15/11/2009 LENT RENAIXEMENT D’UN EIX BARCELONÍ

El Molino avança les obres com a punta de llança del nou Paral·lel

• L’antic Teatre Espanyol renaixerà a finals de febrer amb ‘La nit de Sant Joan’ de Dagoll Dagom

• El mític cabaret obrirà a la primavera, mentre que l’ajuntament encara no té projecte per a l’Arnau

El Molino ja s’aguanta sol. Els que passegen sovint per l’antigament canalla i ara, de moment, lànguid Paral·lel deuen haver notat que fa uns dies les obres del cèlebre cabaret presenten un aspecte diferent. La desaparició dels grans cubs de formigó que aguantaven l’antiga façana mentre pujava sense pressa però sense aturar-se el nou edifici –«el més intel·ligent del moment dedicat a l’espectacle pel que fa a l’equip escènic, la il·luminació, el so i la regulació de la temperatura», segons fonts de la Fundació El Molino (FEM)– ha deixat al descobert una impressionant bastida. Lluny de la impressió que es pot tenir a primera vista –com a mínim per a uns ulls no experts en arquitectura–, es tracta d’un bon senyal. L’obra avança segons estava previst i l’abans fràgil façana de l’antic El Molino –provisionalment sense aspes per evitar possibles danys– ja no necessita suports. L’edifici ja està (gairebé) preparat per tornar a acollir a les seves entranyes gent d’aquí i d’allà en un nou Paral·lel, on no vol ser un «bolet aïllat», sinó el símbol d’un renaixement global del Broadway barceloní.
En la seva reobertura, prevista per a la primavera, El Molino substituirà les contaminants llums de neó que en temps passats van fer brillar l’avinguda que uneix el port amb la plaça d’Espanya per una impressionant pantalla de leds, modernes bombetes de baix consum. I és que aquest nou Paral·lel busca evocar l’esperit canalla de principis del segle XX, però adaptat a les necessitats del XXI. És més, el respecte pel medi ambient és una de les prioritats del projecte ideat per Elvira Vázquez, presidenta de la FEM.

UNIR ESFORÇOS // A pocs metres d’El Molino, encara que a l’altra vorera, la que pertany a Ciutat Vella (el Paral·lel cus Sants-Montjuïc, Ciutat Vella i l’Eixample), la segona quinzena del mes de febrer del 2010 es reobrirà l’antic Teatre Espanyol, posteriorment Studio 54 i durant els seus últims anys de vida Scenic. I ho farà convertit en ARTeria Paral·lel. La sala tornarà a la vida amb tres anys de retard sobre la data anunciada en el seu dia, quan la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) va guanyar el concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona per gestionar la sala, el 2006.
A part de teatre, la sala ARTeria Paral·lel està pensada per acollir concerts i circ. Un ús molt diferent del que l’esperava abans de l’expropiació municipal, quan un empresari pretenia convertir-la en un gran prostíbul (el local té una superfície de 2.500 metres quadrats), cosa que preocupava moltíssim els veïns. L’espectacle encarregat d’inau
gurar la nova etapa del recinte –que el mes d’agost es va anunciar que es reobriria durant la tardor però que finalment s’haurà d’esperar fins al mes de febrer– serà La nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom.

EXPROPIACIÓ O COMPRA // Del teatre Arnau, la tercera pota en què s’esperava sostenir el ressorgiment del Paral·lel, no se’n sap res. L’expropiació o compra del local per part de l’ajuntament ni s’ha produït ni, de moment, s’espera que es produeixi. Encara no hi ha projecte i, segons fonts municipals, «el tema està molt verd».
El que sí que sembla que està a punt és el concurs d’idees per a la reforma en profunditat del passeig, prevista per al pròxim mandat municipal. En ple debat sobre com ha de ser la consulta sobre la Diagonal, l’ajuntament convocarà el concurs per a la reforma del Paral·lel abans que acabi l’any. Es tractarà de fer un diagnòstic de la situació actual dels diversos àmbits del passeig (comercial, cultural, urbanístic...) i presentar propostes per dinamitzar-lo.
De moment, i mentre arriba l’esperada gran reforma de la via, que va per llarg, l’ajuntament barceloní té el compromís d’acabar les obres de la plaça de la Bella Dorita –que se situa justament al davant d’El Molino–, abans que acabi l’any. La resta, ja es veurà.

Cal a Barcelona recuperar les zones que van ser el seu prestigi arreu del món, com fa Paris amb les seves. No serà pas com abans, és clar, ja no n'hi ha la mateixa gent dels anys 1920, però culturalment ens cal.

15/11/2009 UNA REFLEXIÓ A PROPÒSIT DE L’ÚLTIMA PEL·LÍCULA DE WOODY ALLEN

Insinuacions d’un feixisme tou

• Tornen els usos intolerants i repressius tan propis d’aquest país disfressats de grandesa moral

En la seva última pel·lícula, Si la cosa funciona, mediocre traducció de Whatever works, Woody Allen supera el sotrac que va suposar la seva embafadora postal barcelonina i torna a compondre un caràcter habitual en la seva obra, aquell individu exasperat a qui la intel·ligència, en lloc de facilitar-li la conformitat amb el món, el porta a un xoc frontal. És un personatge en extinció que té uns orígens que podríem situar en els anys de la guerra freda. Però anem a pams.
L’actor que imposta Woody Allen és Larry David, que té una trajectòria molt similar a la d’Allen. Tots dos són jueus, tots dos són cultes, tots dos són lúcids, tots dos tenen notables dificultats per suportar el que per ells és una misteriosa capacitat dels seus semblants per comportar-se d’una manera irritant. Pot ser la noia que va dient bestieses sobre art amb un llenguatge de purpurina, el metge negre que salta com un tigre quan sent parlar del color de la pell (encara que ell sigui dermatòleg), la senyora que crida quan sona el telèfon a les 21.30 hores perquè «les 21.00 és el límit», i així successivament, el cas és que tant Woody Allen com Larry David se sulfuren enormement amb molts comportaments i llavors són ells els que fan el ridícul.

En algunes televisions autonòmiques (encara que no sé en quines) s’ha passat o està passant la sèrie televisiva que dirigeix, produeix, escriu i protagonitza Larry David Curb your enthusiasm, que si fa no fa seria No t’embalis gaire, una invitació a tancar la boca en societat. En aquesta sèrie, que fa nou anys que s’emet, es desenvolupa i matisa àmpliament el personatge de la pel·lícula d’Allen. És aquest algú que es pensa que té raó quan s’indigna per tot el que és políticament correcte, quan ironitza sobre la discriminació asimètrica, sobre l’ús d’eufemismes del tipus «corporalment redimensionat», sobre els que protesten pel dolor infligit als cargols, els que utilitzen paraules com membra o la defensa de minories com a sistema per aconseguir privilegis, com aquella ministra que adduïa que la criticaven «per ser dona», com si fos tan fàcil ser dona. El més curiós és que aquesta actitud, que fa 20 anys era àmpliament compartida per la zona il·lustrada de la societat (sobretot entre l’esquerra), cada vegada té menys acceptació, de manera que les bromes d’Allen o de David es converteixen en ofensives per a les minories que s’han establert com a grups de pressió. Just aquells sobre els quals Allen ironitza.
Aquesta creixent coacció de la correcció política es podria prendre per una defensa de drets poc respectats, però en realitat és una estratègia de poder que es basa en la creació de culpables. Certament, la fabricació de culpabilitat és la tècnica essencial de la societat consumista. La gairebé totalitat de la publicitat utilitza per sistema els mecanismes de la culpabilització. ¿No t’has adonat que els teus amics fugen així que apareixes perquè fas una pudor tremenda? ¿No hauries de suprimir aquesta panxa grotesca? ¿Avergonyeixes els teus fills prohibint-los els dolços? ¿Ets tan fracassat que no tens un BMW? ¡Estàs tota arrugada!
La política, que ha anat aprenent de la publicitat les tècniques de culpabilització fins al punt que ja no es distingeix un camp de l’altre, es dedica intensament a la creació de culpables. El principal culpable és, naturalment, l’oposició, la qual, quan exerceix la seva obligació de fiscalitzar el poder real es converteix en «irresponsable», «traïdora», «frívola», «masclista» o «crispadora», sigui quin sigui el partit que governa. Sobre els ciutadans, l’acció s’exerceix amb més subtilesa, però en període electoral cada partit presenta el votant contrari com un cretí, un llepaciris, un comprat o un franquista. No solament a Espanya. Tots hem vist aquells cartells en què es titlla Obama de feixista amb motiu de la llei de sanitat pública.

DAVANT DEl desvergonyiment crític del segle XX i la seva radicalitat furiosa (avui seria impensable una publicació com Charlie Hebdo), s’ha anat imposant una repressió d’una tenacitat tal que ha acabat instaurant una censura gairebé explícita. Els que vam viure l’etapa franquista a Espanya vam constatar com tornen els usos intolerants i repressius tan propis d’aquest país, disfressats ara de grandesa moral. I de la mateixa manera que en aquells anys un vigilava amb molt de compte tot el que deia en públic, ara mira al voltant seu tractant d’endevinar a quin lobby de privilegiats patriotes pertanyen els presents abans d’obrir la boca.
La pel·lícula de Woody Allen, igual que la sèrie de Larry David, tracta d’aquest exhibicionisme moral farisaic darrer del qual només hi ha interessos materials, però que fa tancar eficaçment la boca a qualsevol expressió crítica. Al sortir del cine vaig pensar pesarós que aquesta pel·lícula serà completament incomprensible i fins i tot ofensiva d’aquí uns quants anys, quan desaparegui la generació de Woody Allen. Aquests vells rondinaires, gairebé tots coixos i jueus, són els últims antifeixistes que queden.

*Escriptor