
Tancar la boca no és com aclucar els ulls. Pots cantussejar amb la boca tancada. No hi ha cos mort en la veu, ni cadáver de l’expressió, només de vegades et tems que pots dibuixar amb el tremolor de les cordes vocals i els ressons de la glotis línies vertiginoses de frases i frases que conten històries formidables de segrests i d’accidents, de fugues i de desaparicions que restaran dins l’esperit com una ombra imperceptible que cap recull no podrà estotjar mai.
Ecos de llums, tornioles del desig, carícies sordes, remors de fam, clarianes de sensacions, pous sense venes, alimares de joia, eixams de verins, dolceses de temps, urpes pintades, olor de firmament, remors excelsos, celistíes ensofronyades, plecs de sal, envelats d’espera, caminois d’espigues, cruis d’agrura, norais perduts, roses trepitjades, censals buits, ferides atzaroses, rems tallats, dubtes fòssils, iniciacions a la pietat, regalims d’usura, festes macabres, valors en desús, andròmines belles, reservori de rialles, clarors d’orgull, respiracions sacsejades, romanins desfets, declaracions de salut, variables d’oblit, reticències.
Vençuda Troia, Grècia encén els seus palaus, les velles cases que Europa encara no havia bescanviat per edificis i bungalows. Els troians es vengen, tres mil anys després, d'aquells que se'n van burlar i els van trair. Homer i la tràgedia torna a repetir-se contra occident. Els aqueus qui són, ara mateix? Què en queda, d'aquella civilització que va ser la mare d'Occident?
Allà, almenys, encara els quedava una part de l'orgull, de la revolta. Fins i tot una part important dels seus parlamentaris s'hi han revoltat. Per això han sigut expulsats dels seus partits. En canvi, ací encara xuplen i llepen del pot, els lladres, els mamons, a cos de rei viuen, els monàrquics, els feixistots, els del pp els del psoe, ací viuen del pot, del banc, de la nòmina, polítics de renda fixa, de viure luxós, perquè ja saben que no els cremarem els palaus, ni les cases, ni els apartaments a la mar, no dimitaran per por de ser expulsats del seu regne de viure perenne del pot, de la política, de la mamella que els alimenta: que què en faríem sense? Que encara seria pitjor el remei que no la malaltia? Ca, excuses, és el que ells volen que pensem, que són imprescindibles, que sense no hi ha cap més sortida, cap manera de salvar els mobles: ells sí que ho saben fer, els mamons, de viure sense pegar colp de la sang dels altres.
Res no serà igual, a partir d'una nit en flames, a Atenes, a la vella Grècia: perquè els grecs no han fet res de diferent als nostres, els valencians, o els mallorquins, en tot cas, no han fet res de diferent als espanols: xuclar-nos, traure'ns la sang, estirar més el braç que la mànega, furtar i robar, alimentar els seus, posar als pessebres les seues famílies, untar els jutges, la polícia, l'exèrcit, l'església, sí, cadascú tindrà la seua particular creu, però si fa no fa, la diferència és de detall. Ells, en canvi, han tingut l'honor de purificar l'aire, d'oferir-se en sacrifici: ací no dimitirà ningú, ningú no votarà a la contra, ni els sindicats, ni ningú no vol perdre el dret de cuixa, de mantenir l'estatus, de tenir l'esme d'erigir-se en víctima d'un sistema que ningú no ha parit. No, ací la pocavergonya és genètica, ancestral, més vella i puta que la pròpia civilització homèrica. Aneu i multipliqueu-vos, va dir aquell homenic que volia passar per sant, però en tot cas, això ho va dir més baixet i alguns el van oir i altres no, i si heu de fer el fill de puta, va continuar, concentreu-vos en aquella península de merda. Però solament uns quants milers, el van oir i prou, monàrquics i catòlics en la seua majoria, també n'hi havia del pp i del psoe, ficats tots dins d'un cavall de Troia anys i panys, sense queixar-se, perquè ja sabien que s'hi vivia calentet, sense gaire siroll.
En tot cas, aprenem-ne, dels grecs: si hem de pegar foc, no foteu, i trieu els edificis més lletjos de la ciutat, els menys singulars, a veure si damunt encara ens enguanyem i calem foc a la llotja o al mercat!

Quan els socialistes (per als que diuen que no és el mateix PSOE que PP), triaren a Carlos Dívar com a President del Consell General del Poder Judicial, i per tant li entregaren la presidència del Tribunal Suprem, s’alçà una gran polseguera entre la pseudoprogressia i els mitjans de comunicació, als quals els agradava posar llum a les característiques més excèntriques del magistrat novell, per què inclús els seus veïns de Sala així el consideraven, vist que mai havia presidit una sala de justícia i de cop i volta, presidia tot el Tribunal Suprem.
Però entre rosaris i misses, havia una dada més important: els seus lligams amb la Hermandad del Valle de los Caídos.
Sols això, per a mi almenys, era més que suficient per a disvalorar al magistrat, ignore com pot ser compatible tindre cap mena de relació amb una colla de gent que lloa massacres i impartir justícia (per a qui ara s’escandalitza de les tendències polítiques del TS).
Però a més a més, fusant una mica encara es troben coses pitjors, com l’article que signa per a la revista d’eixe grupuscle feixista: "Justícia y Juan Pablo II", on deixant de banda la seves qualitats literàries, trobem perles com aquesta:
"Examinemos ahora algunas ideas del pensamiento de Juan Pablo II sobre temas más concretos de lo que debe ser la Justicia:
Nacionalismos: «el patriotismo es el recto y justo amor a la propia identidad como miembro de una comunidad nacional determinada. El nacionalismo es la negación de patriotismo, pues mientras el patriotismo, amando lo propio, estima también lo ajeno, el nacionalismo desprecia todo lo ajeno y si no logra destruirlo, trata de apropiárselo» (L'obsservatore Romano, 22 de Octubre de 1993). Los nacionalismos han tenido a lo largo de la historia connotaciones de carácter racista, que condena expresamente el Pontífice: «La Iglesia rechaza cualquier forma de racismo como una negación de la imagen del Creador intrínseca a todo ser humano» (Jerusalén, 23 de marzo de 2000)."
Per tant, poc estrany pot semblar-nos ara que faça mofa del nostre dret a emprar el català en l’àmbit de la justicia. I si llegim bé, podem veure que el fet que haja triat la comparació amb el mandinga, no és gens casual. Si ho critiquem, és fàcil titllar-nos de racistes, i sil·logisme complet.

El protagonista de la xerrada d'avui al CaixaFòrum de Tarragona ha estat Benito Mussolini. La visió biogràfica d'Il Duce que Joan B. Culla ha traçat durant més d'una hora li ha donat l'oportunitat d'estendre's àmpliament sobre el feixisme italià, les seves arrels històriques, el context en què es va produir la seva aparició i les seves semblances però també diferències amb els casos alemany i espanyol. Pel que fa a aquest darrer, ha estat curiós constatar com els grans "invents" del franquisme (el Consejo del Movimiento, el Frente de Juventudes, les polítiques de protecció social...) no eren més que còpies d'iniciatives del règim de Mussolini.
Personatge pintoresc, teatral com el poble a qui va dominar, exhibicionista (són famoses les seves imatges segant el blat a cos nu), reconegut faldiller... més important que les curiositats biogràfiques del personatge és la seva erràtica trajectòria ideològica, que el va portar a defensar primer un pacifisme socialista per al seu país a imitar després obsessivament l'imperialisme nazi amb aventures bèl·liques de patètics resultats. Com a bon dictador (això és un dir: no hi ha dictadors bons), va cultivar el culte a la personalitat, inclosos retrats omnipresents, discursos radiofònics d'audiència obligatòria i profusió de pintades a les parets amb la consigna Il Duce ha sempre ragione.
Ell sempre tenia raó: eren els altres els que s'equivocaven. Però com el famós acudit de l'automobilista a l'autopista, tanta raó tenia que va ser deposat i fet presoner pels seus mateixos correligionaris. El darrer acte de la seva vida, ben bé com una típica òpera de la nació que va governar, és un drama que inclou un règim titella dels nazis (la famosa República de Salò), una fugida a la desesperada i una mort ignominiosa a mans de partisans.
Contra el que es podria esperar, el feixisme italià no va morir del tot, perquè sempre hi ha hagut al seu parlament algun partit que se n'ha reclamat hereu. Per altra banda, i encara que sigui en un context democràtic radicalment diferent, els paral·lelismes entre Mussolini i Berlusconi, semblances físiques incloses, són ben evidents. Quin país, Déu meu!
[Propera conferència: "Roosevelt i el New Deal", el dilluns 20 de febrer, a les 19 h., al CaixaFòrum de Tarragona]