Cercador per data
l'ombra d'una ombra
Tancar la boca no és com aclucar els ulls. Pots cantussejar amb la boca tancada. No hi ha cos mort en la veu, ni cadáver de l’expressió, només de vegades et tems que pots dibuixar amb el tremolor de les cordes vocals i els ressons de la glotis línies vertiginoses de frases i frases que conten històries formidables de segrests i d’accidents, de fugues i de desaparicions que restaran dins l’esperit com una ombra imperceptible que cap recull no podrà estotjar mai.
Ecos de llums, tornioles del desig, carícies sordes, remors de fam, clarianes de sensacions, pous sense venes, alimares de joia, eixams de verins, dolceses de temps, urpes pintades, olor de firmament, remors excelsos, celistíes ensofronyades, plecs de sal, envelats d’espera, caminois d’espigues, cruis d’agrura, norais perduts, roses trepitjades, censals buits, ferides atzaroses, rems tallats, dubtes fòssils, iniciacions a la pietat, regalims d’usura, festes macabres, valors en desús, andròmines belles, reservori de rialles, clarors d’orgull, respiracions sacsejades, romanins desfets, declaracions de salut, variables d’oblit, reticències.
- Comentaris: 1
El Baltasar Garzón que hem conegut
“Garzón va ignorar absolutament les tortures de què van ser objecte els detinguts tot i que declaraven davant seu haver estat torturats, va vulnerar els drets humans i va fer els ulls grossos davant el tractament que la policia va infligir contra els detinguts” (...)
El cavall de Grècia
Allà, almenys, encara els quedava una part de l'orgull, de la revolta. Fins i tot una part important dels seus parlamentaris s'hi han revoltat. Per això han sigut expulsats dels seus partits. En canvi, ací encara xuplen i llepen del pot, els lladres, els mamons, a cos de rei viuen, els monàrquics, els feixistots, els del pp els del psoe, ací viuen del pot, del banc, de la nòmina, polítics de renda fixa, de viure luxós, perquè ja saben que no els cremarem els palaus, ni les cases, ni els apartaments a la mar, no dimitaran per por de ser expulsats del seu regne de viure perenne del pot, de la política, de la mamella que els alimenta: que què en faríem sense? Que encara seria pitjor el remei que no la malaltia? Ca, excuses, és el que ells volen que pensem, que són imprescindibles, que sense no hi ha cap més sortida, cap manera de salvar els mobles: ells sí que ho saben fer, els mamons, de viure sense pegar colp de la sang dels altres.
Res no serà igual, a partir d'una nit en flames, a Atenes, a la vella Grècia: perquè els grecs no han fet res de diferent als nostres, els valencians, o els mallorquins, en tot cas, no han fet res de diferent als espanols: xuclar-nos, traure'ns la sang, estirar més el braç que la mànega, furtar i robar, alimentar els seus, posar als pessebres les seues famílies, untar els jutges, la polícia, l'exèrcit, l'església, sí, cadascú tindrà la seua particular creu, però si fa no fa, la diferència és de detall. Ells, en canvi, han tingut l'honor de purificar l'aire, d'oferir-se en sacrifici: ací no dimitirà ningú, ningú no votarà a la contra, ni els sindicats, ni ningú no vol perdre el dret de cuixa, de mantenir l'estatus, de tenir l'esme d'erigir-se en víctima d'un sistema que ningú no ha parit. No, ací la pocavergonya és genètica, ancestral, més vella i puta que la pròpia civilització homèrica. Aneu i multipliqueu-vos, va dir aquell homenic que volia passar per sant, però en tot cas, això ho va dir més baixet i alguns el van oir i altres no, i si heu de fer el fill de puta, va continuar, concentreu-vos en aquella península de merda. Però solament uns quants milers, el van oir i prou, monàrquics i catòlics en la seua majoria, també n'hi havia del pp i del psoe, ficats tots dins d'un cavall de Troia anys i panys, sense queixar-se, perquè ja sabien que s'hi vivia calentet, sense gaire siroll.
En tot cas, aprenem-ne, dels grecs: si hem de pegar foc, no foteu, i trieu els edificis més lletjos de la ciutat, els menys singulars, a veure si damunt encara ens enguanyem i calem foc a la llotja o al mercat!
- Comentaris: 2
El patriota DÃvar
Quan els socialistes (per als que diuen que no és el mateix PSOE que PP), triaren a Carlos Dívar com a President del Consell General del Poder Judicial, i per tant li entregaren la presidència del Tribunal Suprem, s’alçà una gran polseguera entre la pseudoprogressia i els mitjans de comunicació, als quals els agradava posar llum a les característiques més excèntriques del magistrat novell, per què inclús els seus veïns de Sala així el consideraven, vist que mai havia presidit una sala de justícia i de cop i volta, presidia tot el Tribunal Suprem.
Però entre rosaris i misses, havia una dada més important: els seus lligams amb la Hermandad del Valle de los Caídos.
Sols això, per a mi almenys, era més que suficient per a disvalorar al magistrat, ignore com pot ser compatible tindre cap mena de relació amb una colla de gent que lloa massacres i impartir justícia (per a qui ara s’escandalitza de les tendències polítiques del TS).
Però a més a més, fusant una mica encara es troben coses pitjors, com l’article que signa per a la revista d’eixe grupuscle feixista: "Justícia y Juan Pablo II", on deixant de banda la seves qualitats literàries, trobem perles com aquesta:
"Examinemos ahora algunas ideas del pensamiento de Juan Pablo II sobre temas más concretos de lo que debe ser la Justicia:
Nacionalismos: «el patriotismo es el recto y justo amor a la propia identidad como miembro de una comunidad nacional determinada. El nacionalismo es la negación de patriotismo, pues mientras el patriotismo, amando lo propio, estima también lo ajeno, el nacionalismo desprecia todo lo ajeno y si no logra destruirlo, trata de apropiárselo» (L'obsservatore Romano, 22 de Octubre de 1993). Los nacionalismos han tenido a lo largo de la historia connotaciones de carácter racista, que condena expresamente el Pontífice: «La Iglesia rechaza cualquier forma de racismo como una negación de la imagen del Creador intrínseca a todo ser humano» (Jerusalén, 23 de marzo de 2000)."
Per tant, poc estrany pot semblar-nos ara que faça mofa del nostre dret a emprar el català en l’àmbit de la justicia. I si llegim bé, podem veure que el fet que haja triat la comparació amb el mandinga, no és gens casual. Si ho critiquem, és fàcil titllar-nos de racistes, i sil·logisme complet.
- Comentaris: 4
Pintors americans: Albert Bierstadt (1830-1902) (1)
The Last of the Buffalo (1889)
(Cliqueu per engrandir)
i ara a suècia, plegat barroc escandinau
- Comentaris: 1
El partido de los empresarios
El objetivo de la reforma laboral es romper el equilibrio de poder en la empresa en detrimento de las trabajadoras y trabajadores, y en beneficio del empresariado y de la burguesía. Por ello, los principales impulsores de la contrareforma –P.P. y CiU- son, objetivamente, y atendiendo a los intereses económicos que defienden, el partido/los partidos de los empresarios (...)
El dictador sempre té raó
Personatge pintoresc, teatral com el poble a qui va dominar, exhibicionista (són famoses les seves imatges segant el blat a cos nu), reconegut faldiller... més important que les curiositats biogràfiques del personatge és la seva erràtica trajectòria ideològica, que el va portar a defensar primer un pacifisme socialista per al seu país a imitar després obsessivament l'imperialisme nazi amb aventures bèl·liques de patètics resultats. Com a bon dictador (això és un dir: no hi ha dictadors bons), va cultivar el culte a la personalitat, inclosos retrats omnipresents, discursos radiofònics d'audiència obligatòria i profusió de pintades a les parets amb la consigna Il Duce ha sempre ragione.
Ell sempre tenia raó: eren els altres els que s'equivocaven. Però com el famós acudit de l'automobilista a l'autopista, tanta raó tenia que va ser deposat i fet presoner pels seus mateixos correligionaris. El darrer acte de la seva vida, ben bé com una típica òpera de la nació que va governar, és un drama que inclou un règim titella dels nazis (la famosa República de Salò), una fugida a la desesperada i una mort ignominiosa a mans de partisans.
Contra el que es podria esperar, el feixisme italià no va morir del tot, perquè sempre hi ha hagut al seu parlament algun partit que se n'ha reclamat hereu. Per altra banda, i encara que sigui en un context democràtic radicalment diferent, els paral·lelismes entre Mussolini i Berlusconi, semblances físiques incloses, són ben evidents. Quin país, Déu meu!
[Propera conferència: "Roosevelt i el New Deal", el dilluns 20 de febrer, a les 19 h., al CaixaFòrum de Tarragona]
Santiago Espot: "Joan Carles I, un colpista?" __ BIC 2140
Joan Carles I, un colpista?
Tots aquells que no ens mamen el dit ja ho sospitàvem. I és que el pacte de silenci impedia que fos públic i notori la més que possible vinculació del monarca espanyol amb l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981. Polítics i mitjans de comunicació van ser els còmplices imprescindibles per amagar allò que ara el setmanari alemany Der Spiegel demostra: Juan Carlos I podria ser un colpista. Tants esforços esmerçats per tal de presentar-nos al Borbó com gran demòcrata i estadista i, ara, gràcies als informes de la diplomàcia germànica publicats fa pocs dies, hem acabat sabent que podria ser una rèplica dels Pavía, Primo de Rivera o Franco. Un cromo més per l’àlbum espanyol dels “pronunciamientos”.
Puc entendre l’afany de la classe política “rojigualda” per ignorar o fins i tot compartir aquesta vocació totalitària del seu cap d’estat però, i els dirigents de casa nostra? Qui no recorda els elogis que li han fet durant anys i panys els convergents o els socialistes catalans? Ens el presenten encara com un home d’una gran intel·ligència política i el garant de les llibertats espanyoles i catalanes. Segurament no havien llegit mai allò que li va escriure un dels seus biògrafs, Jaime de Peñafiel, quan deia: “El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacia para alcanzar el trono, por suerte para él”.
De fet, s’han passat els anys vinclant l’esquena davant, no només un talòs, com Peñafiel reconeix, sinó també davant un presumpte colpista. Malgrat les escandaloses revelacions del Der Spigel que situen el cap de l’Estat espanyol simpatitzant amb els Tejero i els Armada, els principals dirigents polítics catalans continuen mantenint la validesa de la monarquia borbònica. Diran segurament que ho fan perquè la “política és l’art del possible” i ara no convé remenar el passat donat que el principal és sortir de la crisi. Si segueixen així acabaran fent de la seva política l’art… d’abaixar-se les calces.
Aquestes revelacions que ens vénen des d’Alemanya es produeixen quan el cas Undargarín (ara la veu popular ja el comença a anomenar “el mangarín”) es troba en plena efervescència. Així, els tics totalitaris i la corrupció persisteixen com a particularitats que històricament han caracteritzat a la família Borbó. Segueixen essent fidels a la nissaga d’Alfons XIII o Ferran VII, i la sacralització ridícula i infantil que ens volgut vendre dels actuals Borbons ha començat a fer figa.
Els catalans, davant d’aquests fets, caldrà que ens preguntem que podem esperar d’un Estat que permet i aplaudeix que el seu cap hagi estat un entusiasta d’aquells que el 23-F volien abolir la Generalitat de Catalunya. El pacte fiscal potser? Són moltes les raons per voler i exigir la independència de Catalunya. Però personalment hi poso la dignitat col·lectiva per sobre de totes, i aquesta dignitat queda trepitjada quan encara avui el nostre govern continua rient les gràcies de qui veia amb simpatia enviar-nos a les galeres d’una dictadura una nit de ara fa trenta un anys.
Santiago Espot (President Executiu de Catalunya Acció)
---------------
Aquí i a la Xina
+18
-0 +10 -0 +15 -0De veritat que hem d'esperar l'ajut de la premsa alemanya? No ho podem fer nosaltres solets? Vergonya! Senyor Mas, a veure si li entra un rampell ni que sigui momentani de dignitat i encara que sigui molt tard, comencem a parlar d'independència. Sou la Convergència de fa 30 anys! Si fins i tot en Pujol defensa la independència com a única sortida. Que us avanci el President a mi em faria reflexionar francament...
A veure si apreneu de SI! Pit i collons ostres! Es necessiten polítics amb empentes no baixadors de calces!
+12 -0Però no se li pot dir al senyor Espot que de vegades és més o menys respectuós i que per això pot agradar més o menys i després dir que ja voldriem per molts el seu valor! No em sembla coherent.
Per cert, article brillant, com ens té acostumats l'admirat Espot.
+7 -0Apa, cerqueu-lo al google que el teniu, en català, gratis i en línia.
+15 -0Pots ser més o menys respectuós, benèvol o punyent, però el que se t'ha de reconèixer ens agradi o no és la valentia, el patriotisme i el rigor històric. Les coses pel seu nom. El teu valor ja el voldríem per a molts.
Bona feina SOLIDARITAT, bona feina Espot! Salut i independència!
+17 -0Jo vull votar els meus representants.
Jo no vull hereus.
Qui no treballa per la independència treballa per la dependència.
Sr. Espot, la resposta és fàcil, qui se n'ha beneficiat?
+17 -0 +19 -0
-
-
Catalunya Acció En algun moment del documental hi apareixen Santiago Espot (President Executiu de Catalunya Acció) i Oriol Escuté (membre de Catalunya Acció) explicant els fets de la xiulada al Rei espanyol i l'himne espanyol a Mestalla durant la Final de Copa de 2009
-
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Anotacions rizomàtiques
Joan-Carles Ortega i Berenguer
CATEGORIES DE POLEMISTES (Els Rastres del Sentit)
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
