Vol

• mamoya2
• enllaç permanent
• Dietari
• diumenge, 14 de març de 2010 | 22:01h

Els gests i les paraules, la unitat d'acció i de pensament: som dipositaris de la vida que corr, que fa girar el món i que empeny els cossos cap a la persistència. La possibilitat de dubtar -l'essència de l'enteniment- alimenta l'ànima molt més que la de creure sense pensar. Fins i tot les intuïcions provenen d'allò que encara no hem pogut entendre com a procés, però són el producte d'una mirada interior, no de cap present arribat ves a sebre d'on. Romandre aturats molt de temps és un terrible esdeveniment, i aleshores -aturats- ens convertim en ocells que no poden volar. El pensament és el nostre vol. Quina meravella de paraula : 'vol', que alhora té a veure amb 'voler' i amb l'acte de 'volar'. Cada paraula pot covar en el seu si més d'un significat, i 'esdeveniment', per exemple, sembla que sia una sageta que vol sortir en una direcció precisa, o també les notes '-es-de-ve-ni-ment-' que un músic expert és capaç d'extreure d'un xilòfon... 

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Els tòpics que embullen la mirada

• mamoya2
• enllaç permanent
• Ciutat
• diumenge, 14 de març de 2010 | 08:34h

Na G ha vengut dos dies a Ciutat, i sembla que en haver de mirar perquè una altra persona pugui veure allò que a mi m’agradaria que veiés, de sobte tot se’m presenta com si fos nou de trinca, i com si des de fa molt de temps no ho hagués mirat amb atenció. La frescor d’aquest matí m’estimula la sensibilitat, i puc gaudir de la curiositat de na G, que alimenta la meva, i comprov amb alegria que se’n duu de la ciutat la sensació que no té res a veure amb allò que s’havia imaginat, tot i que ja havia vingut un pic, anys enrere. Hem caminat per molts de carrers plens d’història local, envoltats d’un silenci que és talment una conquista pacífica i que ens transporta a altres èpoques, quan el cotxe encara era una fantasia de la imaginació. És curiós que la pròpia ciutat pugui ser descoberta de bell nou quan la visitam amb algú que acaba d’arribar. Podem entendre la nostra relació amb el que veim cada dia sense fer-nos cap pregunta, avesats a molts de racons que mos semblen intranscendents, de tant de veure’ls. Quan na G em diu: aquesta ciutat és plena d’esglésies i convents, i em fa mirar per contagi de la seva sensibilitat els motius de les façanes de cada edifici, tot se’m fa tan evident que no puc deixar de pensar en els tòpics que sovint no ens permeten mirar en llibertat. Ciutat no és tan sols un lloc de platges i de frivolitat turística. En passar per davant el Teatre Xesc Forteza, record la nit de fa uns anys en què, després d’acabar la representació, el gran actor José Sacristán, a les poques persones que hi havíem acudit, ens agraí que hi fóssim, i ens exhortà a recomanar el teatre a tothom conegut, perquè no és tan difícil arribar-hi. I el mateix es podria dir de la resta de la ciutat antiga, que a poc a poc, restaurada lentament, s’està convertint en la part més moderna. De tornada a les Avingudes, ja per La Rambla, deix la mirada a lloure per una paret plena de signes del temps, en el moment en què les branques d’un plataner es reflecteixen en la finestra d’un cotxe.

Foto: La Rambla

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article