La crisi pica fort. Ens retallen fins i tot l'esperança i la passió de viure. Posen en risc els nostres sous i la rumorologia paranoica s'extén com una taca verinosa.

I a sobre ve Nadal, una època propensa a la melangia i a la tristesa.

Però avui 15 de desembre de 2011 s'ha produït la notícia de l'any des del punt de vista cultural. Avui s'ha presentat el Quart Volum.

Picasso. Del Minotaure al Gernika. 1927-1939. El quart volum de Josep Palau i Fabre sobre l'obra de Pablo Picasso, un quart volum esperadíssim des de tot arreu, des dels àmbits picassians fins a la legió de seguidors de L'Alquimista que, com diuen en d'altres latituds, no veiem l'hora de l'aparició d'aquest volum.

És quan passen esdeveniments com aquests que ens ensenyen que cal lluitar més que mai i no llençar la tovallola en cap moment.

Alguna cosa em fa pensar que la distància es farà encara més gran...
que el meu llarg viatge em portarà encara més lluny...
arribarà un dia en què deixarem de parlar amb la mirada...
aquest futur incert el sento ara més a prop que mai...
i em fa por...
em fa por el meu record borrós de tu...
del refugi dels teus ulls, sempre alegres,
del teu somriure, tan proper,
de l'elegància del teu gest...
del teu nom.

                                                                              Aprendre que res no acaba,
                                                                       si, dintre meu, abans no acaba...

SOMOS LECTORES. Aquest era el leitmotiv de la XXV Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic) d’enguany, i em va entusiasmar.

L'alcalde de Vic promou la independència però va votar-hi en contra.

L'Associació de Municipis per la Independència, impulsada per Vila d'Abadal, compta amb 155 adhesions.

L'Associació de Municipis per la Independència, promoguda per l'alcalde de Vic, el democristià Josep Maria Vila d'Abadal, s'ha constituït aquest dimecres a la capital d'Osona. Malgrat que l'alcalde de Vic vol promoure la independència des de l'àmbit local, el grup de CiU va votar en bloc en contra d'una moció presentada per Solidaritat al Parlament per a donar suport  a l'Associació de Municipis per la Independència. Moció que va ser rebutjada per 115 vots en contra (CiU, PSC, PP, ICV, C's) i 13 a favor (ERC i SI).

A més, el passat dia 12 de desembre, l'Ajuntament de Girona, governat per CiU, va donar llum verda -amb 11 vots a favor, 5 abstencions i 9 vots en contra- a la proposta de la CUP i Solidaritat de formar part de l'Associació de Municipis per la Independència. Es dona la circumstància que els quatre regidors d'Unió -partit del que forma part Vila d'Abadal- s'hi van abstenir.

Fotografia: Estand i pancarta de Catalunya Acció i el BIC. Berga, Fira de Maig 2007.

--------------------

Imatge de a Proposta de Resolució presentada per SI al Parlament:

Permeteu-me que comence amb un títol en castellà per recordar la famosa citació de Miguel de Unamuno. L'intel·lectual espanyol pronuncià aquesta frase, que ha esdevingut un tòpic, a l'inici del segle XX per significar la poca importància que tenia per a ell el progrés científic a Espanya.

I si bé a l'Estat espanyol la ciència i la tecnologia han estat sempre humiliades, impròpies i marginals en la seua construcció des del segle XIX fins al començament de la Transició, l'arribada de la democràcia va suposar un impuls espectacular de projectes científics, tesis o noves instal·lacions, algunes de les quals internacionals, com ara els telescopis de les Canàries. I si la investigació avançava en recursos i també en relacions amb altres centres de recerca estrangers, també va començar una tímida política d'incorporació de valors, de dins i de fora, amb el programa Ramón y Cajal. La ciència i la tecnologia, que tècnicament anomenem generació de coneixements, és el pilar fonamental sobre el qual se sustenta l'economia d'un país. Les patents registrades dels diferents centres de recerca generen molts beneficis. Tanmateix, en la investigació bàsica la major part de la generació de coneixement no dóna bens tangibles sinó articles científics publicats en revistes internacionals. Els països democràtics industrials solen invertir en recerca i desenvolupament (R+D) prop del 3% del producte interior brut (PIB), mentre que els que no arriben ni a l'1% no poden, evidentment, competir.

Fa uns anys, no massa, la Generalitat Valenciana es va apuntar, amb sorpresa i alegria per a la major part del món acadèmic, a la promoció i creació de diversos centres singulars de recerca. No era aquest un cas estrany a Europa. A Alemanya hi ha nombrosos centres de recerca que depenen del Land (estat federat alemany). Jo mateix vaig fer la tesi en un de física solar pertanyent al Land de Baden-Wüttemberg. Normalment ja tenen unes quantes dècades de funcionament i són competitius. La cosa és que la nostra Generalitat creà a mitjan dècada dels 2000 tres centres d'investigació centrats en la medicina: el Centre Superior d'Investigació, Docència i Assistència Oftalmològica, el Centre Superior d'Investigació en Salut Pública i el Centre d'Investigació Príncipe Felipe. A tots, se'ls construí un edifici gran i bonic a les zones més modernes de València i, incomprensiblement, lluny dels grans hospitals i dels centres de recerca en medicina.

Ben prompte, el primer, dedicat a l'oftalmologia, passà a mans privades. El gestiona la Fundació Oftalmològica del Mediterrani i és realment només una clínica dedicada al diagnòstic i tractament de les patologies de la vista, és a dir, com una mena d'IVO (Institut Valencià d'Oncologia) de la visió. El segon sembla que continua funcionant just al costat de la rotonda de l'entrada nord de València, tot i que part de les dependències que havien de ser laboratoris són ocupades per despatxos del personal administratiu de la Conselleria de Sanitat. Però és el tercer, el Centre d'Investigació Príncipe Felipe (CIPF), el que ha estat portada de tots els diaris, tant locals com de l'Estat i fins i tot d'internacionals per l'Expedient de Regulació d'Ocupació que ha posat al carrer investigadors i tècnics, experts mundials en recerca mèdica.

El CIPF va nàixer ajuntant diverses línies de recerca de biomedicina de l'hospital La Fe, de diferents departament universitaris i centres de recerca i d'incorporacions d'investigadors de centres d'elit estrangers. Però el fitxatge estrella del genetista serbi Miodrag Stojkovic com a subdirector científic fou un car caprici i, a més, no aparegué per València quasi mai. La construcció de quatre sales blanques semblava desproporcionada, igual que la compra de centenars de gàbies per a animals d'experimentació. Finalment, a la darreria de novembre passat 114 investigadors han estat acomiadats i, amb ells, quatre becaris predoctorals. La causa és la baixada d'ingressos que hi aportarà la Generalitat, ja que dels 9,8 milions d'euros el 2009, ha passat a consignar-ne 4,6 enguany, per a retallar-ho a 4,4 milions per al 2012.

L'acomiadament de quatre becaris predoctorals és especialment sagnant perquè aquests aprenents d'investigadors veuen truncada la seua carrera científica i no tenen fàcil la seua recol·locació en altres llocs d'investigació. A més a més, l'acceptació d'una beca comporta unes obligacions per part de l'estudiant i per part del centre d'acollida i sembla que el CIPF les ha incomplides amb l'acomiadament dels investigadors en formació. Ara mateix els exbecaris s'estan assessorant per reclamar els seus drets.

A un centre d'investigació com el CIPF, se li reduirà el pressupost, el personal i fins i tot els investigadors que s'hi queden també patiran una baixada de sou. Un fet que no té cap precedent a Europa i segurament al món: la degradació d'un institut de recerca, que ja ha estat denunciada en revistes científiques internacionals com ara Nature. Els valencians sempre donant-se a conèixer a tot arreu. En això sí que som capdavanters. I una vergonya enfront d'Europa, quan sabem que el 70% dels 60 milions d'euros que costà l'edifici del centre va ser pagat amb fons europeus.

Les línies de recerca del CIPF estan centrades en la biomedicina, la medicina regenerativa i el disseny de nous fàrmacs. El menyspreu de la Generalitat valenciana en general i de la Conselleria de Sanitat en particular envers un centre amb reconeixement internacional el pagarem en el futur amb el retard en algunes investigacions capdavanteres. La miopia dels dirigents polítics no els permet veure que d'ací a uns anys les patents del que s'hauria pogut descobrir a casa nostra caldrà pagar-les a fora.

I, per acabar d'arreglar-ho, fa uns dies el tancament programat del Museu Valencià d'Història Natural, per impagament de la Diputació, demostra encara més el nul interès per la ciència de les nostres institucions. Que passen 7000 xiquets a l'any pel museu no sembla que siga important per al president de la Diputació que deu 72000 euros per al manteniment i personal del Museu. Un xiquet o xiqueta, sobretot en l'etapa de primària, arriba amb els ulls oberts, amb la ment desperta, ple de preguntes. Així és com naixen els futurs científics. Els polítics que patim a les institucions valencianes, homes i dones de mirada curta i que busquen el guany fàcil i ràpid, no entenen la formació de la ment d'un futur científic. No valoren les vocacions que es puguen desfermar en la visita a un museu de ciència o a un dia de portes obertes en un institut de recerca.

Per a la Generalitat Valenciana, i també per a la Diputació, la ciència és un afegit bonic que pot fer somiar però que no porta diners immediats. Un mal necessari que poden retallar si cal. Un luxe que podíem permetre'ns abans però que ara cal extirpar.

I tanmateix s'equivoquen. Ja fa temps que s'ha vist la relació existent entre la inversió en ciència i tecnologia i el desenvolupament econòmic d'una societat. Observem amb enveja Alemanya, que inverteix un 2,8% en R+D del seu PIB, mentre que Espanya no arriba al 1,5%, molt per sota del 2% que és la mitjana de la Unió Europea. Una Alemanya que ara mateix lidera la Unió i que només té un 7% d'atur.

Així que... “que inventen ellos”, els ho comprem tots a ells i els qui acaben les carreres científiques a les nostres universitats, després de fortes inversions en la seua formació, que vagen a treballar a Munic, Bonn o Berlín, que, de segur, hi seran més ben tractats.

"Que inventen ellos". Enric Marco. El Punt Avui. València. 15 de desembre 2011.

Foto: Banderes a mitja asta en contra de l'ERE en el centre Príncipe Felipe- El País. José Jordán.

Alt e amor, d'on gran desig s'engendra,
esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna'm passions
la por del mal, qui em fa magrir carn tendra;
e port al cor sens fum continu foc
e la calor no en surt a part defora.
Socorreu-me dins los térmens d'una hora,
car mos senyals demostren viure poc.

I ara la versió moderna del poeta de Beniopa:

Plaer i amor, que engendren el desig,
i esperança, que puja aquests graons,
m'alegren molt, tot i la por del mal
que em fa patir, i m'enflaqueix la carn;
porter al cor continu foc sense fum,
i la calor no em surt de dins a fora.
Socorreu-me en el terme d'una hora
Els símptomes demostren poca vida.

Crec que l'editorial Barcino l'ha encertada amb aquesta iniciativa d'acostar els clàssics al públic en general, fent aquesta petita tria de poemes d'Ausiàs March, actualitzats per Josep Piera. Gràcies a aquesta petita edició i al llibre "Ausiàs March. Per haver d'amor vida", tambè de Barcino, on la tria de poemes la fan Francesc J. Gómez i Josep Pujol, he acabat entenent millor els poemes del poeta de Gandia. Sense oblidar les cançons de Raimon.
Per cert, la persona a qui vaig deixar el llibre "El jardí llunyà" de Josep Piera, ja tarda massa anys a tornar-me'l.

Diu la Unió de llauradors del País Valencià, segons que explica un diari mundialment de dretes i afalagaor de polítics i batlleses, que hi ha excés d'oferta, de taronja, naturalment, però que hi ha l'esperança que repunte, durant la campanya de Nadal: potser que a Europa pengen tot de taronges en els arbres de Nadal, i axò farà córrer el comerç una burrà. (Ep, per als valencians no fóra una mala idea.)

Diu la Unió que el problema és que els magatzems són plens de taronja, i les cooperatives, per culpa de la pluja de novembre (!), i després la culpa la van tenir els collidors, que amenaçaren de fer vaga, i llavors els amos van demanar-los de collir barbaritats, però amb tisora (a tiró no li val), i que com els magatzems i les cooperatives són fins al capdamunt, això és un problema: pura matemàtica, per no dir pura intel·ligència, o pura dinamita!

Continua dient l'home, delegat de la Unió a castelló, que la cosa s'animarà, incrèduls, que la incertesa és culpa del retràs de les pluges. Que ja veuràs com es pagaran a 24 cèntims el quilo, que el consum de la taronja va implantant-se cada colp millor a Europa, però que de l'evolució de la demanda en les properes setmanes considerarem si la campanya és un èxit. Xe, de coeficient cent.

El tio de la meua dona deia que això de les escopetes no era una broma: que algú havia escampat el rumor que a Bétera ens baixaríem els pantalons i afluixaríem abans: volen comprar-mos la taronja a 9 cèntims.
-Si hi ha cap llaurador que la vén a aqueix preu, ens el carreguem; però després pelarem els compradors. (ah!, quina violència). Com a poc exigirem la taronja a 14 cèntims!

No ens organitzarem mai: home, teniu les cooperatives! Sí, les cooperatives encara paguen menys que tot això. No és possible.
Demà, per exemple a Bétera hi ha dues grans assemblees a la mateixa hora però en llocs diferents. De l'un costat, la societat que ens abasteix d'aigua per al reg. De l'altra, la pròpia cooperativa. Així que si vols dir-los res, a cap de les dues societats, no saps com t'hauràs de despartir.

Si fóra per no pegar patà, m'hauria de traure la llicència d'escopeta.