Amb moltes hores de solitud quasi inactiva el pensament dóna per a molt.No sé el perquè però fa uns dies que, intermitenment, s'amapareix en la ment aquesta frase que dóna títol a aquest post. En realitat és un títol. El títol d'un film rodat fa més de
60 anys, en aquella època innoblidable del cinema italià, el neorealisme. Potser que la frase tingui un encant consonàntic que m'agrada (de fet tot l'idioma italià està ple d'aquestes excel·lències fonètiques) o potser també si al director de la película li va semblar que aleshores la Terrra tremolava, què diria ara?

Gestió de la diversitat lingüística i cultural