15/12/2009 ELS DIES VENÇUTS

De puter a màrtir

El contacte amb el poder és cosa de molt difícil gestió. Em refereixo al contacte físic, el contacte real entre persones que manen i persones que se sotmeten al seu càrrec. Des de temps ancestrals, aquest contacte s’ha mantingut a una distància prudencial. A vegades, el frec d’una capa o el petó sobre la terra que el poderós havia trepitjat eren suficient per certificar la latria de la gent comuna als homes providencials. «Noli me tangere», deien els antics romans. «No em toquis». I per a això es comptava amb una guàrdia pretoriana que foragitava a trompades els que volien increpar o exalçar el que manava en aquell moment.
En altres paraules: que els poderosos van descobrir que l’essència del poder era al mateix temps el seu punt més feble. Desitjaven el reconeixement periòdic dels seus súbdits, però sabien que entre els seus súbdits podia haver-hi algú amb ganes de venjar-se pels anys passats a les masmorres, pel familiar mort o per l’espoliació fiscal de les seves hisendes. Això sense comptar amb el psicòpata de torn o l’usurpador que necessita el magnicidi per ocupar el tron de la seva víctima. Amb això és amb el que es va enfrontar el mateix Juli Cèsar, aquell emperador al qual la seva gent més pròxima, entre ells el seu mateix fill adoptiu, van donar mort al Senat romà. Des d’aleshores, el poder s’ha reforçat amb curioses estratègies defensives que van des de les seves habitacions en una torre emmerletada fins a la contractació d’un tastador que degustés els àpats i les begudes del sobirà per evitar ser enverinat.
A mesura que les corts es van anar ampliant, la seguretat dels pròcers es va limitar a les intrigues palatines. Però el poder inclou algun acte social per demostrar que el regne o la institució estan sent governats per algú de carn i ossos. Aleshores, en aquests moments de confraternització amb el poble o els seus semblants, és quan el risc del magnicidi es fa més evident. La daga amagada rere els cortinatges, la pistola assassina que va acabar amb Abraham Lincoln a la llotja d’un teatre, el rifle de precisió que va segar la vida de John F. Kennedy en el seu passeig pòstum per Dallas, els sospitosos accidents d’aviació que van acabar amb la vida de personatges com Camilo Cienfuegos, el general Sanjurjo o Sa Carneiro, o la bomba camuflada que no va poder amb Hitler i la conjura de la guàrdia sikh que va matar Indira Gandhi. O els trets que van malferir Reagan i Joan Pau II. O l’escabetxada que els militars egipcis que desfilaven van fer a l’estrada d’autoritats només per acabar amb Anuar al-Sadat.
El magnicidi és un risc calculat. A vegades és una manera de canviar la història i a vegades és una expressió de ràbia incruenta. Abans de les sabates que un periodista iraquià va llançar contra un esquiu Bush, ¿quants pastissos de nata no han empastifat la cara dels dirigents? I ara arriba el suposat «pertorbat» milanès que ha aconseguit trencar la cara de Silvio Berlusconi, un home a qui li agraden tant els vots com el Botox. Berlusconi, convertit en un ecce homo de cara ensangonada per una miniatura del Duomo, ha arribat al màxim de la seva popularitat. Autoanomenat cavaller, demagog infatigable, prevaricador de lleis que li podien ser adverses i fatu amant de senyoretes de pagament, ara ha assolit la condició de màrtir. No ens alegrarem mai d’aquesta violència que s’ha carregat les incisives del primer ministre. Però encara li queden els ullals. Fins ara els utilitzava per somriure. D’ara endavant la seva dentadura serà només per mossegar.

15/12/2009 CONSEQÜÈNCIES DE L’INCIDENT EN UN MÍTING DE MILÀ

L’agressió a Berlusconi dispara la crispació en la política italiana

• El president de la República apel·la a totes les formacions a «no alimentar les tensions»

• L’oposició culpa el dirigent d’«instigar la violència» i el Govern critica «el clima d’odi»

15/12/2009 POLÈMICA

Wyoming nega que ‘El intermedio’ instigués l’agressió a Terstch

• El còmic diu que ell no va elaborar el gag sobre el periodista de Telemadrid

• Critica Esperanza Aguirre per vincular l’esquetx a la pallissa rebuda per l’informador

El presentador del programa de La Sexta El intermedio, José Miguel Monzón, Gran Wyoming, va confessar ahir que se sentia «alarmat i preocupat» per les declaracions de la presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre, que establia una «associació directa» entre una paròdia d’aquell espai d’humor i l’agressió que va patir fa una setmana el periodista de Telemadrid Hermann Terstch. Wyoming es va desmarcar dels polèmics muntatges en què es «ridiculitzava» un ferotge editorial de Terstch en el seu telediari de la tele autonòmica sobre els segrestadors d’Al-Qaida. La responsabilitat d’aquests vídeos la va assumir a la roda de premsa d’ahir el director d’El intermedio, Miguel Sánchez.
Terstch va ser agredit el 7 de desembre per un desconegut quan el periodista sortia d’un bar situat al barri madrileny de Chueca. Tot i que l’incident està encara envoltat d’un estrany halo de misteri, algunes fonts han assegurat que Terstch va rebre puntades de peu a l’esquena que li van provocar el trencament de dues costelles i un edema pulmonar. Abans de l’agressió, el periodista havia anunciat la presentació d’una demanda contra Wyoming i La Sexta per tractar-lo d’«assassí quatre vegades».
Diversos sectors de la dreta mediàtica i política es van llançar la setmana passada sobre Wyoming, a qui van acusar de ser responsable indirecte de la pallissa al donar per fet que l’agressor és un habitual seguidor d’El intermedio. La presidenta Aguirre va denunciar que Terstch havia patit una «agressió física» per ser crític amb el Govern i una «greu agressió moral» per part del programa que presenta Wyoming.

PARAULES PERILLOSES / El presentador de La Sexta va explicar ahir que no acostuma a contestar els que l’ataquen, però que en aquest cas havia decidit fer-ho al sentir-se «alarmat» per les declaracions d’Aguirre: «La meva presidenta, a qui pago amb els meus impostos i que té obligació de protegir-me, vincula l’agressió a la meva persona dient que l’hem tractat d’assassí». Wyoming va subratllar la «contradicció» que suposa que Aguirre hagi fet amb ell el que li retreu que ell va fer amb Terstch: «Assenyalar amb el dit». «Nego el dret d’Aguirre a assenyalar-me com l’instigador dels fets», va sentenciar.
Per il·lustrar la «manipulació» de què és víctima, va assegurar que, segons li havien explicat, algun informatiu de Telemadrid havia col·locat una foto seva mentre es parlava de l’agressió a Terstch. «La gent ha passat de preguntar-me què havia passat a preguntar-me per què li havia pegat a Terstch», va precisar. En el seu to irònic habitual, va descartar que «els 23 vídeos dedicats pel programa a Berlusconi» tinguessin res a veure amb l’agressió al primer ministre italià.
El director va assegurar que Wyoming no va veure els polèmics vídeos abans del programa. «Jo en sóc el responsable i em sembla doblement injust que es carreguin les culpes sobre ell, perquè no els va elaborar i no tenen res a veure amb l’agressió», va dir abans de deixar clar que aquests muntatges seguiran apareixent en el xou.

 Dos homes que han estat salvatgement agredits, i tot que son dos persones amb idees radicals i contràries a les meves, condemno les agressions que van sofrir. Un és ultraconservador, i l’altre de totes les coses dolentes, però l’agressió no és el remei contra ells. Ja parlaré més endavant d’això.