JOURNAL DE DÉSIR (XVIII)

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dimecres, 13 d'octubre de 2010 | 22:20h

Només aquest continu renou de les ones a la cala de les Eugues em pot consolar una mica d'aquest mal de cap que no em deixa. Només el xasssss-xasssss-xasssss repetitiu que empeny amb violència les fulles seques de les posidònies —les algues— i les acaramulla formant tota casta de formes —golfs, caps, litorals, penya-segats, etc— em deixa pensar un poc en mi mateix i aquesta terra icongnita on visc aquests darrers temps. Només el desfici de veure aquests grisos foscs dels núvols plens d'irisacions nacrades  que amollen de tant en tant una aigua de clauet que ressona a les teulades d'aquest casetó vorera de mar em llança cap a un esgotament feliç que em deixa tirat damunt el llit i que m'estormia qualsevol casta d'idea com si m'hagués convertit en un tubercle o un mol·lusc o un insecte o alguna cosa pitjor. Només una dinàmica de l'abandonament em destina cap a una escriguera de l'absència —l´únic que em queda, l´únic que tenc— en què tu resultes ser el llamp que només ha deixat l'ombra del seu pas en el terrer del meu cos baldat, clivellat, amb la ferida que raja fosca i fosca i fosca i algunes supuracions que ni amb les medicines que m'ha recomentat el metge, s'aturen de vessar.
Només em sent amb cor per fer una deixa, per vessar esterilitat, per soscavar tot allò que em dirigia cap a tu i convertir-ho en foc d'encenalls, en cendra. Només som cos al·luvial que s'atomitza sense adonar-se, que es converteix en aquest a arena que queda al fons de la correntia del desig quan ja s'ha eixugat les déus que l'amaraven i només resta això: clapes d'ombra, alens de letàrgia, un cos minat que s'esborra a poc a poc com si les ones de la cala de les eugues el deixassin en là, el dissolguessin sense treva i el convertissin en fum, en aire transparent. 

• Comentaris: 4
• Vull llegir la resta de l'article