
Avui m'estava plantejant (no per primer cop) una cosa que em passa des de fa anys. Diria, si no vaig errada, que des de que era joveneta. És a dir, de tota la vida. Em pregunto si es podrà considerar malaltís.
És clar que algú pensarà, i no sense raó, "A buenas horas mangas verdes". Però, per continuar amb els refranys, jo vaig i replico: "Més val tard que mai". Per aquest motiu, no em fa res de demanar-vos, amics, el vostre ajut. Potser hi haurà algú que llegeixi aquestes quatre ratlles i em pugui respondre.
El cas és que, quan viatjo en transport públic (preferentment ho faig en metro), topo com sabreu amb un munt de gent que va llegint. Llegeixen diaris gratuïts o de pagament, revistes diverses i, sobretot, llegeixen llibres.
El meu problema consisteix en la curiositat que m'envaeix per saber quins llibres tenen entre mans totes aquelles persones desconegudes. La temptació és terrible i es concreta en canviar de lloc dissimuladament, moure el coll adoptant positures ortopèdiques, intentar aguditzar la mirada, baixar o pujar el cap... En fi, tot un conjunt de gestos estranys que semblen més aviat propis d'algú que necessita una camisa de força.
En primer lloc, m'agrada saber la llengua del llibre. Català, castellà, un altre idioma... Així, he observat que força gent llegeix en anglès (bàsicament estudiants). També he descobert coses sorprenents, com un noi que anava devorant l'Ulisses de Joyce i un altre l'Eneida de Virgili. Va haver una temporada que no passava un dia sense trobar algú amb El Codi da Vinci i, darrerament, la cosa ha canviat a algun dels lliuraments de la trilogia d'en Larsson. Trobo senyores (sembla sexista, però és així) amb tota classe de novel·letes roses i moltíssima gent amb llibres d'autoajuda, la qual cosa no deixa de ser preocupant.
Amb tot, el pitjor són les vegades que no aconsegueixo esbrinar la lectura de l'efímer i innocent company de viatge. Quina frustració!. Fa molta ràbia això de sentir: "Pròxima parada: Plaça Universitat. Correspondència amb Línia 2" i haver de sortir del vagó amb la incògnita no resolta. Total, que no me'n puc estar de fer-vos la consulta:
A vosaltres també us passa? O m'he de preocupar?
Moltes gràcies, amics.