PADRASTRES DE LLUM

• jmateuimarti
• enllaç permanent
• dissabte, 13 de març de 2010 | 11:22h

Deia que sols aconseguiria ser quelcom si anava arreplegant tothora detalls de llum. Padrastres, deia amb aquella veu de cavorca que ho omplia tot, d’aquesta vida de colors sempre nova, sempre sàvia, sempre a punt d’escometre’t per comprometre seriosament la mirada vera i nítida. No es cansà mai de manifestar que volia ser quelcom menut –un microorganisme ja li anava bé- anant i venint pels sons i els sentits que no deixen mai de pessigar els lòbuls de les orelles i les oïdes primes dels sentiments, recitava amb els ulls que no estaven quiets mai. I si tanmateix no anam enlloc, afirmava categòricament, no ens cal seguir cap camí: tresquem sempre, com les bèsties, amb l’ull posat a l’estel polar i no per seguir-lo sempre, fort i no et moguis: de vegades cal ignorar-lo per sentir el vertigen alliçonador del descontrol i el mareig.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article