Cercador per data
Róza Luksemburg, els jueus i el socialisme
El 15 de gener del 1919, fou assassinada a Berlin, Róza Luksemburg, dirigent revolucionària jueva, (polonesa de naixement i nacionalitzada alemanya), un mite en la cosmovisió comunista de la realitat, que mereix algunes reflexions al voltant de la seva identitat i el seu ideari.
- Comentaris: 7
La feminista de Vic, amb mocador al cap per respecte a les musulmanes
Passejava amb R. pel carrer dels Argenters de Vic quan vam trobar A, una feminista -alta i bruna- a qui vam incorporar a fer el volt. A. és una dona d'esquerres "molt i molt d'esquerres" i feminista militant de tota la vida. Ah! i també és independentista implicada en els referèndums del mes passat. Passant davant de la botiga de roba Bershka, A. i R. -que també és molt d'esquerres i independentista- lamentaven el consumisme dels adolescents i joves en general. Tots dos s'acosten a la cinquantena i enyoraven la joventut perduda quan fa 30 anys el jovent "era més progre". Vam creuar-nos amb Josep Anglada i la conversa -jo més aviat feia d'oient- va transitar cap als immigrants, "nouvinguts" com van convenir a anomenar-los ells dos. A. per raons de feina té molt contacte amb immigrants i va explicar-nos que sovint dones musulmanes la conviden a trobades, a fer el te. Per respecte a elles, va dir A. "em poso el mocador al cap". Davant la nostra inicial sorpresa A. va dir-nos que "amb el mocador m'hi sento més integrada, més propera a elles". I davant l'estatua del Merma -Mori el Merma!- , R i jo, vam acomiadar la feminista alta i bruna.
Foto: dona bevent te.
Referents potents des de Sants fins a València...
Avui, a més, la idea de país en plena activitat es reflecteix, per excés, sense cap mena de dubte, en la concentració de propostes, amb la naturalitat que hauria de ser quotidiana, de trobar al Pep Gimeno a Gràcia, al Tradicionàrius nostre de cada any, al Miquel Gil i al Manel Camp fent repassos intimistes de cançons per a la memòria i el plaer, al mix més desitjat de Manel i Joan Miquel Oliver, i la ferma opció del Cesc Freixas -no us perdeu la bellesa feta mot i carícia que li dedica el Xavi Sarrià a Vilaweb- en la sempre estranya i entranyable Barcelona, aquesta monstruosa i desitjada ciutat a qui no deixen fer el paper que li tocaria. I per mor de la gosadia del BarnaSants, ens sentim empesos a viure-la dies i dies seguint la programació més atractiva, i a anar empenyent fins al final per poder viure la batalla amorosa i sonora entre caps i casals de la mà d'un delicat i expert mestre de cerimònies, l'Òscar Briz. No us el perdeu. Sabreu on actua? A Barna, Sants o València?
Els jugadors de Whist
Vicenç Pagès Jordà; Els jugadors del Whist. Empúries, Barcelona, 2009, 542 pp.
Les guies turístiques de Dublín solen emmarcar una data especial, el 16 de juny. Què passà aquell dia? Res d’especial, si tenim en compte la tràgica història irlandesa. Tanmateix, estols d’excèntrics autòctons o visitants protagonitzen una estranya peregrinació per llòbregues tavernes i carrerons de mala anomenada. Què celebren? El Bloomsday. Un 16 de juny de 1904 James Joyce va sortir per primera vegada amb Nora Barnalce, amb qui mantindria una turmentada relació al llarg de tota la vida. Tanmateix, el Bloomsday no es refereix directament a Joyce, sinó al seu fill literari, Leopold Bloom, l’Ulisses contemporani que ressegueix una llardosa odissea concentrada en un únic dia, atracant de pub en pub pels carrers dublinesos, tot bevent oceans de cervesa, mentre la seva Penélope, Molly Bloom, gaudeix dels plaers de la infidelitat
- Comentaris: 1
Àsia contempla l'eclipsi solar del mil·lenni i Camps s’enfada
Les illes Maldives han sigut el millor lloc per a observar un fenomen que no tornarà a produir-se en mil anys com és el major eclipsi solar anul·lar: la lluna va cobrir la major part del centre del sol, però no les vores, causant l'efecte d'un anell lluminós com pot observar-se en la imatge adjunta capturada a Xina.
En ser informat, el president FranSisco Camps molt indignat va manifestar: "Com pot ser que els haja eixit debades aquest eclipsi als asiàtics? Collons, els pardals de
La UPF dóna instruccions en català per l'Ubuntu... en anglès!
(més gran)
(més gran)
L'Ubuntu 8.10... en anglès. A la Universitat Pompeu Fabra promouen que els seus alumnes facin servir en anglès un sistema operatiu que estava disponible en català completament. Qualsevol persona que fa manuals d'informàtica (jo n'he fet), una de les primeres coses que fa, si les vol fer bé, és fer les captures de pantalla en la llengua del manual.
En aquest país ens cal dirigents que prenguin les decisions correctes. Desinterès? Incompetència? Passotisme? Espanyolisme militant? Manca de controls?
Si més no resulta ofensiu per a la comunitat catalana de l'Ubuntu, que dedica hores i hores d'esforços des de l'estricte voluntariat per posar a disposició de tothom la traducció al català.
- Comentaris: 3
Un bisbe d'Ã nima pobra
Acuso monsenyor José Ignacio Munilla d'una pobresa espiritual i d'una supèrbia contràries a la mateixa idea de Déu, ni que jo sigui ateu.
- Comentaris: 2
El Petit de Ca l'Eril, que no pari la cosa!
El 2003 El Titot i un munt de músics musiquen els poemes de Guillem de Berguedà
El 2004 Antònia Font i Quimi Portet van treure discos estratosfèrics
El 2005 Joan Miquel Oliver debuta com a solista
El 2006 Antònia Font hi torna
El 2007 Es consolida Mishima
El 2008 Apareix Manel
i el 2009 El petit de ca l'Eril
i hi ha un munt de grups que apreten, que no pari la cosa!
- Comentaris: 3
UN ALTRE MESTRE (CONTROVERTIT) DEL CINEMA ENS DEIXA: ÉRIC ROHMER
Dilluns passat va morir, gairebé nonagenari, el cineasta francès Éric Rohmer. Tinc que dir que no era pas entre els meus favorits, tenint en compte que m'agraden els directors francesos, ja que el seu estil no connectava del tot amb allò que m'agrada, malgrat la seva mestria en saber mostrar nois i noies joves sense caure mai en el paternalisme ni a presentar-los com a imbècils, com hi passa desgraciadament al cinema americà.
D’en Rohmer, fins ara, he vist tres pel·lícules: “La Pauline a la platja”, “Conte d'estiu” i “L'anglesa i el Duc”. Allò que m'aburría d'ell, era el seu to massa lent, els seus diàlegs interminables on semblava que tots els seus personatges es posaven transcendents fins i tot per anar-se cap al lavabo, i la seva repetició en determinats temes, però ningú com ell va saber transmetre a la pantalla un realisme de debò.
Tornant a veure algunes escenes de “La Pauline a la platja”, era lúcid i agut en mostrar situacions amoroses, una cosa en que el cinema francès demostra una mestria indubtable, i amb aparent beneiteria, però era profund. I les tres noies amb què hi és el protagonista de “Conte d'estiu” eren, a més de maquissimes, intel·ligents, res de beneites.
Això és el que li feia superior a aquests productes infames presumptament cinematogràfics plens d'explosions, baralles, massacres, tipus durs, dones joves presumptament ansioses d’esdevenir “esclaves” d'aquests últims… Això és d’allò que fugia en Rohmer. Fins i tot quan va recrear la Revolució Francesa en “L'anglesa i el Duc”, on fugia també de l'habitual presentació dels revolucionaris com uns herois. Respectava les seves idees polítiques, però no pas els seus mètodes.
I en d’altres pel·lícules seves criticava la “cultura oficial” francesa, això de quan els polítics defensen una idea específica de la cultura del país.
És a dir, demostrava una profunditat intel·lectual i una tolerància que no demostren gens una certa gent d'avui dia, com ahir que se'm va ocórrer llegir alguns articles de la GEES, que hi apareixen a un diari d'Internet propietat d'un locutor de ràdio ultradretà. Sí, la GEES, aquesta fundació “neocon” (terme que té un so pejoratiu en francès, per cert) que juntament amb la FAES, és una factoria d'idees conservadores d’en José María Aznar, que presenta al Barack Obama com a un totalitari, al George W. Bush com una mena de perseguit polític, i que arriba a l'extrem de reclamar que a Catalunya li fa falta un altre Bush per posar-hi ordre com ells volen. Diguem-ne, que presentaven a Catalunya com a l'Iraq d’en Saddam Hussein i que se’n trobaven a faltar un Bush que envaís el país i instaurés la democràcia. Això, l’Éric Rohmer no ho hagués tolerat gens ni mica.
A més, aquest gran cineasta actuava totalment allunyat dels “estels” del món de l'espectacle: no li agradava pas ser el centre d'atenció, no reclamava premis només per a ell, no tenia assessors de màrqueting al darrere, amb prou feines anava a festivals ni concedia moltes entrevistes perquè li agradava ser una persona anònima i passejar-s’hi per París sense que el reconeguessin, tractava a tothom com a persones iguals a ell, no era capritxós ni vanitós…
Tanmateix, tot i que no hagi parlat gens bé del ritme narratiu d’en Rohmer, hi penso veure les seves pel·lícules, les que em resten per veure, qualsevol dia que hi vagi cap al videoclub, a un o dos que conec que tenen també “cinema d'autor” entre la seva oferta per llogar. Videoclubs que no pateixen, per cert, la plaga del “top manta”, ja que les pel·lícules piratejades per les baixades d’Internet són les “comercials”. És a dir, que en Rohmer estaria content de veure que les seves pel·lícules no són pas venudes al carrer sense poder cobrar després ni un cèntim per drets d'autor.
Això faré: veure les seves pel·lícules, oblidar-me que el seu ritme sigui massa lent o els seus diàlegs massa “intel·lectuals”, que ni tant sols la gent culta xerra així. Ell tenía les seves obsessions, com l’Ingmar Bergman ho tenia amb el silenci de Déu, en Woody Allen amb la psiquatria, en François Truffaut amb la literatura i l’amor…
Potser començaré amb “Els amors de l’Astrea i en Celadó”, recreació d’aquelles novel.les pastorils (i d’aquelles pintures sobre el tema) amb nimfes ben sensuals i amors apassionats. O amb “L'arbre, l'alcalde i la mediateca”, la seva sàtira de com els polítics utilitzen la cultura en el seu benefici, que a França es fa d’una altra manera, no com aquí… Qualsevol cosa abans que veure als Rambos i els Torrentes de torn. Descanseu en pau, Éric Rohmer, que ara es reunirà on sigui amb els Truffaut, Bergman, Antonioni, Fellini, Hitchcock… amb artistes de debò. I amb els que va defensar quan va ser redactor en cap de “Cahiers du Cinéma”, com el mateix Hitchcock, al qual, als EUA, nomès l’hi veien com un que feia de pel.lícules taquilleres sense res més. Se’l va reivindicar a “Cahiers…” com això que era, un mestre. No pas com en Sylvester Stallone, al qual li va ser concedit el Premi a Tota una Carrera… del Festival de Venècia, cosa que, com a cinèfil, em va semblar un insult.
- Comentaris: 1
Ha sortit el "Catalunya-Papers" 113
Us el podeu descarregar en pdf aquí.
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Anotacions rizomàtiques
Joan-Carles Ortega i Berenguer
CATEGORIES DE POLEMISTES (Els Rastres del Sentit)
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
