Han passat dues dècades, tot i que sembla que no ha estat tant de temps, des de la caiguda de l'infame mur de Berlín que dividia en dos a la capital alemanya i mantenia la meitat del país sota una dictadura.
Si hi havia tanta gent que es volia anar cap a Occident, era perquè no els agradava gens ni mica el que els oferia el Règim d'Alemanya de l'Est. Quan a la gent els agrada una cosa, es queden allà, és clar.
Una cosa és que l'Alemanya post-mur i post-reunificació no hi hagi sabut gestionar bé l'ex Alemanya de l'Est i aquesta es trobi menys desenvolupada que no pas la de l'Oest. Aquí, donaria la raó als detractors del capitalisme que tant bé denúncia en Michael Moore als seus aguts documentals: han aprofitat l'absència d'un Règim o unes idees que els plantessin cara amb èpica de debò per fer allò que en volen.
Però no oblidem pas que el Règim polític d'Alemanya de l'Est era una cosa que no fa als nazis gaire diferents d'ells. El seu darrer dirigent important, l’Erich Honecker, va haver de fugir cap a Xile i morir allà amb càncer terminal, en comptes de preferir morir a Alemanya, entre “els seus”. Seria per alguna cosa, sabia que acabaria sent jutjat com els responsables encara vius de les dictadures de l'Argentina o Xile, en comptes de sàviament reciclar-se com va fer en Wojciech Jaruzelsky a Polònia, com un Manuel Fraga Iribarne qualsevol: passar de formar part d'una dictadura a President del seu país escollit democràticament, deixant el càrrec més endavant.
El mur de Berlín només és enyorat per nostàlgics, igual que d’altres nostàlgics enyoren les estàtues d’en Franco. Clar que encara n’hi ha de murs a tot arreu que cal eliminar: l'infame mur que separa a Palestina d'Israel, el que s'està fent entre Mèxic i els Estats Units… O certs murs, aquest de manera metafòrica, com la intolerància i el puritanisme que encara existeix, cosa que va portar fa anys a fer un escàndol públic per l'aparició fugaç d'un mugró femení a la televisió i que va ser hàbilment aprofitat perquè no es parlés de certs greus assumptes que comprometien la reputació presumptament irreprotxable d’un cert President dels EUA, com els pretextos que va utilitzar per justificar una invasió d'un altre país…
O que surtin ara de gents en alguns països que vulguin justificar l'actitud de dictadors d'extrema dreta durant els seus Règims polítics, com a Itàlia i Espanya… També els murs contra els immigrants, que sembla que només cauen quan cal mà d'obra barata, però quan hi ha crisi com ara, ja no cal tant com abans…
En fi, molts murs, reals, virtuals i fins i tot els que tenen a veure amb la moral o la ignorància, que en falten per enderrocar. En especial, la incomprensió de gent de l'Estat espanyol cap a una altra gent (nosaltres els catalans, per exemple)…
I aquesta paranoia dels israelians quan se'ls esmenta el mur entre Israel i Palestina, qualificant-ho d'antisemitisme, que els porta fins i tot a criticar que quan als diaris s’hi fan de caricatures de polítics hebreus, aquests no apareguin pas guapos, mentre que segons ells, els d'altres països “…Hi apareixen tant de guapos com estrelles de cinema”, com es queixava fa anys un jueu en una carta al diari “ABC”. Senyors, si algú és guapo, se li dibuixa així. Si un polític israelià és gras i lleig, no demanin que se li faci el dibuix com si fora el mateix David de l'estàtua. L'actor Paul Newman era jueu i atractiu, i així se li dibuixava. Un altre mur que hi ha, llavors: la paranoia i l'enveja.





Aquest divendres, acte inici de campanya al Ripollès. Teresa Jordà i Oriol Junqueras