la capital de la Vall d'Albaida, ara és el
catedràtic d'Història qui dóna la seua opinió sobre una qüestió roent. Antoni
Furió ha visitat aquest dijous el Cabanyal, amb veïns agrupats en la plataforma
que s'oposa a la prolongació de Blasco Ibáñez. El candidat a rector, que ha
estat acompanyat durant el corregut per Maribel Doménech i Vicent Gallart,
portaveus de Salvem el Cabanyal, ha comentat que la Universitat de València és
la segona d'Europa pel que fa al nombre d'Erasmus que rep i la Politècnica, la
cinquena.
En aquest sentit, Furió ha afirmat que «un Cabanyal rehabilitat seria
un lloc de residència ideal» per a aquests estudiants, perquè el barri es troba
situat entre els dos campus universitaris i la mar. ![]()

(M'envien aquesta nota de premsa sobre un cas repressiu a Tarragona. Llegiu-la i difoneu-la)

Coincidint amb la festa de les Farinetes, que cada any se celebra a Pardines el diumenge de Carnaval, la petita vila del Ripollès on passo molts caps de setmana ha viscut avui un moment especial. A la una del migdia, s'ha inaugurat oficialment la rehabilitació i ampliació de l'edifici de l'Ajuntament, en un senzill acte que ha omplert a vessar la nova sala d'actes municipal amb una vuitantena de veïns i visitants. L'edifici ha crescut en altura (una planta més) i també en profunditat, s'ha dotat d'un ascensor, i ha remodelat a fons totes les seves dependències, guanyant alhora una comfortable sala polivalent al soterrani, que ja vam estrenar la nit abans en el ball de Carnestoltes. L'hem pogut visitar a fons després de l'acte i m'ha semblat que s'hi ha fet una remodelació molt interessant, amb molta llum a totes les sales i dues grans terrasses amb vistes immenses cap a la vall, en una de les quals s'hi ha fet avui el piscolabis posterior a la inauguració.
(N'hi ha més)
La Vaca no vol creure, vol saber. Creu que no creu, i sap que no sap. Sap, també, que, qui creu saber, no sap que el que creu que sap realment no ho sap sinó que ho creu i que... D'acord, prou, Vaca, prou!
Tot ve d'una conversa sobre el canvi climàtic, on la Vaca va dubtar que una previsió la pogués encertar. L'hi van recriminar, però no amb arguments científics, sinó ideològics. Els bons no es podien equivocar, venia a ser el que li van dir. Ja ho veurem, va pensar la Vaca. Doncs ara ho veiem.
Un bon article de l'1-2-2010 de La Vanguardia, que es reprodueix complet (si no es veu a continuació cliqueu a "vull llegir la resta de l'article"), mostra que no val qualsevol cosa que porti una bona etiqueta i que, inclús els científics, s'han de basar en el rigor.
La Vaca vol fer constar, però, que això no treu ni dóna raó sobre què està passant respecte el clima. Va a favor que ens ho qüestionem tot, encara que siguin els nostres.
![]()
Avui, al Festival de Berlín:
Competició
Caterpillar (Kyatapirâ / Caterpillar), de Koji Wakamatsu. Als 73 anys d'edat, aquest cineasta japonès, políticament radicalitzat a final dels anys seixanta, presenta aquest seu nou film sobre els pares del jovent que es va revoltar als seixanta i els setanta. Vaig concebre'l (ha declarat) quan estava fent "United Red Army" (el seu anterior film). Vaig adonar-me que per a entendre aquell jovent, calia primer una pel·lícula sobre l'època dels seus pares, al moment de la Guerra del Pacífic. Efectivament, la protagonista és ara una dona, de qui tothom espera que se sacrifiqui per fer-se càrrec del marit, un tinent que ha tornat sense cames ni braços de la segona guerra xino-japonesa.
L'atracador (Der Räuber / The Robber / Le braqueur), de Benjamin Heisenberg. Inspirada en fets reals, explica la història d'un corredor de marató i assaltador de bancs, addicte a les endorfines, al moviment continu, corrent com a exercici o fugint de la policia, tan meticulós i reeixit en els entrenaments com en els robatoris, sense cap altre objectiu que córrer i fugir, córrer i fugir, córrer i fugir...
Un home prou bo (En ganske snill mann / A Somewhat Gentle Man), de Hans Petter Moland. Havent començat la seva carrera amb dramàtiques històries de notable càrrega psicològica -L'últim tinent, Zero Kelvin, Aberdeen-, el cineasta noruec Hans Petter Moland s'ha decantat més cap a l'humor als seus dos darrers treballs: Camarada Pedersen, sàtira social tragicòmica de 2006, i la comèdia força negra que enguany presenta en competició a Berlín.
D'entre les propostes de Panorama
Welcome to the Rileys, de Jake Scott. El fill de Ridley Scott ha deixat estar una estoneta la seva feina amb videoclips de renom i publicitat "top ten", per tornar a dirigir una pel·lícula de ficció. Deu anys després del seu debut amb Plunkett & Macleane, ara ens serveix la dramàtica història dels Riley: des de la mort de la filla, aquesta parella no aixeca el cap, fins que el marit (James Gandolfini) topa amb una professional de l'striptease de només 16 anys d'edat (Kristen Stewart) i decideix protegir-la, substituint d'alguna manera la mancança de la pròpia filla, cosa que el reviscola i acaba provocat que la seva dona (Melissa Leo) faci el pas de trencar la reclosió anímica i, encarant angoixes i neurosis, surti finalment de casa seva per anar a retrobar aquest marit, en un viatge que esdevé tant un retorn a la vida, com un repte a les seves forces, que de mica en mica va recuperant. Més informació [Sundance 2010 · US Dramatic Competition]
D'entre les propostes de Fòrum
Nénette, de Nicolas Philibert. L'autor de reconeguts documentals com Être et avoir i Retour en Normandie, ha dedicat aquest seu nou treball a una orangutan que, nascuda el 1969 a la selva de Borneo, s'ha convertit en l'estrella del Jardin des Plantes, de parís, i, als seus 40 anys, ja atresora una veterania superior a la del personal que treballa en aquell equipament. Anomenada Nénette, cada dia veu passar per davant la seva gàbia centenars de visitants, que fan comentaris... Més informació [Les Films du Losange]
D'entre els títols que es projecten a Berlinale Special
Què més vull? (Cosa volglio di più? / What More Do I Want? / Que veut-on de plus?), de Silvio Soldini. L'amor adúlter de la parella protagonista (Pierfrancesco Favino i Alba Rohrwacher) pren el caire d'un complot clandestí, amb trobades secretes, afectes dissimulats, cites d'amagat per fer l'amor en un hotel. Fins que ella decideix que la mentida no pot durar més: d'aquest amor intens que està vivint, n'espera més; per molt que ell tingui dona i fills, i ella, un company.
Moloch Tropical (Moloch Tropical), de Raoul Peck. La tràgica situació que es viu a Haití fa que es pari especial atenció a aquest film en què l'antic ministre de Cultura del país i cineasta, Raoul Peck, ha volgut explicar la cara oculta del poder, en el que és una ocasió inesperada de tornar al que fou la meva experiència política a Haití (..) i reviure de manera shakespeariana la tragèdia i la imbecilitat d'aquesta revolta de seixanta anys. Enlloc com a Haití, l'època actual ha dut tanta confusió i absurditat.
Revolución, film d'episodis dirigits per Mariana Chenillo, Patricia Riggen, Fernando Eimbcke, Amat Escalante, Gael García Bernal, Rodrigo García, Diego Luna, Gerardo Naranjo, Rodrigo Plá, Carlos Reygadas. Fa cent anys, la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz esdevingué l'esclat de la revolució mexicana. En aquesta pel·lícula de 10 curtmetratges, 10 directors evoquen el període de revoltes violentes que van trasbalsar el país de dalt a baix.
***
Tota la programació de la jornada [Programa 15 de febrer (dl) - Berlín 2010]
***
Cròniques, notícies i articles d'aquesta jornada de Berlín 2010, a la nostra premsa
Humor escandinau (Bernat Salvà, Avui): Un home prou bo, de Hans Petter Moland; L'atracador, de Benjamin Heisenberg, i Caterpillar, de Koji Wakamatsu | ‘Caterpillar’ deixa empremta a Berlín amb el seu morbós antibel·licisme (Nando Salvà, El Periódico): L'atracador, de Benjamin Heisenberg; Caterpillar, de Koji Wakamatsu i Un home prou bo, de Hans Petter Moland | Stellan Skarsgard i l´estrella de Bollywood Shah Rukh Khan erotitzen la Berlinale (Diari de Girona): Un home prou bo, de Hans Petter Moland; Em dic Khan, de Karan Johar.
FOTO Pierfrancesco Favino i Alba Rohrwacher, a Què més vull?, de Sílvio Soldini

CATEGORIES DE POLEMISTES (Els Rastres del Sentit)