Cercador per data
Sentenze di morte e lettere d’amore negli archivi di Salamanca
L’ultima notizia è che il governo PSOE di José Luís Rodriguez Zapatero, prima di lasciare completamente il potere in mano ai popolari di Rajoy, restituirebbe alla Catalogna una certa quantità di documenti, una parte dei Papers de Salamanca.
L’informazione arriva da La Razon, un giornale schierato senza equivoci con la destra spagnola, per cui va presa con cautela.
Nessuno dei due grandi partiti spagnoli, del resto, si è distinto nella ricerca della soluzione a un problema che si trascina da trent’anni fra le comunità di Catalogna e Castiglia o, per meglio dire, fra la Catalogna e tutto il resto di Spagna.
Come quasi sempre accade, la soluzione sta nel riconoscerla o meno come nazione, distinta dalla Spagna. Ci sono due possibilità:
La prima: la Catalogna è una nazione, in questo caso è normale che i documenti di guerra custoditi in un altro territorio come la Castiglia vengano restituiti ai legittimi titolari.
La seconda: la Catalogna fa parte della nazione spagnola, dunque non è così importante se l’archivio si trova in una regione piuttosto che in un’altra.
L’informazione arriva da La Razon, un giornale schierato senza equivoci con la destra spagnola, per cui va presa con cautela.
Nessuno dei due grandi partiti spagnoli, del resto, si è distinto nella ricerca della soluzione a un problema che si trascina da trent’anni fra le comunità di Catalogna e Castiglia o, per meglio dire, fra la Catalogna e tutto il resto di Spagna.
Come quasi sempre accade, la soluzione sta nel riconoscerla o meno come nazione, distinta dalla Spagna. Ci sono due possibilità:
La prima: la Catalogna è una nazione, in questo caso è normale che i documenti di guerra custoditi in un altro territorio come la Castiglia vengano restituiti ai legittimi titolari.
La seconda: la Catalogna fa parte della nazione spagnola, dunque non è così importante se l’archivio si trova in una regione piuttosto che in un’altra.
Endevinalla vegetal
"La mare bonyeguda,
el pare escabellat,
els fills negres
i els néts blancs,"
Solució de l'actual: La mare bonyeguda, la pinya.
El pare escabellat, el pi.
Els fills negres i els néts blancs, els pinyons.
Solució anterior: el mosquit
el pare escabellat,
els fills negres
i els néts blancs,"
Solució de l'actual: La mare bonyeguda, la pinya.
El pare escabellat, el pi.
Els fills negres i els néts blancs, els pinyons.
Solució anterior: el mosquit
UN RAIG DE SOL
Imatge: Un raig de sol es filtra a l'habitació....
Una contalla amb un cert regust agre.
De com, es pot descobrir, sense massa treball, quan hom ha actuat malament, en front dels altres i en front de la seva pròpia consciència.
Estem tranquils davant dels fets que sabem que, mai dels mais, poden saber els altres.
Son nostres, dins la nostra maldat, els guardem en el lloc més pregon de la nostra à nima...
Però ai las! que un petit fet, sense cap importà ncia, sense que n'hi donem ni poca ni molta, d'importà ncia, ens fa cometre l'error de comentar a altri el nostre secret més ben guardat.
I ai! la consciència és el nostre millor aliat.
Quan anem a dormir hem de practicar l'exercici del mirall... quan ens rentem les dents, preguntem-li a qui tenim al davant, al mirall, si som qui volem ser, qui pensem ser i qui volem semblar que volem ser....
I si no ho fem aixÃ, un lleuger raig de sol... simple, senzill.... ens descobreix la nostra maldat enfront de nosaltres i dels altres.
Apali, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquà o a l'enllaç de sota...
Una contalla amb un cert regust agre.
De com, es pot descobrir, sense massa treball, quan hom ha actuat malament, en front dels altres i en front de la seva pròpia consciència.
Estem tranquils davant dels fets que sabem que, mai dels mais, poden saber els altres.
Son nostres, dins la nostra maldat, els guardem en el lloc més pregon de la nostra à nima...
Però ai las! que un petit fet, sense cap importà ncia, sense que n'hi donem ni poca ni molta, d'importà ncia, ens fa cometre l'error de comentar a altri el nostre secret més ben guardat.
I ai! la consciència és el nostre millor aliat.
Quan anem a dormir hem de practicar l'exercici del mirall... quan ens rentem les dents, preguntem-li a qui tenim al davant, al mirall, si som qui volem ser, qui pensem ser i qui volem semblar que volem ser....
I si no ho fem aixÃ, un lleuger raig de sol... simple, senzill.... ens descobreix la nostra maldat enfront de nosaltres i dels altres.
Apali, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquà o a l'enllaç de sota...
No escric èglogues, de Vicent Andrés Estellés
s'ieu ja la vey, l'amor de lonh.
Jofre Rudel
No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus del bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.
Taronges a la merda! Metafòricament. (1)
De Camps en parlaré demà, malgrat que ell també té bona cosa de responsabilitat, en aquest assumpte agrari. Dels camps en parlaré ara, per deferència a l'amic Josep B.
Fa una setmana vaig rebre una telefonada a l'escola de mon pare: collons, què passarà. Amb gairebé noranta anys, ell que no és de lletra, busca el número de l'escola, truca, s'espera que me passen de l'administració, és una heroïcitat. Per ell, més encara.
-Alberto! (ell encara no m'ha valencianitzat el nom)
-Pare?
-Que m'ha tocat el Pato, que han anat a collir unes taronges al Pla, al camp del magraner, perquè necessitaven omplir el camió.
-Però, per què no ens han avisat?
-És que necessitaven omplir el camió.
-Però, no t'han dit quantes n'han collit, qui anava de responsable que ho comprovés, com collien, sense avisar…
-No, no m'han dit res. Necessitaven omplir el camió, i han anat a collir. Que les pesaran en descarregar-les al magatzem.
-Com?
Les coses van així. Mon pare té la producció en una SAT, que no avisa quan cullen, ni de la quantitat collida i encara diuen: que pesarem allò collit quan les descarreguem… quan descarreguem al magatzem, les pesarem.
Reospi! és així com va el negociet, i el valor d'una taronja valenciana que clama el cel. Imagineu que jo mateix arribe en un banc i els diga, ahir vaig venir a per diners, vaig agafar els que vaig voler, sense avisar, i quan vaig arribar a casa els vaig comptar. Total, us dec aquests diners, exactament!
-Fotre, el més segur és que em posarien a la presó.
I em posarien a la presó si fes el mateix viatge a ca l'amo del magatzem i els agafés alguna cosa sense avisar, o si anés a la SAT mateix, als seus despatxets tan bufons i els obrís la caixa i després digués: en arribar a casa comptaré què he agafat i us avisaré.
Doncs això passa amb la taronja dels valencians, són milers de llauradors que depenen de comerços que treballen així, d'aqueixa lleial manera tan valenciana, tan legalment protegida, tan políticament ben gestionada.
Ah, ho oblidava: el preu, vull dir, quant valdran les taronges i quant em pagaran per ella és un altre capítol: de primer ells decidiran quantes de les que han agafat són de primera, són de segona o són de rebuig (zero cèntims). Això també ho fan tots solets, sense que tu pugues intervenir en el procés.
De segon, descompten les despeses de tot el procés: depeses, comissions, sous, inversions de l'any, i finalment, del que queda, ells diuen: li ha quedat això, que li ingressarem en el seu compte d'ací sis mesos.
Ostres, jono sóc caçador, però em fa deliri de tenir escopeta, per defensar-me dels robatoris legals.
-Ei, no et queixes, xicot que tu ets jove i nou en açò (tinc prou edat per no considerar-me jove), i per això de nou en això, no és veritat. El que volen dir és: aquest negoci va aixi, ho agafes o ho deixes, xicot.
Mon pare farà noranta anys d'ací uns mesos. Potser es morirà abans i tot, no ho sé. Però no vull explicar-li com van les coses, prou sap com van, fa massa anys, i encara està content quan li parle del camp, de la producció, de com se les mengen de recel, els xiquets de l'escola, com diuen què bones són les taronges de Bétera, malgrat els predadors i els polítics i els gestors de la cosa agrària valenciana.
-Ei, xicot: no et queixes, que si volem tenim els vaixells americans descarregant a Gandia, tenim les càmeres plenes, i podem rebentar el mercat i els preus quan ens done la gana, quan ens passe pels ous!
Imagine la comèdia d'aquell judici, i el jutge que demana per l'exhonorable: vosté, senyor Camps, i la marededéu de Rita, què van fer pel camp valencià, tots aquests anys que corrien en cotxe, navegaven en barca i bevien gins a l'ombra de terra mítica? Que feien redéu!
(continuarà)
Fa una setmana vaig rebre una telefonada a l'escola de mon pare: collons, què passarà. Amb gairebé noranta anys, ell que no és de lletra, busca el número de l'escola, truca, s'espera que me passen de l'administració, és una heroïcitat. Per ell, més encara.
-Alberto! (ell encara no m'ha valencianitzat el nom)
-Pare?
-Que m'ha tocat el Pato, que han anat a collir unes taronges al Pla, al camp del magraner, perquè necessitaven omplir el camió.
-Però, per què no ens han avisat?
-És que necessitaven omplir el camió.
-Però, no t'han dit quantes n'han collit, qui anava de responsable que ho comprovés, com collien, sense avisar…
-No, no m'han dit res. Necessitaven omplir el camió, i han anat a collir. Que les pesaran en descarregar-les al magatzem.
-Com?
Les coses van així. Mon pare té la producció en una SAT, que no avisa quan cullen, ni de la quantitat collida i encara diuen: que pesarem allò collit quan les descarreguem… quan descarreguem al magatzem, les pesarem.
Reospi! és així com va el negociet, i el valor d'una taronja valenciana que clama el cel. Imagineu que jo mateix arribe en un banc i els diga, ahir vaig venir a per diners, vaig agafar els que vaig voler, sense avisar, i quan vaig arribar a casa els vaig comptar. Total, us dec aquests diners, exactament!
-Fotre, el més segur és que em posarien a la presó.
I em posarien a la presó si fes el mateix viatge a ca l'amo del magatzem i els agafés alguna cosa sense avisar, o si anés a la SAT mateix, als seus despatxets tan bufons i els obrís la caixa i després digués: en arribar a casa comptaré què he agafat i us avisaré.
Doncs això passa amb la taronja dels valencians, són milers de llauradors que depenen de comerços que treballen així, d'aqueixa lleial manera tan valenciana, tan legalment protegida, tan políticament ben gestionada.
Ah, ho oblidava: el preu, vull dir, quant valdran les taronges i quant em pagaran per ella és un altre capítol: de primer ells decidiran quantes de les que han agafat són de primera, són de segona o són de rebuig (zero cèntims). Això també ho fan tots solets, sense que tu pugues intervenir en el procés.
De segon, descompten les despeses de tot el procés: depeses, comissions, sous, inversions de l'any, i finalment, del que queda, ells diuen: li ha quedat això, que li ingressarem en el seu compte d'ací sis mesos.
Ostres, jono sóc caçador, però em fa deliri de tenir escopeta, per defensar-me dels robatoris legals.
-Ei, no et queixes, xicot que tu ets jove i nou en açò (tinc prou edat per no considerar-me jove), i per això de nou en això, no és veritat. El que volen dir és: aquest negoci va aixi, ho agafes o ho deixes, xicot.
Mon pare farà noranta anys d'ací uns mesos. Potser es morirà abans i tot, no ho sé. Però no vull explicar-li com van les coses, prou sap com van, fa massa anys, i encara està content quan li parle del camp, de la producció, de com se les mengen de recel, els xiquets de l'escola, com diuen què bones són les taronges de Bétera, malgrat els predadors i els polítics i els gestors de la cosa agrària valenciana.
-Ei, xicot: no et queixes, que si volem tenim els vaixells americans descarregant a Gandia, tenim les càmeres plenes, i podem rebentar el mercat i els preus quan ens done la gana, quan ens passe pels ous!
Imagine la comèdia d'aquell judici, i el jutge que demana per l'exhonorable: vosté, senyor Camps, i la marededéu de Rita, què van fer pel camp valencià, tots aquests anys que corrien en cotxe, navegaven en barca i bevien gins a l'ombra de terra mítica? Que feien redéu!
(continuarà)
- Comentaris: 3
La llum del sol i els estels metà l·lics
La llum del sol és líquida a l’ hivern, s’escampa sobre la mar com una taca d’oli, es fon amb els blancalls. La nit arriba prest. El dia s’escurça perceptiblement. Han tornat les garces blanques, enyorades .
Les magranes ens tempten amb els cristalls sucosos i punyents, la geometria del desig a la llengua, el lligam de Persèfone amb l’avern.
Els corbs marins bussègen a la cala i s’inflen de peix. Els grills, acotxats a les roques, canten com esmolets, arrossegant records i epifanies. L’arena fina, polida per la mar, és de color avellana, duu un cobertor de posidònia bruna que esculpeix esglaons. El vent de ponent, el vent que és moviment, ens penetra fins a la vulnerabilitat. Han escampat les boires i hi ha estels metàl·lics que planègen.
- Comentaris: 6
Arianna Savall. La cançó del mariner.
En homenatge a la seva mare, que va morir fa poc. Que la puga escoltar allà on siga.
Conducta exemplar
Abans, Conducta Ejemplar era l'estrany nom d'un restaurant de Barcelona (ignoro si encara existeix). Ara, la conducta exemplar és allò que s'espera dels personatges amb rellevància pública. Els gendres dels reis, per exemple.
Que bé que ha anat l'afer Urdangarin per obrir la caixa dels trons de tots els antimonarquismes haguts i per haver. Dic antimonarquismes (potser un neologisme que m'invento) perquè el republicanisme és tota una altra cosa. Ara tothom s'apunta al "tir al monarca". Al tradicional foc d'encenalls (i de retrats de reis) de certes esquerres i certs independentismes s'hi ha afegit un perillós neorepublicanisme urdit a les calderes de determinada caverna mediàtica madrilenya (el que somiava amb un Aznar president de la III República Espanyola) i, afegint-se al carro de l'oportunisme, els mils i mils d'opinadors de la xarxa que, des del còmode anonimat, pontifiquen contra qualsevol aspecte de l'actual forma de govern de l'estat, sense tenir-ne, com dirien ells mateixos, ni repajolera idea.
Posar a caldo la institució, amb els seus vicis i virtuts, criticar-la i menysprear-la fins a la grolleria, s'ha tornat un exercici sorprenentment fàcil, quan fa quatre dies tothom observava un espès silenci, sense saber on acabava el respecte i començava la por, on acabava la prudència i començava la ignorància. Ara, la divulgació d'informacions referides a Iñaki Urdangarin ha servit perquè, de sobte, tothom es vegi en cor de practicar el bonic esport d'atacar la monarquia i desitjar vehementment l'establiment d'una república espanyola que, com tothom sap, seria la panacea de tot: en quatre dies se solucionaria la crisi econòmica, tothom seria feliç i els catalans aconseguiríem un estat propi... Alerta amb precipitar-se massa amb segons quines opcions. Recomano l'article de Toni Soler a l'Ara de diumenge passat. El subscric de cap a cap.
I la conducta exemplar del gendre? Fins a quin punt tenim el dret a entrar a sac en la investigació posada en marxa i a fer prejudicis abans d'hora, només per ser qui és l'imputat? La presumpció d'innocència val per tothom, tan ara com després que el poble sobirà decideixi una altra forma de govern.
Que bé que ha anat l'afer Urdangarin per obrir la caixa dels trons de tots els antimonarquismes haguts i per haver. Dic antimonarquismes (potser un neologisme que m'invento) perquè el republicanisme és tota una altra cosa. Ara tothom s'apunta al "tir al monarca". Al tradicional foc d'encenalls (i de retrats de reis) de certes esquerres i certs independentismes s'hi ha afegit un perillós neorepublicanisme urdit a les calderes de determinada caverna mediàtica madrilenya (el que somiava amb un Aznar president de la III República Espanyola) i, afegint-se al carro de l'oportunisme, els mils i mils d'opinadors de la xarxa que, des del còmode anonimat, pontifiquen contra qualsevol aspecte de l'actual forma de govern de l'estat, sense tenir-ne, com dirien ells mateixos, ni repajolera idea.
Posar a caldo la institució, amb els seus vicis i virtuts, criticar-la i menysprear-la fins a la grolleria, s'ha tornat un exercici sorprenentment fàcil, quan fa quatre dies tothom observava un espès silenci, sense saber on acabava el respecte i començava la por, on acabava la prudència i començava la ignorància. Ara, la divulgació d'informacions referides a Iñaki Urdangarin ha servit perquè, de sobte, tothom es vegi en cor de practicar el bonic esport d'atacar la monarquia i desitjar vehementment l'establiment d'una república espanyola que, com tothom sap, seria la panacea de tot: en quatre dies se solucionaria la crisi econòmica, tothom seria feliç i els catalans aconseguiríem un estat propi... Alerta amb precipitar-se massa amb segons quines opcions. Recomano l'article de Toni Soler a l'Ara de diumenge passat. El subscric de cap a cap.
I la conducta exemplar del gendre? Fins a quin punt tenim el dret a entrar a sac en la investigació posada en marxa i a fer prejudicis abans d'hora, només per ser qui és l'imputat? La presumpció d'innocència val per tothom, tan ara com després que el poble sobirà decideixi una altra forma de govern.
L'euro, el gran gol de Catalunya a Espanya des de 1977
L'Estat espanyol va aconseguir entrar a l'euro en la seva primera fase gràcies a l'esforç de Catalunya, especialment per les polítiques en favor de l'economia productiva i de la internacionalització que va saber impulsar entre 1993 a 1999. Espanya va entrar a l'euro sense fer cap anàlisi de cost-benefici i ara l'euro ja és per a ella un camí de no-retorn. La moneda única ha permés a l'economia catalana, en només 10 anys, exportar més als mercats europeus que al mercat espanyol (el corredor mediterrani europeïtzarà definitivament la nostra economia i, per tant, la desespanyolitzarà encara més). I ara la millora de la política monetària única passa per eliminar les ineficiències seculars de la política fiscal espanyola: morositat immoral del sector públic, discrecionalitat en les inversions en infraestructures, mercats laborals ineficients, rígids i discriminatoris amb els joves i els aturats... Vist que Catalunya, en els darrers anys ha estat incapaç d'influir decisivament en la política econòmica i autonòmica a nivell espanyol (com ho va fer als any 90) ara els futurs "Estats Units de l'Euro" tornen el favor a Catalunya i es disposa a "interferir en els pressupost espanyol" segons expressió recent del ministre alemany Schäuble. Efectivament, per als catalans, és molt millor dependre de Berlín que no pas de Madrid i l'euro ha estat el gran gol marcat des de la Catalunya productiva, industrial i exportadora, al secular centralisme ineficaç dels alts funcionaris de l'Estat espanyol.
- Comentaris: 7
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Anotacions rizomàtiques
Joan-Carles Ortega i Berenguer
CATEGORIES DE POLEMISTES (Els Rastres del Sentit)
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
