Els blocs de VilaWeb - MÉSVilaWeb

Cercador per data

« Març 2010 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30	31

Me chifla Miguel Delibes

peremerono
enllaç permanent
Literatura
dissabte, 13 de març de 2010 | 09:19h

Acabo de veure, enganxat, el televisor de matinada: la 2 de TVE dedica un ben merescut especial a la figura del gegant vallisoletà. Del Josep Pla dels castellans, dels espanyols. D’un home tolerant, equànime, liberal que un dia va expressar al seu editor català –el mateix que edità l’obra completa de Pla- que tenia un desig: poder llegir i sentir com sonava en català una obra seva; feta la traducció, Delibes va titllar de magnífic el resultat (...)

La cançó més antiga la composà una dona anònima

carme.laura
enllaç permanent
dissabte, 13 de març de 2010 | 09:00h

Com neix la cançó?... escoltant la modulació de la pròpia veu, per imitació dels ocells cantors, del soroll de l'aigua en córrer o del vent quan viatja entre les fulles, o potser neix pel ritme sincopat dels crits de guerra o pels sanglots del plor davant de la mort.

Probablement la primera cançó la composà a través dels mil·lenis una dona que quan el nen somicava el prengué amb els braços i el bressolà, parrupejant com la tórtora. Malgrat en Llull la negui com a moviment natural, l'acció de bressolar l'infant és una acció instintiva com la d'amanyagar-lo canturrejant. Fou la cançó de bressol, la non-non que conjuga la mare amb el fill, composant un espai màgic sense pare.

Una mica més sobre el pop i el ie-ié català.

jotajotai
enllaç permanent
Músiques
dissabte, 13 de març de 2010 | 09:00h

Llegeixo el que Jordi Riba ens explica a la seva secció musical de la revista El Temps del 16 de febrer a propòsit de la renaixença del ie-ié català. Més concretament Riba diu: "Un retorn a la grandesa que queda certificat amb dos discos antològics, "Pop ie-ié català" (Picap) i "Pop a la catalana" (Vadim) que revelen amb tota la magnitud l'existència d'aquesta cultura pop seixantera..."

L'article, a més a més, porta com a il·lustració la portada d'aquest darrer disc, la mateixa que encapçala l'apunt d'avui.

(n'hi ha més)

Vull llegir la resta de l'article

Anem a més: el deute de la Generalitat ja és el 14% de PIB

vicentgalduf
enllaç permanent
País
dissabte, 13 de març de 2010 | 08:57h

Eixim a mes de tres mil euros per valencià. És el resultat de dividir els poc més de 16.000 milions d'euros del dèficit de la Generalitat pels cinc milions de valencians que vivim al País. I el deute ja supera el 14% de tot el Producte Interior Brut valencià.

Anem a més, en creixement imparable i sense fre, com si el deute acumulat no s'haja de tornar, com si no importara.

Tenim una explicació i una pregunta. L'explicació al deute desbocat és que el Consell està esperant que el País Valencià passe a ser del Tercer Món i després el deute siga perdonat per tal d'ajudar els pobrets valencians a reviscolar i que se'n isquen de la crisi per la via del perdó dels països desenvolupats.

I la pregunta: ara que el govern valencià es planteja posicionar-se en rebel·lió contra la pujada de l'IVA decretat pel govern espanyol, nosaltres podem declarar-nos també rebels contra l'increment imparable del deute dels comptes públics valencians?

Ens prenen per burros

botonier
enllaç permanent
dissabte, 13 de març de 2010 | 08:11h

Mentre Endesa no expliqui com és possible que caiguin més de 30 torres d’alta tensió, per molta nevada de sorpresa que tampoc va ser descomunal, el més raonable seria deixar de pagar els rebuts de la llum. No és lògic que la companyia que cobra per donar un servei falli estrepitosament, segurament per deficiències a la infraestructura que ara s’han mostrat evidents.

Mentre no s’aclareixi el perquè les autopistes i carreteres principals van estar tantes hores bloquejant els usuaris, sense cap mena d’informació, el més raonable seria deixar de pagar els peatges i els impostos de circulació.

Mentre algunes autoritats i responsables de serveis no expliquin els seus silencis i la seva incompetència, el més raonable seria deixar de votar-los a la primera ocasió que se’ns presenti.

Mentre no tinguem responsables que parlin clar, que admetin els defectes propis i que tinguin el detall moral de plegar, cessar o dimitir, no anirem con cal. La prepotència fa que partits i companyies ens prenguin per ases de manera que potser em d’acabar amb la docilitat, encara que alguns pretenguin que el burro és la imatge que ens representa.

Mirar per primer pic la nostra vida

mamoya2
enllaç permanent
Memòria de la terra
dissabte, 13 de març de 2010 | 07:47h

De petit, amb els amics, tramuntava sovint el Puigblanc, però un pic vaig quedar-me aturat una estona a dalt de tot, assegut en una roca, i em vaig posar a mirar Sa Cabaneta. Crec que fou la meva primera mirada d’ampla obertura, sense cap intenció, com és de suposar, mogut per les circumstàncies de l’atzar. Cap al sud, la línia del poble s’havia convertit en horitzó, i la recança d’aquell moment –que s’acabà amb els crits dels amics- és un record que m’ha acompanyat en situacions malsegures. La mirada de conjunt sol ser la més apropiada per poder entendre les connexions que s’estableixen entre els organismes individuals. Aquell dia vaig distingir la casa on vaig néixer, que era una casa qualsevol, com les altres, i que no tenia res, absolutament res, que mereixés ser ressaltat. Aquesta idea em va servir la primera vegada que vaig sortir de Mallorca, tot i que aleshores era un buit mental que s’havia d’anar omplint amb l’experiència. La identitat de cada persona comença al meu parer amb el descobriment de la petitesa del lloc que ocupam en el món, i, després, amb la consciència d’anar fent successives aproximacions al nostre país des de miradors cada pic més allunyats. Els binocles que necessitam per veure de lluny fan el paper de l’experiència, que ajuda tant. I aleshores, en tornar, la mirada és talment un microscopi.

Foto: Ametllers de Ses Clotes, 2010

Eleccions anticipades?

ramonfarre
enllaç permanent
dissabte, 13 de març de 2010 | 06:12h

El 21 de febrer ja vaig fer un apunt sobre la qüestió. Insisteixo: no en sóc partidari. Tanmateix, hi ha indicis que em fan pensar que l’artefacte inestable no s’aguanta.

Lenta ment...

mininu
enllaç permanent
Suck the brook
dissabte, 13 de març de 2010 | 04:06h

After the storm
Had passed...

Congrés a l'Olleria: jo hi pose el cotxe.

adasi
enllaç permanent
la mirada dels meus
dissabte, 13 de març de 2010 | 01:04h

Faig un passeig ràpid fins a l'Olleria, amb dos Vicents de molt de pes intel·lectual, vestits gairebé iguals, que em deixen acompanyar-los perquè hi pose el cotxe i les ganes d'escoltar-los. Tots tres som de discurs fàcil, i gaudesc d'una conversa d'anada i tornada a la Vall d'Albaida que se'm fa curta. A l'Olleria comença el Tercer Congrés d'Estudis, que organitza l'IEVA, l'Institut d'estudis de la Vall d'Albaida, i tomba de tos tanta gent i una organització tan lúdica com eficaç. N'hi ha gent jove, i els altres que sempre hi són, ni que els matares. Gairebé quatre-centes persones a la ponència inaugural paga la pena de veure, i d'exportar al Camp de Túria, perquè ens animen a preparar el nostre Quart Congrés. Què tracta aquest congrés? Coneixement. Tot el coneixement? Bons són a l'Olleria per traure res del menú.
Hem rigut, hem parlat de futbol, de cultura, del mal valencià (!), he escoltat tots dos periodistes, Vicent Partal i Vicent Sanchis, que podrien elaborar un màsters de valencians a Barcelona, hem berenat amb Natzarí i Pep Albinyana, hem tornat a València, hem travessat la ciutat sense gaire dificultat i hem arribat a Bétera. Sans, estalvis i contents d'una vesprada tan completa. Cadascú ja ho va explicant a la seua manera. Dels tres, segurament el Sanchis ha fet el millor sopar de la nit, perquè tenia un compromís amb els nebots i volia lluir-se.

El francoprovençal a la Vall d'Aosta: un patuès

pmayans
enllaç permanent
Situació de la llengua a altres pobles
dissabte, 13 de març de 2010 | 00:53h

L'asturianolleonès (amb permís de la seva variant mirandesa), l'aragonès i el francoprovençal són, segurament, les tres llengües romàniques que es troben en una situació més i més complicada, tant a nivel de reconeixement legal com pel que fa a la seva vitalitat.

És més, si es va de visita en alguns dels territoris en què es parla alguna d'aquestes llengües, acostuma a ser molt difícil visualitzar-ne l'existència. I, justament, potser el cas més extrem és el cas del francoprovençal, parlat a l'Estat francès, a Suïssa (on és l'única llengua autòctona no reconeguda oficialment, "absorvida" pel francès) i a la Vall d'Aosta, a Itàlia, on també ha estat mig amagat pel francès.

I com a mostra d'aquest fet tenim aquest diccionari, recentment publicat, fet a la Vall d'Aosta, que porta un nom que ja ens ho diu tot: Lo dichonnéro di petsou patoésan. Només cal recordar què vol dir el terme patois, que, de fet, es refereix, en aquest cas, al nom popular de la variant valdostana del francoprovençal.